Celebrem les Fires i Festes de
la Santa Creu de Figueres, recordant que les festes majors de pobles i ciutats,
des de fa centúries, porten el nom d’un sant patró o d’una significació
religiosa. En aquest cas, la Santa Creu, per influència espiritual del monestir
empordanès de Sant Pere de Rodes, donant nom a unes festes que des de l’edat
mitjana reunien la gent de l’entorn en fires mercantils.
Cada vegada menys les
activitats de les festes majors giren entorn de l’eix religiós. Fins i tot hem
assistit últimament, tot i que no és el nostre cas, a episodis polèmics
d’ajuntaments, grans i petits, que ni tan sols posen al programa de la festa la
missa en honor del patró o patrona que dóna nom a la festa.
Això demostra que continua la
confusió entre laïcitat i laïcisme. Que la societat o una institució hagi de
ser laica, aconfessional, no vol dir que hagi de negar el pa i la sal a cap
confessió religiosa, sinó justament que les ha de respectar i protegir totes.
Un mossèn gran de la nostra
comarca va haver d’imprimir uns cartells pel seu compte anunciant que es faria
l’Ofici religiós de la festa major, que porta els noms dels sants patrons del
poble, que tampoc sortien al programa oficial de la festa.
La festa és de tots, i no
només dels qui tenen devoció als patrons, només faltaria. Ara bé, suprimir tota
referència religiosa al programa, com es va fer a Barcelona i es fa a diversos
pobles i ciutats, és una falta de respecte i una equivocació injustificable. Falta de respecte als
creients, que també són ciutadans com els altres, i per ells és important
honorar el patró o patrona, i una equivocació perquè la missa o l’ofici
religiós no deixa de ser un acte més de la festa, com ho pot ser un concert o
un concurs de bitlles. Hi pots participar o no, però no té sentit que no surti al
programa.
Una altra cosa és que el
consistori i la comissió de festes vagin o no a la missa patronal com a
corporació. Personalment, des de sempre he pensat que no cal, que si un alcalde
o regidors són creients i volen anar-hi, que hi vagin particularment.
D’altra banda, a dintre de
l’església, on l’única autoritat és la de Déu, a l’hora de dirigir-nos a les
“autoritats” alguns preferim anomenar-los “representants democràtics del
poble”. Això és el que són, gràcies als votants, entre els quals hi ha també
cristians, i de tots els partits, per cert, ja que la comunitat cristiana és
plural, no monolítica.
Potser ens falta un punt de
reflexió serena i assenyada, a tots, creients i no creients. Hem d’aprendre a
conviure sense ofendre’ns, i unir esforços de cara al bé comú de tota la
societat.
Per això em ve a la memòria, en
la festa de la Santa Creu de Figueres, la figura poètica d’una creu, ben
empordanesa i coneguda, la de l’Oració al
Crist de la tramuntana, de Carles Fages de Climent, que diu:
“Braços
en creu damunt la pia fusta,
Senyor,
empareu la closa i el sembrat.
Doneu
el verd exacte al nostre prat
i
mesureu la tramuntana justa
que
eixugui l’herba i no ens espolsi el blat”.
El poeta dirigeix la pregària al Crist clavat a la creu, a qui
aguanten dolorosament els claus però sobretot a qui aguanta l’amor, l’amor a
tots, als qui el reconeixen i als qui no, als qui el planyen, als qui
l’insulten i als qui hi són indiferents.
A aquest Crist, el poeta li suplica que mesuri la tramuntana
justa que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat. Que hi ha molta palla i poc
gra, i si es cau en la follia d’espolsar el gra, potser perdrem les llavors del
futur. Perquè un poble no s’edifica sense una base, i la base dels nostres
pobles i ciutats té unes arrels cristianes que no es poden “espolsar” així com
així. Ja ho diuen: la vida és una herència dels pares i un préstec dels fills. I
l’herència, sí que té “palla” material que es pot espolsar, però també té molt
de gra espiritual, cultural i tradicional; i no seria gens positiu pel futur
que la tramuntanada de la moda present fes malbé “la closa i el sembrat” i descolorís per sempre “el verd exacte al nostre prat”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada