En el dia de Corpus, d’homenatge a l’Eucaristia, i Dia de Càritas, és oportú
meditar aquest text del teòleg J.B.Metz, quan diu:
“En la nostra societat opulenta
hauríem de parlar d’una revolució particular. No es tracta d’un alliberament de
la nostra pobresa i misèria, sinó de la nostra riquesa i benestar
sobreabundants; no es tracta d’un alliberament de les nostres insuficiències,
sinó del nostre consum, en el qual ens consumim finalment a nosaltres mateixos;
no es tracta d’un alliberament de la nostra impotència, sinó de la nostra
prepotència; no es tracta d’un alliberament dels nostres sofriments, sinó de la
nostra apatia; no es tracta d’un alliberament de la nostra culpa, sinó de la
nostra “innocència” falsa...”.
A la llum d’aquest text i dels
missatges constants del Papa Francesc en aquest mateix sentit, podríem recordar
que Corpus va lligat tradicionalment a les processons, encatifades de flors.
Està bé. Però l’autèntica processó eucarística –o sigui, quan deixem pas
preferent al Senyor, quan combreguem del tot amb Ell- és quan estimem com Ell
estima; quan canviem de prioritats a la vida, quan ens despertem de la
indiferència, quan optem per la sobrietat, quan sortim del propi cercle
d’interessos i ens involucrem en la lluita per una major justícia en la
distribució de béns.
No hi ha catifa més bonica i
original per on Jesús li agradi passar que el cor de la persona, quan és
custòdia d’un Jesús que ha vingut a salvar, d’un Jesús que ens necessita per
seguir estimant i escampant els colors i la fragància de l’Evangeli.
Parlant de flors, fa anys una
jove artista, Olívia Bennett, havia
patit una leucèmia i va perdre l’ús de les mans a causa dels medicaments. Amb
molt d’esforç va recuperar el moviment dels seus dits i allò que abans era una
afició, pintar, es va convertir en una veritable passió.
“Let freedom bloom”, que vol dir: “Deixeu que floreixi la llibertat” és
el títol del seu quadre més famós, que representa una bonica rosa. El va fer
quan tenia dotze anys, amb motiu de l’atac a les Torres Bessones de Nova York.
Les reproduccions d’aquesta obra es van vendre molt bé i la recaptació es va
destinar als nens afgans víctimes de la guerra.
“Crec que després del càncer veig la
vida de manera diferent”, deia aquesta nena, que va madurar molt després d’una
malaltia dura i esgotadora. El gust per la vida recobrada es trasllueix en cada
una de les seves pintures, que solen tenir per tema principal les flors a punt
de brotar, com si en cada obra volgués explicar que la veritable vida només
floreix travessant el dolor i la lluita.
“Deixeu que floreixi la llibertat”: La lluita per la llibertat per
tantes víctimes: gent sola, pobres, refugiats, perseguits, víctimes del
terrorisme i la violència... Tots podem fer que al nostre voltant floreixi una
mica més de primavera...
L’Olivia tenia un do i l’ha
fet rendir en bé propi i en bé dels altres. Així de senzilla i fecunda podria
ser la vida de cadascun de nosaltres. Tots hem rebut algun do, que ens ha de
fer més feliços i ha de fer més feliços els qui ens envolten. Si ho féssim així
es produiria el miracle de l’esperit, a través d’una obra d’artesania, o d’una
feina ben feta, o d’una ajuda sincera, o d’un simple somriure.
Més que esperar miracles
extraordinaris, crec que aquesta noia ens evangelitza en la línia humorística del
teòleg Cortés, també artista, que dibuixava la Mare de Déu rentant i estenent
el Sant Llençol després de la mort del seu fill Jesús. En veure-ho Joan li diu:
“Maria, què fas? T’estàs carregant la prova més important de la resurrecció!” I
Maria, impassible, contesta: “Si no creuen veient les flors i els ocells, com
vols que creguin per un tros de roba?”