El bisbe Jaume Camprodon (Torelló 1926
– Girona 2016), a qui hem acomiadat fa uns mesos, va escriure el seu Testament espiritual la Setmana Santa
de 2008, tornant de la Vetlla Pasqual. Un comiat magnífic que comença amb
aquestes paraules:
“Els dies de Setmana Santa
conviden a reflexionar sobre el propi traspàs: ho faig avui amb molta pau
perquè tinc plena confiança en la Pasqua del Senyor Jesús. Per altra banda, a
la meva edat, la llum del sol ponent esdevé més plàcida per contemplar la
panoràmica del passat”.
I més avall, descriu aquesta
“panoràmica” amb un text que és ben adient i actual per avui, dia de Pasqua,
però que no perdrà rellevància, ja que són paraules d’un home profund i sant,
dels que guanyen la batalla del temps. Diu:
“Contemplant el meu
recorregut, em vénen a la memòria les paraules de l’àngel a les dones que
anaven al sepulcre aquell matí de Pasqua: “Busqueu
Jesús de Natzaret, el crucificat: no és aquí, ha ressuscitat. Aneu a dir als
deixebles i a Pere: Ell va davant vostre a Galilea: allà el veureu com us va
dir” (Mc 16.69).
Amb els anys he anat prenent
consciència de l’abast d’aquest anunci. He anat descobrint “galilea”, el poble,
on el Senyor es fa present enmig del dolor i a través de tantes persones que
malden per fer costat i cobrir les necessitats dels altres a costa d’elles
mateixes. Busqueu el crucificat? Baixeu a
Galilea i allà el veureu. Déu és entre els crucificats i entre els
altruistes d’avui. No el busqueu en el cercle dels aposentats i les
parafernàlies, encara que es vesteixin amb orles de religiositat. També hi és,
però amb les mans lligades”.
En efecte, una Església que es
miri massa a si mateixa, que no ajudi la gent en tota necessitat, física o
espiritual, com pot ser fidel a Jesucrist?
Aquests dies sants,
contemplant Jesús, ens hem fet preguntes fondes sobre el sofriment i la mort,
colpits per la seva creu i per les creus pesades del món. Entre altres, els
atacs terroristes contra els cristians a Egipte i la persecució dels cristians
a tants països.
On hem de buscar el Crist en
aquests i en tants d’altres drames? Rellegim el bisbe Jaume: “Déu és entre els
crucificats i entre els altruistes d’avui”.
El sacrifici de la creu
continua, la Passió de Crist segueix a través de tants crucificats injustament.
I Crist és present en tantes persones que saben reconèixer el rostre de Crist
en el germà necessitat. Aquí hi ha els Cirineu, Verònica, Maria, Maria
Magdalena d’avui, que fan créixer el món nou que Déu vol.
Mn.Armand Puig, autor del llibre Jesús, un perfil biogràfic,
acaba la seva obra parlant de la resurrecció, i diu:
“La resurrecció de Jesús és
l’inici d’una nova creació traspassada per la bellesa”. I després troba una
feliç relació entre dos jardins:
“El sepulcre de Jesús estava
situat en un hort, en un jardí, en el qual Jesús es va donar a conèixer cridant
una deixebla pel seu nom: “Maria!”.
També la humanitat va començar
en un jardí, el jardí de l’Edèn, en el qual Déu conversava amb l’home i la
dona, que eren amics seus.
Hi ha una relació fecunda
entre el jardí de la primera creació –el del paradís– i el jardí de la segona creació –el de la nova humanitat– que es plasma en el cos
gloriós de Jesús. Per això, és convenient i necessari recuperar la memòria del
paradís, fer créixer jardins de fraternitat en un món cridat a ser nou”.
Oh, si treballéssim amb cura
aquest jardí de la segona creació, que bonic tornaria a
ser tot plegat...! Com deia Mn.Ballarín, portem sempre amb nosaltres
l’enyorança del primer paradís.
BONA PASQUA!