EL POBLE DE LA LLUM

Hi havia una vegada un poble que vivia completament a les fosques. Cap habitant d’aquell lloc no havia vist mai la claror. Caminaven per la vida com cecs, a les palpentes, i molt sovint s’entrebanca-ven amb qualsevol obstacle que trobaven en el seu camí. Viure en aquell poble era com estar per-manentment ficat en un calabós o en una mina sense llum.

Com que tenien por de la fosca i es malfiaven els uns dels altres, s’aferraven a tot el que trobaven i quan topaven amb qualsevol cosa sempre deien: “Per mi!” “Això és meu!”.

Un dia, va néixer un nen. Un nen diferent dels altres. Perquè de ben petit no actuava pas com to-thom, sinó d’una altra manera. Un dia, aquell nen va començar a dir: “T’ajudo”.

Era la primera vegada que se sentien aquestes paraules en aquella mena de cova obscura. Eren pa-raules que van ressonar amb una força enorme, es van propagar com la pólvora i van deixar a tothom parat. I el més curiós de tot és que amb aquelles paraules havia sorgit com un resplendor, com una llambregada de llum. La gent estava expectant i els seus cors bategaven més de pressa.

El noi va tornar a repetir: “Vols que t’ajudi?”. I va tornar a aparèixer un resplendor fulgurant davant del silenci astorat de la gent. El noi va quedar il·luminat i els habitants del poble fosc van poder veure que aquell noi era una llum.

I de mica en mica van anar descobrint que tots ells podien ser llums, però que estaven apagades i brutes. I s’havien acostumat a la tristor.

Les cases eres caus on no s’hi cabia perquè estaven plenes d’andròmines inútils que cadascú havia anat acumulant. La plaça d’aquell poble era gran, però ningú no s’hi reunia perquè havia quedat en-golida enmig del desordre i amb una font seca. I la foscor impedia que la gent es veiessin les cares i que compartissin absolutament res.

Però gràcies al noi diferent, els habitants del poble van anar comprovant que cada vegada que algú ajudava a un altra persona a retirar algun objecte, a netejar alguna cosa, cada vegada que algú ajuda-va a un altre a caminar, s’encenia dintre d’ell una llum. I a poc a poc aquells carrers bruts, aquells fanals inservibles, aquelles places fosques i plenes de brossa, es varen anar netejant i convertint en el poble de la llum.

La gent era feliç de veure’s neta i rescatada, i valoraven el somriure com un regal inesperat, es dona-ven les mans per celebrar, cantar i dansar enmig de la plaça amb una font lluminosa.

El noi havia crescut i un dia el poble va decidir fer-li un homenatge. El van buscar però ell ja no hi era. Havia marxat a donar llum a un altre poble, però, de fet, s’havia “quedat” a l’interior de cada persona capaç de dir: “T’ajudo?”.

BON ANY NOU, PLE DE LLUM I DE PAU.

I SI ENS POSÉSSIM DINS DEL PESSEBRE?

Quins “personatges” del pessebre podríem ser cadascú de nosaltres, i durant tot l’any?

. Persones-pastors, que, malgrat que no comptin o estiguin mal vistos socialment, tinguin la gosadia necessària, superant el conformisme, els dubtes o el risc al fracàs, de posar-se en camí.

. Persones-estrelles que il·luminin, que estiguin sempre presents en els encreuaments difícils dels camins, disposats a donar claredat i consol.

. Persones-àngels que comuniquin les grans notícies de cada dia, no els xafardeigs que, en un tant per cent molt elevat, es fan servir per parlar malament dels altres.

. Persones-bous i mules que facin calor, que, encara que no tinguin títols o que sovint es fiquin de peus a la galleda en públic, estiguin sempre al lloc exacte, abrigant, encoratjant, donant amor.

. Persones-pessebres que estiguin sempre disposats a oferir el poc o el molt que tinguin. Que els seus cors estiguin sempre oberts de bat a bat a qualsevol que necessiti entrar en ells.

. Persones-mags que es deixin contagiar per la màgia de Déu i estiguin sempre disposats a obrir els seus cofres, i a oferir el més valuós que posseeixen: saviesa, tendresa, amor abundant.

. Persones-infants, que es facin com nens, transparents i nets, indefensos i necessitats, per a sentir en la seva pròpia carn com el Déu-Infant que ve a salvar el món requereix la nostra ajuda.

I com a regals, què podem aportar cada u de nosaltres? Quins serien els millors (que no són pas els més cars)?

. Podem regalar amistat. Reforçar les amistats no pas esperant que siguin els altres qui vinguin, sinó avançant-nos a anar cap a ells, com Jesús que ve per iniciativa divina i gratuïtament.

. Regalem també somriures. Som portadors d’alegria o, pel contrari, comuniquem tristesa? Què fem per ajudar els qui viuen en l’angoixa?

. Regalem ajudes concretes. Som persones que ajuden a avançar o som un destorb? Som capaços de donar un cop de mà a la família, a la colla, a la societat, a l’Església, o som dels qui sempre critiquen i no mouen ni un dit?

. Regalem abraçades. Som amables i afectuosos amb la gent del nostre voltant? Som portadors d’amor o som freds i distants?

. Regalem humilitat. Som humils i senzills o ens creiem superiors als altres? Jesús, essent Déu, s’ha fet home en la humilitat de Betlem.

Aprendrem la lliçó?

BON NADAL!

TIÓ, TIÓ...

L’escriptor gironí Antoni Puigverd, escrivia a la revista Presència, ja fa uns quants anys, a propòsit dels regals nadalencs:

“Els nens d’avui, aviciats per muntanyes de regals, protegits de tots els inconvenients per muntanyes de cotó fluix, envoltats d’un fervorós amor d’hipermercat, s’han convertit en l’expressió més neta, més espontània, del cinisme contemporani (...) El tió raja molt de pressa i en redundant abundància sense exigir res a canvi (...) El tió és la metàfora dels pares contemporanis: incapaços de dir que no, acomplexats per les llargues absències, aplacant el sentiment de culpa consegüent amb una butxaca molt lleugera i fàcil, diarreica (...).

El goig només apareix si allò que el causa ha costat d’obtenir; la il·lusió només creix amb l’espera. I com que, avui, les coses costen massa poc d’obtenir, no és estrany veure nens indiferents. Com que, avui, no hi ha temps per a l’espera, no és estrany veure nens amb cara d’avorriment. Nens inapetents, prematurament cansats. No puc lamentar el progrés material que hem aconseguit, és clar. No enyoro els freds, les privacions, les malalties del passat. Però constato el cost de l’abundància. Abans la pèrdua de les il·lusions es produïa després d’un llarg viatge per la vida. Ara la vida comença amb aquesta pèrdua. Avui el Nadal celebra, de fet, el naixement del tedi”.

Aquestes reflexions ens poden ajudar a revisar els nostres comportaments en família durant aquestes festes que s’apropen. Unes festes que, a la catequesi, els nens i nenes saben associar molt bé al Jesús que neix pobre a Betlem i que ens ensenya a compartir les coses. No és culpa d’ells que, per la pressió ambiental i la poca atenció de les famílies, els nens es converteixin en petits dictadors que fan rajar tot el que volen del tió, del Papa Noel, dels Reis...

Això ni és educatiu ni els ajudarà per res a la vida. Al contrari, els farà consentits i no aprendran a valorar res. D’altra banda, havent-hi tants nens i nenes, aquí i arreu del món, que no poden tenir cobertes les necessitats més bàsiques, és un escàndol tot el que “sobra” a les cases dels nens sobreprotegits.

Un exercici positiu d’aquestes festes podria ser ajudar els petits a fer la carta als Reis, valorant cada petició seva, aprofitant per comunicar el sentit d’aquestes festes i proposant de compartir alguna joguina nova amb els nens pobres, a través d’alguna ONG. 

Els nens ho entenen molt bé.Millor que nosaltres. I és que, si els pares i els mestres els deixen, són molt amics de Jesús. Més que nosaltres.

PISTES PER APLANAR LA VINGUDA DE JESÚS

Temps d’Advent, de vigilància de si mateix, de preparació de la vinguda de Jesús, aplanant els seus camins. En dono unes pistes per si us serveixen: 

• Miraré de callar més, d’escoltar més, de prestar més atenció a les persones que al meu mòbil. 

• Un pensador ha dit darrerament que “som gent de poca fe i de molta por”. Procuraré desmentir-ho, ni que sigui una mica… 

• Em proposo pregar més i millor. Fer silenci a la presència de Déu. Intentar descobrir el batec de Déu en el cor del món. Que hi és. 

• Meditant l’Encarnació del Fill de Déu, faré meu el pensament de Sant Francesc de Borja que diu: “En cristià, no són grans els qui es tenen per grans, sinó els qui es reconeixen petits”. 

• No em desanimaré per com va el món, sinó que hi posaré esperança, segons la dita del Petit Príncep: “Allò que fa bonic el desert és que en algun lloc amaga un pou”. 

• Si jo he trobat la Font d’aigua viva en Jesucrist, mostraré, amb la meva manera de viure, el camí de la Font als qui beuen en fonts insanes i contaminades. 

• Faré meu el pensament d’una biblista que diu: “Quan l’Església es troba més despullada és quan es presenta l’ocasió meravellosa: la de revestir-se, per fi, únicament, del mantell de la glòria de Déu”. 

• Quan la vida, tan sovint, ens posa a prova, miraré que les proves m’enforteixin, i que m’ajudin a centrar-me més en les coses essencials i menys en les banals. 

• Davant de l’allau consumista, alimentaré el convenciment que es necessita ben poc per a viure. 

• En un món que convida a l’excés egoista, procuraré viure amb austeritat i ajudar els pobres, els de butxaca i els d’esperit. 

• Davant d’un Jesús que es manifesta en l’extrema fragilitat, no voldré dominar els altres ni actuar amb prepotència. 

• Miraré de ser més amable amb tothom, posant amor i humor en tot el que faci. 

Tot plegat, amb l’ajut del Senyor. 

JUSTÍCIA = BONDAT ; PAU = SALVACIÓ

El lema o eslògan d’aquest curs, que veureu penjat a les parròquies de Figueres, és bíblic, extret del salm 84 i diu: “La justícia anirà al seu davant i la pau li seguirà les petjades”. 

Hi ha traduccions, com la litúrgica, que no diu “justícia” sinó “bondat”: “La bondat anirà al seu davant, i la pau li seguirà les petjades”. I encara hi ha traduccions, com una en castellà, que diu: “La justicia marchará delante de él, y la salvación seguirá sus pasos”. Aquí, en lloc de “pau”, es tradueix per “salvació”. 

Què hem de fer davant de traduccions tan diverses? Podem mirar les paraules hebrees originals, que són molt importants en l’Antic Testament. La primera és “tsedaqah” i ho traduïm per “justícia” i també per “bondat”, perquè es pot traduir de les dues maneres. La segona és “Shalom”, que traduïm per “pau” i també per “salvació”, perquè també es pot traduir de les dues maneres. 

Ara bé, quan nosaltres, en les nostres llengües, diem “justícia” estem pensant en una cosa social, de fora, de política. I quan parlem de “bondat”, parlem d’una cosa individual, personal. Aquesta és la diferència que no fa la Bíblia. Perquè la Bíblia, quan parla de “justícia”, està parlant certament de la mateixa justícia de què parlem nosaltres, però no concep de cap manera que la persona que fa justícia a fora, no sigui justa ella mateixa, perquè quan parla de justícia parla de bondat, i quan parla de bondat, no parla d’una cosa individual, sinó de quelcom que té repercussions socials. Justícia i bondat tradueixen la mateixa paraula. Per què? Perquè en la concepció bíblica, no hi ha aquesta dicotomia que fem nosaltres entre “privat” i “comú”, “intern” i “extern”. En la concepció bíblica, com més bo, més just i més justícia social. 

I amb la paraula “pau” passa igual. Quan parlem de “pau” parlem més aviat de la pau social, i quan parlem de “salvació” parlem d’una qüestió individual. I no! La paraula “Shalom” en la Bíblia agafa les dues coses alhora, més encara, quan parla de “Shalom” està parlant d’harmonia, de pau social, de les famílies, pobles, comunitats, però també de la pau interior i de la salvació, que és una realitat més profunda. 

La Bíblia ho repeteix moltes vegades: no es pot buscar el bé propi prescindint del bé comú. I el bé comú el fomenten les persones bones, és a dir, justes! Perquè per ser just cal ser èticament bo! 

Mn. JOAN BUSQUETS, UN MESTRE

Mn. Joan Busquets, mort el passat dia 13 de novembre, ha clos amb gran dignitat una vida plena. Us estalvio el reguitzell de títols i càrrecs de la seva trajectòria, càrrecs que ell no ha buscat, però que ha assumit amb esperit de servei i amor a l’Església i a la societat.

És un privilegi haver-lo tingut de formador, de professor, de company. Aquella colla de seminaristes que trèiem el cap en uns moments decisius de les nostres vides i de la història de l’Església i del país, no sé com ens n’haguéssim sortit sense el guiatge de Joan Busquets, que havia agafat el relleu del rectorat venerable de Mn. Damià Estela al front del Seminari.

El Seminari. Aquell enorme edifici pensat per grans quantitats de vocacions, va haver de ser “repensat” a partir de la davallada en picat de vocacions. Persones com Mn. Busquets, amarats del Concili Vaticà II, d’esperit obert, i amb un nivell cultural excel·lent,  ho van fer amb una gran dignitat. La seva especialitat, la Història, li servia per interpretar i viure el moment que estàvem vivint i mirar de no caure en errors passats.

Mn. Joan va quedar orfe de pare als 4 anys. La seva mare, que fou mestra, s’encarregà de la formació dels seus dos fills. A més dels estudis, en Joan va viure de petit l’Escoltisme. Probablement fou una base ferma perquè al llarg de la seva vida estimés l’austeritat i la senzillesa. Era un home de gran discreció, molt sofert, havent de conviure amb una malaltia que el va acompanyar sempre; li rajava sang del nas en el moment més inesperat  i ell es posava un bon tou de cotó fluix a un orifici nasal i seguia fent la seva feina tant com podia, intentant dissimular el patiment. Mai va tenir pretensions de grandeses, tot i les seves capacitats i els seus càrrecs. Els bisbes sabien prou bé que l’havien de tenir com a col·laborador molt proper, sense que hagués de deixar la docència, ni a nivell diocesà ni interdiocesà, ni tampoc, més tard, civil.  

Hi va haver diversos moments en què es rumorejava que el podrien fer bisbe. Nosaltres el “provocàvem” per si ens xerrava alguna cosa, però ell mai va voler entrar en aquest joc. Com a bon formador, sabia guardar les distàncies, quan calia. És estrany que una persona de la seva qualitat pastoral no fos bisbe, però no és d’estranyar si tenim en compte quins paràmetres es buscaven per a les “ternes episcopals” i per quins filtres havien de passar...

En Joan era un home de país, amb un gran amor i coneixement de Catalunya, però integrador i profund, és a dir, ni exclusivista ni exaltat. I era sobretot un home d’Església. Amb realisme, amb comprensió pel factor humà, amb voluntat de diàleg, però finalment ens sorprenia el seu gran esperit d’obediència.

Era crític amb l’Església, i com a historiador coneixia millor que ningú les seves flaques, però l’estimava i ens va ensenyar a estimar-la, malgrat tots els seus defectes. “La meva mare no és pas la més maca; però és la meva mare i me l’estimo. Vet aquí la mare Església”. Li dolien les xacres eclesiàstiques i procurava fer contrapès donant exemple per l’altra banda, la d’una Església oberta, pobra de portes endins i servicial de portes enfora. I la seva aportació a la cultura, en concret l’estudi de la història gironina i les classes a la Universitat, el convertien en un capellà d’ampla volada, gens clerical.

Mn. Joan, a més de deixar molts escrits, ha deixat inscrits en els nostres cors unes pistes que han vertebrat la nostra manera de situar-nos en una realitat en ebullició constant. Davant de múltiples situacions m’he preguntat què hi diria Mn. Busquets aquí. Ha estat un referent. Era l’home del discerniment, de les causes ben enraonades, del matís, de la síntesi, havent ponderat la tesi i la seva antítesi. Era un home d’exposició clara, amb una pedagogia que ensenyava a pensar. Tenia talent didàctic, analitzant els fets des de claus d’anàlisi diferents: Què ha passat? Per què ha passat? Està bé que hagi passat? i com podem millorar el que ha passat? Dit d’una altra manera, ciència, filosofia, ètica i transformació.

Quan explicava Luter, hauries dit que se sentia protestant. Així ens obria la ment a l’ecumenisme i al diàleg interreligiós. Vàrem entendre que reconèixer els valors de l’altre no implicava renunciar a cap dels propis, i fins podia enriquir la pròpia vivència.

Joan Busquets va tenir molts càrrecs, tant a nivell diocesà com interdiocesà, fou autor de ponències rellevants i de llibres de referència, i molt avesat a les aules i a les biblioteques. Però curiosament, quan més el vèiem emocionat era sentint-lo parlar del seu contacte amb gent “normal” de grups de matrimonis o de parròquies rurals, el poc temps que hi va poder dedicar, o de la mainada de la Llar Infantil, vulgarment dit “hospici”, en el temps que hi va servir com a capellà, i pel seguiment que va fer després de molts nois i noies. Sempre recordava que l’opció pels pobres no era un afegit al contingut de la fe, sinó un element essencial.

Mai no ens va amagar la duresa del camí. Però intuíem que, si ell l’havia seguit, el camí valdria la pena. Solia repetir que “hem de seguir Jesús, pobre, humil i carregat amb la creu”. “Home, mossèn –li dèiem- i la joia de la resurrecció, què? “Això vindrà després, i és cosa de Déu, nosaltres hem de fer el que ens toca” –concloïa.

Acabo amb un text que Mn. Joan va escriure l’any 1984 al Punt Diari, a la secció “Fe i compromís”, perquè resumeix molt bé el seu pensament i el seu estil. I és bonic:

“La mateixa Església tota ella és una paradoxa desproporcionada entre el que significa i la petita realitat quotidiana. Tot plegat, els capellans som poca cosa i el paper que ens ha donat ens ve gran; era desproporcionat. Ni dubtem, ni estem amargats, però realment ho veiem difícil. Això. És difícil ser igual a tothom i alhora diferent. Ser amic, company de camí, donar la mà i, alhora, “rentar els peus” a tots. Mai no podrem parlar des de la nostra perfecció o fermesa, sinó simplement fer la confidència  que també hem estat perdonats i estimats. Una vida que val la pena, però només des de la fe. Des de la claror i de la fosca de la fe. Déu ajuda la nostra feblesa. I per això –només per això- segurament hi tornaríem. Amb joia? Sí, perquè hom creu que “fa més feliç donar que rebre”.

Mn. Miquel-Àngel Ferrés i Fluvià

CATEQUISTES, FELICITATS!

Catequistes de les diòcesis de Catalunya i les Illes, benvinguts a Figueres!

Heu vingut a l’Empordà, aquesta “plana riallera” que us acull i us convida a eixamplar la mirada. 

Heu vingut al “palau del vent”. Felicitats perquè vosaltres us deixeu emportar pel vent de l’Esperit!

Felicitats pel vostre esperit de servei i pel vostre sentit de comunitat cristiana. 

Felicitats perquè teniu prou responsabilitat per entendre que l’Església som tots i prou humilitat de voler formar-vos més i més. 

Felicitats perquè, en aquest canvi d’època, no us deixeu vèncer pel desànim, i esteu obrint horitzons d’esperança. 

Felicitats perquè sou catequistes. No solament ensenyeu catequesi, no. Sou catequistes, per vocació. Perquè creieu allò que ensenyeu i perquè practiqueu allò que ensenyeu. 

Felicitats perquè heu après l’essencial de la catequesi: estimar els infants, els nois i noies. I si es deixen, els seus pares i tot. Per què? Perquè us heu apassionat per Jesucrist; perquè Ell us crema al pit i l’heu de comunicar. Com? Fent com Jesús, “deixant que els nens vinguin a vosaltres”, no renyant-los sinó acollint-los, interessantvos per la seva vida i per les seves famílies, moltes d’elles carregades de problemes, i d’altres carregades de manies, diguem-ne… Però vosaltres sou allà, al cor de la seva vida, per escoltar-los, per transmetre un missatge guaridor pels qui estan ferits per la vida i un missatge desvetllador pels qui estan massa adormits per les coses mundanes. 

“Tot és camí, tot és drecera, si ens dem la mà!” Felicitats, catequistes, perquè, en lloc d’imposar, sabeu acompanyar; perquè doneu les mans a tothom, com a deixebles de Jesús. 

Felicitats, perquè ensenyeu a pregar a qui no en sap, perquè sou com navegadors per qui s’ha perdut i perquè sou pistes clares per trobar el tresor amagat de l’Evangeli. 

Felicitats perquè el missatge de Jesús, a través vostre, podrà arribar a molts cors que, sabent-ho o no, l’estan esperant: 

“Pels aires s’alçarà, pels cors penetrarà, 

penyora s’irà fent de germanor: una cançó!”

EL CAMÍ DE LA LLUM

Un dels escrits cristians més antics, de començaments del segle II, és l’anomenada Carta de Bernabé, “El camí de la llum”. És un document de la segona generació de cristians que exposa com cal aplicar a la vida diària els grans principis de la fe cristiana. Vet aquí uns fragments:

“El coneixement que ens ha estat donat per caminar pel camí de la llum és el següent: Estimaràs el que et va crear, temeràs el que et va formar, glorificaràs el que et va redimir de la mort. Seràs senzill i ric d’esperit. No t’ajuntaràs amb els que caminen pel camí de la mort, avorriràs tot el que no sigui agradable a Déu, rebutjaràs tota mena d’hipocresia, no abandonaràs els camins del Senyor. No t’exalçaràs a tu mateix, sinó que seràs humil en tot. No t’atribuiràs glòria a tu mateix. No decidiràs coses que puguin perjudicar el teu proïsme.

Estimaràs el teu proïsme més que la teva pròpia vida.

No mataràs el fill en el si de la pròpia mare, tampoc no el mataràs quan ja hagi nascut. No et despreocupis del teu fill o de la teva filla, ben al contrari, ja de petits els ensenyaràs el temor de Déu. No cobejaràs els béns del teu proïsme, no seràs avar. No t’ajuntis de bon grat amb els superbs, tracta sempre amb homes humils i justos.

Et partiràs totes les coses amb el teu proïsme, i no diràs que són propietat teva, perquè, si de les coses

eternes en participeu tots comunament, amb molta més raó heu de repartir-vos les coses que s’acabaran. No seràs precipitat en les teves paraules, perquè la boca és una xarxa mortal. Guardaràs tant com et sigui possible la castedat de la teva ànima. No siguis dels qui estenen la mà per rebre, i la retiren quan es tracta de donar. Estimaràs com la nina dels teus ulls el qui et parli del Senyor.

Recordaràs nit i dia el dia del judici del Senyor i cercaràs cada dia persones santes. O bé pel ministeri de la paraula, caminant per confortar les ànimes, o bé treballant en un ofici manual, procuraràs redimir-te dels teus pecats.

No dubtis mai a donar, i quan donis, no ho facis murmurant; coneixes bé el qui et premiarà amb el teu

guardó. Guardaràs el dipòsit confiat, sense afegir-hi ni treure’n res. Avorriràs totalment l’home malvat; judicaràs amb justícia.

Guardaràs la pau i miraràs de reconciliar els que lluiten. Confessaràs els teus pecats. No t’atansis mai a l’oració amb pecats a la consciència. Aquest és el camí de la llum”.

CRISTIANS PERSEGUITS

La dedicatòria del llibre de Pilar Rahola “S.O.S. cristians. La persecució dels cristians en el món d'avui, una realitat silenciada”, Ed.Columna, 2018 diu així: “A les dones i els homes de les missions, l’exèrcit de pau més poderós del món”.

Avui, que celebrem el DOMUND, Diumenge Mundial de les Missions, és de justícia recordar i valorar la tasca dels missioners i missioneres escampats arreu del món, com un “exèrcit de pau”, amb l’Evangeli i la solidaritat com a úniques “armes”.

Són els que estan en països pobres, sovint conflictius i en situació de persecució. Només pel fet de creure en Crist. Es fa realitat aquell text evangèlic: “Sereu perseguits pel fet de portar el meu nom”.

El Papa Francesc va dir l’any 2014: “Estic convençut que la persecució actual contra els cristians és més forta  que la que es va patir als primers segles de l’Església”.

El llibre de Pilar Rahola denuncia, d’una banda, la violència mortífera i la tirania contra els 215 milions de cristians (un de cada dotze en el món), repartits en 50 països, que pateixen un altíssim nivel de persecució i que, lluny de baixar, les xifres augmenten. I, d’altra banda, denuncia el silenci que s’imposa no solament allà on pateixen martiri, sinó també a Occident, on les víctimes cristianes no formen part del que és políticament correcte.

Els motius d’aquest silenci són, segons Rahola, la percepció del cristianisme com un instrument secular d’opressió. Sempre s’invoquen les croades i la Inquisició coma episodis foscos de la història de l’Església. Un altre motiu és la ignorància del fet religiós en les societats secularitzades, i el profund desconeixement del que estan patint comunitats cristianes mil.lenàries que habiten a Orient. Coptes, assiris, siríacs, ortodoxos de diverses litúrgies, protestants i catòlics pateixen avui l’estigma de la creu. I l’autora afegeix un altre motiu: quan la jerarquia de l’Església apareix amb aquells patracols i parla sobre temes candents, és vista amb una voluntat de poder i de censura pròpies d’altres temps, i llavors es dificulta la idea que el cristianisme sigui una religió perseguida.

Tot i el dolor que provoca, la persecució i la indiferència del món ens acosten més a l’Evangeli que

l’adulació i la connivència amb el poder. Els missioners i missioneres, a l’avantguarda de l’Església, vivint amb els oprimits, ens indiquen el camí. 

MÀSTERS EN HUMANITAT

Últimament assistim a l’espectacle penós de persones amb càrrecs públics, votats pel poble i representants del poble, que han declarat uns títols, màsters o doctorats, que en realitat no han obtingut per la via normal acadèmica, sinó per tractes de favor, fent trampes, declarant en fals, mentint, ja sigui descaradament o amb mitges veritats.

Aquesta gent tenen càrrecs polítics que se suposa que hi són per servir a la societat. Però la gent autènticament profitosa per la societat és la gent bona i honrada. De polítics i càrrecs públics n’hi ha? Segur que sí, però la gran majoria de gent que és beneficiosa per a la societat no tenen un títol acadèmic ni poden lluir cap llicència, cap doctorat ni cap màster per cap Universitat. No podran penjar cap quadre que els faci sentir importants davant la gent. No sortiran mai a la televisió ni a cap

video influent de Youtube.

Però són bona gent que mai no diran mentides. Mai copiaran de ningú ni diran que un altre els faci la feina que ells han de fer. Són gent que treballen honradament i generosament, que tenen la humilitat de voler aprendre. Gent amb empenta que estima la feina, que tenen vocació i encomanen als altres el gust de fer les coses bé. I si se’ls acaba el contracte de treball es dediquen a preparar-se i a formar-se mentre busquen una altra ocupació.

Gent que a la feina són puntuals en començar i que no deixen ningú “penjat” si arriba l’hora de plegar i encara hi ha feina a fer. Si són funcionaris, saben que la seva “funció” és servir la gent, les persones que reclamen els seus serveis. I ho fan amb un somriure d’entrada, amb amabilitat i facilitant al màxim els tràmits, sobretot a persones que no han tingut oportunitat d’estudiar o que encara no s’han pogut adaptar a una nova realitat. 

Són gent que se’n pot anar a dormir amb la consciència tranquil.la perquè èticament es comporten de manera impecable, sense ombra de corrupció. 

Són gent que busca hores per dedicar a la família, als amics, als malalts i a tothom qui els necessita. Gent que troba temps per fer tasques de voluntariat en entitats solidàries o sense ànim de lucre.

Totes aquestes persones podríem dir que són “màsters en humanitat”. Aquests són els que fan més

falta al món mediocre d’avui. 

I els seus noms, poc reconeguts a la terra, quedaran inscrits per sempre entre els Benaurats.

Mossèn Tor, màster en humanitat

Si fos del món, el món li faria un gran homenatge. El món “mundà”, com diria el Papa Francesc. Però ell, mossèn Tor, ha passat tan humil i discret, en la vida i en la mort, de puntetes sempre. Com si res. Però renoi, quina fondària d’esperit! Quina qualitat humana! “El més important entre vosaltres és el qui serveix”. Quin llistó evangèlic més alt ens han posat Jesús… i els seus millors deixebles, com el que acabem d’acomiadar, Mn. Josep M. Tor i Malagelada. Un deixeble.

Hem dit adéu a un home bo, que estimava i es feia estimar. Un capellà entranyable, que ha estat per a molts de nosaltres un referent del que vol dir ser persona, ser cristià i ser capellà. Una paràbola viva, un Seminari encarnat trepitjant carrers, hospitals, llars...

Va ser el meu primer rector, vaig ser vicari seu a Sant Narcís, vivint una vida senzilla, franciscana, entregada, en aquella rectoria humil, que va quedar després engolida pels carrils de cotxes; era una caseta annexa al pati de les Dominiques, oberta tot el dia a tothom, especialment als joves, on compartíem el poc espai amb la màgia del desordre ordenat. El rector s’hi movia com un pare que acollia satisfet. Que bé compartir la vida i un esperit sempre obert a incorporar noves experiències, noves idees per servir millor la gent, amb un respecte infinit per tothom!

El dia del seu funeral, a l’església del Mercadal, aquells joves monitors de Sant Narcís dels anys setanta, que alguns ja són avis “joves”, no podien dissimular la seva veneració per Mn. Tor, un home tan atent als infants com als joves com als adults com als vells. Un apòstol.

Arribava el vespre, podíem venir cansats d’una reunió, i ell encara tenia ganes de xerrar. Com que no teníem televisió, xerràvem. Ell descabdellava els fets de vida de la jornada: “Saps, he trobat una pobra dona que m’ha dit que li costa molt la viudetat i jo li he aguantat el plor mentre li encaixava fort les mans…”. I escoltant-lo des dels teus anys tendres tenies la sensació de veure directament de la font de la bondat. 

I com a capellà de l'hospital, quanta gent de les nostres comarques no s’ha sentit acompanyada en el tràngol d’una malaltia, ja sigui com a pacient, ja sigui com a familiar. A més de la cura del pacient, ell mai no oblidava “cuidar el cuidador”, ni tampoc els qui estan cada dia en contacte amb el dolor, els professionals de la salut, que primer de tot són persones.

Dir Mn. Tor és dir un bàlsam pels malalts, un suport incondicional pels familiars, pels professionals de la sanitat; un àngel, pinzell de Déu que pintava els colors de l’esperança per aquella persona que visitava, un mestre del consol i del condol; bon company en les hores adverses i bon còmplice en les alegries. Un pare que ensenyava a pregar, a creure i a confiar. Un home que sabia tenir detalls, amb una delicadesa exquisida,  que sabia escoltar, no jutjava, però il.luminava les foscors amb la llum de la saviesa del cor. Un profeta.

Un do per l’Església de Girona, un regal que desemboliquem cada vegada que furguem en les arrels més fondes i fecundes dels nostres anys de joventut. Si som allò que ens han ensenyat quan els nostres educadors es pensaven que no ens estaven ensenyant res, Mn. Tor ha estat el millor mestre. Si l’educació és allò que queda quan hem acabat els estudis, Mn. Tor ha estat el millor màster en humanitat.

Ara que els màsters enganyosos han fet córrer tanta tinta, per què no reconèixer l’autenticitat d’aquest màster en humanitat de Mn. Tor?

Gràcies, mossèn. Deixeble, apòstol, profeta.

DEFENSEM EL TREBALL DECENT

Avui és la Jornada Mundial pel Treball decent. Moltes entitats i serveis d’Església, entre els quals hi ha Càritas, Justícia i Pau, Cristianisme i Justícia, Mans Unides… s’uneixen a les Nacions Unides, a l’OIT i als Sindicats per reivindicar un treball digne per a totes les persones. Ens recorden que si la Revolució industrial del segle XIX va comportar molt de patiment a la classe obrera, ara, en ple segle XXI, la revolució informàtica i robòtica també colpeja el món del treball amb acomiadaments i atur, afectant sobretot les persones que fan les feines menys qualificades. 

La Doctrina Social de l’Església ens porta a denunciar els desequilibris creixents entre les rendes del capital i les del treball. Cada vegada les persones riques són més riques i les pobres són més pobres. I l’economia no busca pas frenar aquest procés tan injust. 

Les entitats socials cristianes reiteren que és prioritari que es puguin crear llocs de treball per a tothom, facilitant l’autonomia personal i familiar. 

Per això fan una crida amb tota fermesa perquè s’apliquin les mesures següents:

• Sense menystenir els subsidis i les assegurances d’atur, allò que la gent més reclama és un treball digne. Per tant, calen polítiques d’ocupació, personalitzades i formatives.

• Sou mínim interprofesional, almenys de 1.000 € al mes.

• Reducció de jornada per poder treballar més gent i afavorir la conciliació laboral. Avui amb les 40 hores treballen a Espanya 19 milions de persones, amb 30 hores podrien ser 25 milions.

• Renda garantida de ciutadania per a les famílies que ho necessitin, acompanyada d’activitats formatives i culturals.

• Erradicació del frau, fent que totes les empreses paguin aquí allò que els pertoca, i treballar per l’eliminació dels paradisos fiscals arreu del món.

• Requalificació dels llocs de treball, també dels més senzills, amb dedicació especial als qui fan serveis a les persones i a les famílies.

• Acollida humana i plena integració social per a les persones nouvingudes al nostre país.

• Suport efectiu a les iniciatives d’economia social, cooperativa i solidària.

NO HI HA CAPELLANS

La majoria de gent del nostre país que es confessa catòlica viu al marge de la comunitat cristiana. I molts afegeixen, convençuts: “Sóc catòlic no practicant”. Però quan aquestes persones, normalment de mitjana edat, s’acosten a l’Església perquè han de “practicar” un bateig, o una primera comunió, o un casament, o unes exèquies, es troben sovint amb alguna sorpresa, perquè descobreixen que quedem molt pocs capellans, i potser ens costa complir amb les seves expectatives.

Estem en una societat acostumada a obtenir serveis de manera immediata, i les coses no van sempre així. Sovint hi ha gent que ve a la parròquia per demanar un bateig o un casament, i es pensen que la cerimònia podrà ser exactament el dia i l’hora que ells han decidit prèviament. Molts ja han contactat primer amb el restaurant. Quan els diem que primer haurien d’haver preguntat a la parròquia quins dies hi ha disponibles, s’estranyen molt i pregunten com és això. I llavors és el moment que reben la informació que no tenien: Que no hi ha capellans i que fem molta altra feina, a més de les misses i sagraments.

A Figueres hi ha actualment un sol rector per totes cinc parròquies, i als arxiprestats de l’Alt Empordà s’acaba de fer una remodelació en la qual uns pocs rectors que ja estaven carregats de parròquies n’han afegit unes quantes més a la seva llista.

És evident que si s’aguanten diversos serveis és gràcies a persones laiques de les parròquies i reli-giosos/es que es comprometen a ajudar amb sentit de corresponsabilitat. Gent que han entès que la parròquia no és una estació de serveis sinó una comunitat on tots ens sentim corresponsables.

No hi ha vocacions, o molt poques. Molts preveres provenim de famílies nombroses, catòliques prac-ticants i rurals. Què queda avui de tot això?

Com hem arribat fins aquí? Home, abandonar la fe i la pràctica religiosa té conseqüències. El materialisme sense espiritualitat, també. Treure la religió de l’escola i de l’espai públic, també. Menystenir l’aportació de l’Església a la societat, també. Que als mitjans només parlin de l’Església quan hi ha casos escandalosos, també. El nostre poc exemple de fe, també.

Ens cal esperar una renovació que passi per la presa de consciència de la gent, també dels “de mitja-na edat”. Mentrestant, seguirem “calant les xarxes”, refiats de l’Esperit que ens impulsa.

ORFES D'EDUCACIÓ?

En un grup de pares, una mare va escriure això: “Nuestro hijo de 8 años se nos ha quedado pequeño. Hemos perdido mucho tiempo. Ahora que queremos que haga la primera Comunión, nos faltan palabras para hablarle de otras cosas que apenas ha oído de nosotros. Sólo nos ha oído hablar de sensaciones, de juegos y juguetes, de comer, del colegio. Hemos alimentado sólo su cuerpo. Y ahora no sabemos hablarle de Dios, ni sabemos cómo rezar con él ni dar las gracias al Padre. Nos da cor-te”.

El Papa Francesc, parlant a les famílies, aclareix:

“De vegades sembla que els pares no saben bé quin lloc han d’ocupar a la família i com educar els fills. I llavors, en el dubte, s’abstenen, es retiren i traspassen la seva responsabilitat, potser refugiant-se en una improbable relació “entre iguals” amb els fills. És veritat que has de ser company del teu fill, però sense oblidar que tu ets el pare! Si tu et comportes només com un company del fill, això no li farà cap bé, al fill.

El problema no és exclusiu dels pares. També la societat i les seves institucions abdiquen de la seva responsabilitat –podríem dir “paterna”- cap als joves, els deixa orfes i no els proposa una veritat en perspectiva. Els joves es queden, així, orfes de camins segurs per recórrer, orfes de mestres de qui refiar-se, orfes d’ideals que escalfin el seu cor, orfes de valors i d’esperança que els donin suport cada dia. Estan plens, potser, d’ídols, però potser els roben el cor; són empesos a somiar diversions i plaers, però no se’ls ensenya a treballar; queden enganyats amb el déu del diner, i se’ls neguen les veritables riqueses.

El sentiment d’orfandat de molts joves per l’absència de la figura paterna produeix llacunes i ferides que poden ser molt greus, fins al punt que les desviacions dels nens i adolescents en bona mesura pot ser que es deguin a aquesta carència, a la manca d’exemples i de guies acreditats en la vida de cada dia, a la manca de proximitat, a la manca d’amor de part dels pares.

Són orfes en la família, perquè els pares sovint són absents de casa i, quan hi són, no es comporten com a pares, no donen als fills, amb el seu exemple acompanyat de les paraules, aquells principis, valors i normes de vida que necessiten com el pa”.

CONSAGRACIÓ DEL TEMPLE DE SANT PERE DE FIGUERES

Fa just un any es van complir 50 anys de la consagració, per part del bisbe Narcís Jubany, de l’esglé-sia parroquial de Sant Pere de Figueres, els dies 14 i 15 de setembre de 1967, festes de l’Exaltació de la Santa Creu i dels Dolors de la Mare de Déu, en un Any de la Fe que commemorava el dinovè cen-tenari del martiri de l’apòstol Sant Pere, patró de la parròquia i de la ciutat de Figueres, i el vint-i-sisè aniversari de la col·locació de la primera pedra de la reconstrucció del temple profanat.

La consagració d’una església té en compte la seva història i sobretot la seva finalitat: destinar aquell espai a la vida espiritual, a la glorificació i a l’acció de gràcies, al culte i a la misteriosa presència real del Senyor.

En el cas de Sant Pere, com deixà explicat el canonge i mestre de cerimònies Mn. Josep Teixidor, “les pedres medievals romàniques, del mur nord de l’antic Sant Pere, s’uneixen amb els llenços gòtics i s’acoblen amb les parets i cimbori contemporanis. És un acabar una construcció únicament destinada a Déu i al culte que la família cristiana li tributa”.

Quan es consagra una església es consagra un altar, i en aquest cas fou l’altar de la Immaculada Concepció del temple de Sant Pere. Aquesta vinculació de l’altar a l’església demostra el to familiar de l’assemblea cristiana.

La nit anterior a la consagració es va celebrar una vigília al voltant de les relíquies que havien de ser col·locades a l’altar que es consagraria amb l’església. Els sants màrtirs, els ossos dels quals, en escassos fragments, serien posats a l’altar de la Mare de Déu, són els intercessors i testimonis d’excepció d’una vida dedicada a Jesucrist.

La cerimònia de la Consagració de l’endemà, té una senzilla dramatització. El senyor Bisbe entra, beneeix els murs, el paviment, dibuixa les lletres de l’alfa i l’omega, representant que el Crist és la destinació final de tota obra humana. Les relíquies són col·locades en el petit sepulcre excavat a l’ara de l’altar, que és l’ànima del temple, l’ara del sacrifici, taula de la comunió.

A les pilastres del temple, on hi ha gravades dotze creus representant els dotze apòstols, hi cremava una flama. Recorda Mn. Teixidor: “Déu és aquí. El temple és la casa de Déu i la porta del cel”.

Amb una lliçó final: “A l’església de pedra correspon l’església dels cristians (les pedres vives)”. A l’edificació material ha de correspondre l’edificació espiritual.

Sant Pau no deixa de recordar-nos: “No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres? Si algú profana el temple de Déu, Déu li’n demanarà compte, perquè el temple de Déu és sagrat; i aquest temple sou vosaltres” (1Co 3, 16).

DES DE LA SEU

A la ciutat de Lleida, dalt del turó que domina tota la comarca, es visita la Seu Vella, nom amb què es coneix la catedral antiga de Lleida, construïda entre els segles XII i XV.

Fa pocs dies, visitant-la, em vaig situar just a l’absis, darrere l’altar. Impressiona la vista d’aquella nau nua, sense imatges ni bancs (al segle XVIII va ser transformada en caserna militar i durant la Guerra Civil va ser camp de concentració). Des d’allà contemplava la grandesa austera d’aquella nau, i al fons, les arcades d’un claustre gòtic dels més grans d’Europa, annex atípicament als peus del temple. Tot donava una sensació d’equilibri, d’harmonia, de veneració de la nostra història.

Han passat segles. Aquestes pedres estan gastades pel temps, però resten fidels com el primer dia. Han sobreviscut a moltes guerres, picabaralles i banalitats polítiques i també eclesiàstiques. Aquest monument ha estat saquejat, ha conegut el sofriment de molta gent, i ha conservat tota la simetria. Admirable.

Mentre contemples aquella magnificència, et sents tan petit, però alhora enormement dignificat. És el misteri de les pedres vives, més estimades per Déu que qualsevol vestigi arquitectònic.

I dius, amb el salmista: “Senyor, què és l’home, perquè us en recordeu?”.

Som poca cosa, sí, però la persona humana pot ser també admirable. Aquesta Seu Vella està feta en uns temps on no es construïa pensant només en el propi profit a curt termini, sinó a llarg termini; les catedrals es feien amb la consciència de deixar un monument digne del Senyor i un llegat valuós a les pròximes generacions. Ben pocs treballadors la veurien acabada. En tenien prou pensant que allò duraria, resistiria, quedaria per sempre. Quantes coses avui es “construeixen” amb aquest pensa-ment?

Per a molts visitants, aquesta Seu serà un magnífic monument i una sublim mostra de cultura. Per als creients, “sublim” és Déu, i aquest monument expressa una fe, una ofrena, una elevadíssima pregària feta catedral.

Una catedral com aquesta mostra de què és capaç l’home quan s’emmiralla en la grandesa de Déu. I penses: si en lloc de deixar-nos endur pels egoismes, que no edifiquen res i porten al caos, ens deixéssim inspirar més per l’Esperit Sant, no seríem capaços de “construir” una comunitat de pedres vives?

I si fóssim com aquestes pedres de la Seu, situades cadascuna al servei de l’harmonia del conjunt?

INTENCIONS DEL PAPA FRANCESC

Cada mes el Papa proposa una doble intenció de pregària als cristians. La primera s’anomena UNI-VERSAL i aquest mes de setembre és la següent:

- Que els joves d’Àfrica tinguin accés a l’educació i al treball en els seus propis països.

Tots assistim atònits a les notícies de l’arribada continuada de pasteres amb immigrants, la majoria gent jove que ha sortit del seu país fugint de la guerra, o de la misèria, o de l’opressió, per buscar una vida millor i poder ajudar des d’Europa a les seves famílies. Quantes d’aquestes persones acon-segueixen arribar i acomplir els seus somnis?

La pujada al Calvari ja comença per decidir-se a deixar la família, els amics, la terra on has crescut, després les dificultats de poder fer la travessa i creuar la frontera, arribar al país que vols i ser-hi acollit, obtenir papers, trobar una feina, poder ajudar la família, integrar-se al país d’acollida… No és estrany que pocs arribin a superar tantes proves difícils. Molts, lamentablement, hi deixen la vida.

El Papa apunta a la primera causa del problema: que no hagin de sortir de casa, que tinguin prou recursos al seu país. Això seria possible sense el neocolonialisme dels països rics, que en lloc d’ex-plotar els recursos, haurien de facilitar que els recursos i matèries primes es treballessin en benefici del propi país, i no fomentant que allà manin cacics i dictadors enfrascats en corrupcions i guerres fratricides, sovint amb armament venut des dels països rics.

La segona intenció de pregària s’anomena EVANGELITZADORA, i aquest mes diu així:

- Que els professors/es de Religió i els catequistes tinguin sempre present la gran importància de la seva missió i donin fruits abundants.

Tenim al davant un nou curs escolar, i el Papa Francesc subratlla la tasca dels educadors de la fe, mestres i catequistes, que complementen l’educació dels pares a casa. Sense la base familiar, difícil-ment la feina dels educadors podrà donar “fruits abundants”, com demana el Papa.

Cal no dimitir de l’educació a casa, cal mirar de no ser massa condescendents amb els “gustos” dels petits-reis de la casa. Al nen se’l deixa triar massa a una edat que són els pares els qui han de decidir el que creuen que és millor per a ells.

“Miri, aquest any el nen no vol venir a catequesi”.

“Ah, bé, doncs si el seu fill a 8 anys ja mana a casa, ja el planyo a vostè.”.

Com diu l’educador Tim Elmore: “Hem de preparar el nen per al camí, no el camí per al nen”.

SANT JOAN, SANT PERE, SANT PAU

Que les revetlles, els petards i el solstici d’estiu no ens facin oblidar l’excel.lència dels sants que cele-brem aquests dies: Sant Joan, Sant Pere i Sant Pau. Uns sants tan universals i tan nostres, ben arrelats a la nostra terra.

M’agradaria destacar alguns aspectes de cada un d’ells:

Joan Baptista.- Quan ningú esperava res, quan el poble no veia cap futur, Déu fa néixer un fill d’una parella sense futur, de gent molt gran, i els regala el que serà el precursor del Messies.

Joan, fill de Zacaries i d’Elisabet, tindrà molt clar el seu paper i la seva missió. Preparar els camins del Senyor. No predicar-se a si mateix, sinó assenyalar el qui ve a batejar amb foc i amb l’Esperit Sant. I ho farà vivint en l’austeritat del desert, allà on no pot destacar res més que la paciència, la confiança en Déu. I Joan serà víctima innocent d’un món ab-surd, el món d’Herodes, el món del poder tirà, de la insídia, del qui no és capaç d’escoltar cap més missatge que els seus capricis i vanaglòries.

Pere.- El pescador ferreny, l’home impulsiu, capaç del millor i del pitjor, tan fort i tan feble. L’home que estava disposat a defensar el seu Mestre fins a la mort, s’enfonsa en les aigües de la traïció; des-prés, plora amargament el seu pecat. No obstant, Jesús vol edificar la seva Església sobre aquesta “pedra”, encara que a voltes sembli trontollar. Per ser cap de la comunitat, Jesús no li demanarà pas títols acadèmics ni de noblesa, ni dots de govern, ni currículums brillants… Només li preguntarà: “M’estimes més que els altres?”... “Senyor, Vós ho sabeu tot, ja ho sabeu que us estimo”... “Pastura les meves ovelles”.

Pau.- De perseguidor ferotge dels cristians a perseguit per causa de l’Evangeli. Què ha passat en-tremig? És Jesús, que s’ha creuat en el seu camí. Profundament arrelat al poble jueu, Pau descobreix Jesús i el seu missatge salvador. I entén que Jesús és de tots, sense exclusió, i es dedica a anunciar l’Evangeli en sortida als pagans, i serà capaç de sofrir qualsevol contratemps per Aquell que l’ha salvat abans que el conegués.

Les seves cartes del Nou Testament expressen la seva passió per Jesús i per la difusió del seu Evan-geli. Cartes apostòliques, enviades amb el segell de l’apòstol convertit.

Pere i Pau, tot i ser tan diferents, són els dos grans pilars de la propagació de l’Evangeli. I formen part del tresor de la mateixa Església. Els qui no coneixen l’Església per dintre es farien creus del plura-lisme i la diversitat de pensament que hi ha. Jesús no vol adeptes cecs, vol seguidors oberts.

PERSONES AMB ÀNGEL

Que agradable és trobar persones amables que fan bé la seva feina i que atenen la gent amb pro-ximitat i tendresa. Normalment són persones que estimen el que fan, que no ho fan per força, sinó que actuen per vocació. Elles hi gaudeixen i el seu entorn en surt beneficiat també.

Ah, si els educadors, pares, mestres, catequistes, monitors... fóssim capaços de transmetre als infants i joves les bases d’una vida reeixida i feliç! Com ho va fer, per exemple, Baden-Powell (1857-1941) cristià fundador de l’Escoltisme, que deia:

“Quina diferència quan fas feina per amor al que fas!”. “Fes que la teva ambició no sigui el que pots obtenir de la teva feina, sinó més aviat què pots aportar amb el que fas”. “Recorda que sempre pots aportar un raig de llum a la vida de les altres persones, i en fer-ho t’ofereixes a tu mateix el millor tipus de felicitat. Vinga, Déu t’hi ajudarà!”.

Un exemple bonic, viscut en el món de la sanitat, el trobem en un text que es va fer viral, de la Ta-tiana Sisquella, jove periodista traspassada el 2014, que va escriure això mentre estava en ple tractament del seu càncer:

“Un metge, en general, és un expert en alguna part del teu cos. Fins aquí, tot normal. El que ja és més sorprenent és trobar-te amb un metge que té àngel. Aquests també tenen la carrera de medicina, porten bata blanca i fan mala lletra, però, a diferència dels altres, es defineixen per com et parlen, com et miren i com et toquen.

Un metge amb àngel és una persona que cura abans de començar el tractament, és un doctor que escolta i es deixa sorprendre per les teves preguntes. Quan et parla ho fa imaginant-se que ell és el pacient i no dóna per sabut res del que et pot inquietar. Els metges amb àngel no diuen mentides, però saben com potenciar les bones veritats. Tenen un criteri exquisit a l’hora de plantejar els tractaments i sempre troben una cadira per algun racó per fer seure tots els acompanyants. Si t’han de llegir un diagnòstic ho acompanyen sempre amb un dibuix o una metàfora ben quotidiana, perquè tothom ho entengui. Són metges que recorden el teu nom de pila abans de mirar la fitxa i acostumen a saber-se no només els noms de les infermeres sinó també quants fills tenen, si el marit és a l’atur o si han anat a Venècia de vacances.

Jo, que sóc una pacient de llarga durada, reconec la diferència només posant un peu a la consulta. Amb pocs minuts sé si he trobat un metge o un àngel”.

LA RECERCA I LA TROBALLA

Aquest matí m’he volgut escoltar i he sortit a cercar-te. No he trobat cap petjada teva, Senyor, ni m’ha enlluernat la teva llum. A no ser que les petjades dels homes siguin les teves i que la penombra del món sigui reflex de la teva Claror.

T’he pressentit distant, Senyor; tan llunyà com l’horitzó de la nostra pau. A no ser que la teva proximitat sigui aquest anhel tan pregon que ens fa cercar la Pau.

He resseguit les cases de la meva població i la teva no hi era, Senyor. A no ser que estiguis en totes. Però no totes t’hi saben, Senyor.

T’he invocat i no m’has respost, Senyor. A no ser que la teva paraula i les paraules dels humans es barregin i vulguis que m’aturi a destriar-les en la pregària silenciosa. Amb aquell silenci tan dens i altres vegades tan tens.

No em dónes res, Senyor, que m’estalviï de seguir buscant-te. A no ser que aquest sigui el do més gran.

Ja és fosc, Senyor, al voltant meu. M’hauràs de resseguir els contorns de la meva fe, de la meva petita esperança i de la meva indecisa caritat. Perquè no hi hagi cap foscor que m’apagui la teva Llum ni cap soroll que m’ofegui la teva Paraula.

I jo hauré d’acceptar que cercar-te és obrir-me a Tu perquè em vagis obrint als altres. Perquè hi ha quelcom, a més a més, que no sembla que em vulguis estalviar: que jo, pobre de mi, també he de ser llum i paraula per als qui m’envolten i no t’hi saben.

—————

Aquest text que acabeu de llegir el vaig escriure quan era capellà jove. Algú ara l’ha rescatat i m’ha demanat de posar-lo al Full.

L’experiència no ha fet més que refermar les intuïcions que expressa l’escrit. Sabia que m’havia compromès amb un Crist desconcertant, “pobre, humil i carregat amb la creu”. Potser per això té pocs seguidors. Però agraeixo a Déu i a la gent que recolza aquest seguiment, perquè ningú més no és capaç d’omplir de tant de sentit la meva vida.