EL QUE S’APRÈN DE PETIT...

... serveix tota la vida.

Pocs dies abans de Nadal vàrem anar a portar la Comunió al domicili d’una feligresa, malalta d’Alzheimer ja una mica avançat. Ens hi vàrem trobar amb una veïna seva i una religiosa. La malalta no coordina gaire per mantenir una conversa, com és normal en el seu estat. Tot d’una, se’m va acudir donar-li la mà i començar a cantar-li una cançó de Nadal. Ah, noi!, s’hi va agafar de seguida. Cantava i somreia. Ens hi vàrem animar i vàrem cantar tots quatre unes quantes cançons nadalenques, que ella seguia sense cap esforç de memòria; i després vàrem resar abans de donar-li la Comunió, i ella deia les pregàries també perfectament. Va ser com una festa íntima i espontània.

Aquesta dona conserva ben incorporat el que va aprendre de petita, les primeres pregàries, les primeres cançons... L’edat ens fa perdre memòria pròxima, però quan la memòria remota és sòlida, forma part del nostre ADN i és l’últim que perdem.

Esmento aquest fet en el dia del Baptisme de Jesús, que ens recorda el Baptisme que hem rebut de petits, i la formació subsegüent que molts dels nostres pares i avis es van encarregar de donar-nos com un deure del seu propi Baptisme i com un compromís del seu matrimoni. I sobretot perquè hi creien de debò i pensaven que la fe forma part essencial de l’educació que rebem des de petits. Això no és condicionar sinó ser conseqüents. Si vols el millor pel teu fill i per tu la fe és del millor que li pots transmetre, li negaràs? Després, de gran, el fill l’assumirà o no, serà lliure, tindrà coneixement de la proposta de Jesús i podrà decidir.

El mateix Papa Francesc ha citat diverses vegades la importància que va tenir la seva àvia en la seva formació humana i cristiana. Resulta que quan ell tenia només tretze mesos, la seva mare va tenir el segon fill. L’àvia, que vivia a prop, anava a buscar-lo cada dia i se l’emportava a casa seva; a la tarda, el tornava a casa dels seus pares. L’àvia Rosa fou com una mare en la fe per a Jorge Mario Bergoglio. El Papa afirma que fou ella qui l’ensenyà a pregar. I en una entrevista va dir que guarda en el seu breviari un testament espiritual de la seva àvia i que el resa sovint com una oració.

I el recordat cardenal François Marty, de París, escrivia l’any 1985 aquesta experiència personal: “Vaig aprendre el Parenostre de ben menut. Abans fins i tot de la taula de multiplicar, de les conjugacions o de les regions del país; és a dir, abans d’anar a l’escola. Són els primers mots, sens dubte, que vaig saber de memòria i que entren pel cor.

El Parenostre m’ha estat transmès sense que jo hagi tingut necessitat d’aprendre’l: no s’aprèn pas a respirar ni a menjar. Vaig néixer i vaig créixer amb el Parenostre.

Forma part de la meva família, de la meva cultura, del meu poble. Es pot dir que m’ha construït al llarg de la meva vida, forma part de mi mateix. I és per això que, encara avui, no puc dir el Parenostre sense pensar en la meva família, en la meva parròquia, en les comunitats cristianes on he viscut, en els preveres i en els laics que he conegut.

En el Parenostre, el “nostre” s’ha anat engrandint molt al llarg dels anys. No estic mai sol davant del Pare. Sempre hi ha molta gent, tot un poble de germans, amb mi, en la meva pregària”.

Podríem continuar amb més testimonis, però faltaria espai i temps. Per això el millor és que tu, amable lector/a, hi afegeixis mentalment la teva experiència, perquè si vas rebre el Baptisme i vas tenir una educació cristiana a casa, segur que la teva vivència no pot diferir gaire ni del relat del Papa ni del cardenal Marty.

Batejar de petits té això. Des de menuts, ja aprenem a sentir-nos fills estimats d’un Déu molt gran. Tan gran, que no ens abandonarà mai més, ni tan sols quan la pèrdua de les nostres facultats ens vagi tornant petits, petits...