PER UN 11 DE SETEMBRE INTEGRADOR

En els bateigs de nens i nenes de pares d’origen sud-americà, m’agrada tenir dos detalls de bon to. Un és fer presents espiritualment a la cerimònia els familiars que no hi poden ser perquè estan a l’altre cantó de l’oceà. Pel miracle de la comunió i de la pregària (Déu sempre té cobertura, a diferència dels mòbils...) els fem presents, tant els vius com els difunts. L’altre detall és comentar als seus familiars que aquell infant, que ha nascut aquí, ja és un empordanès i un català més, que no l’hem de considerar com a “immigrant”, ni molt menys “estranger”. Pels cristians no hi ha estrangers ni fronteres; pel baptisme tots som membres del mateix poble de Déu, amb diversitat de races i de llengües. “El futur de la nostra societat catalana –recorden els bisbes de Catalunya- està íntimament vinculat a la seva capacitat per integrar la diversitat que la configura”.

Aquests infants normalment creixeran aquí, i hem de procurar que aquest sigui un país amb unes condicions que ajudin a ser millors persones i ciutadans del món, amb una sana convivència entre tots, ja siguem autòctons de tota la vida, o nouvinguts de la primera o de la darrera volada.

Aquesta setmana celebrem la Diada Nacional de Catalunya, amb una significació especial, ja que marca l’inici de la campanya per a les eleccions del dia 27 de setembre.

Més enllà de posicions partidistes, estaríem d’acord que convé una societat que tingui les característiques inspirades en la doctrina social de l’Església: una societat que es regeneri democràticament, sense corrupció, sense tantes diferències, integradora, amb justícia social, amb esperit de solidaritat, assegurant per tothom els drets bàsics d’alimentació, sostre, treball, educació, sanitat, i amb una economia de rostre humà, com recorda insistentment el papa Francesc.

Aquests dies sentirem a parlar molt d’identitat i de justícia social. Alguns accentuen més un valor que l’altre, però van lligats. El mateix Papa, ambaixador de la pau, que en els seus viatges sempre tria països més aviat petits, pobres i conflictius, ha dit que “els pobles del món volen ser artífexs del seu propi destí. Volen avançar en pau cap a la justícia. No volen tuteles ni ingerències on el més fort subordina al més feble. Volen que la seva cultura, el seu idioma, els seus processos socials i tradicions religioses siguin respectats”. La doctrina social de l’Església afirma que “la pau es fonamenta no tan sols en el respecte dels drets de l’home, sinó també en els drets dels pobles”

I els bisbes de Catalunya manifesten: “Defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles”

El fet de voler ser un país normal no ha de suposar cap trencadissa ni enfrontament. Al contrari, el “nosaltres” només és possible dir-lo en pau a partir del reconeixement del “jo” i del “tu”, en pla d’igualtat i de dignitat, sabent que podem ser bons germans des del respecte a la diferència. Ens cal, per part de totes les posicions, superar els recels i, com a creients, encomanar-ho a Déu, com el beat Pere Tarrés, que ja al 1932, escrivia:

“Perquè el nostre idealisme és pur i cristià, sense odis, ni rancúnies, ni prejudicis, en el moment que aquesta pàtria nostra va camí d’una nova estructuració, no ens hem descuidat d’implorar la protecció del Cel, la gran Pàtria de tot el món, on per arribar-hi ens cal primer dignificar-nos en la terra en què Déu ens ha posat”.

Hi ha cristians a tots els partits i opcions polítiques, i aquest fet demostra, d’una banda, la pluralitat del nostre poble i, a més, la necessitat del respecte i del diàleg envers totes les posicions mentre siguin democràtiques i no intolerants.

Com a creients som cridats a apostar per la concòrdia i no per la discòrdia, sense posar barreres a una convivència que aquí mai no ha perillat, a no ser que se la vulgui fer trontollar interpretant les lleis a conveniència, o sacralitzant la llei per damunt de les persones, cosa que Jesús a l’Evangeli no accepta mai, com bé sabem.

El Tribunal Internacional de Justícia, va declarar a l’any 2010 que, quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d’un Estat i la voluntat democràtica, preval aquesta segona. I que en una societat democràtica, a diferència d’una dictadura, no és la llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica, quan sigui necessari, la legalitat.