La meva mare -al cel sia-, quan
tornava d’alguna festa viscuda a la parròquia de Salt, o de Blanes, o de
Figueres, estava contenta, cofoia, i plena de vivències, solia comentar: “Llàstima
que tanta gent es perdi el millor de la vida”.
Jo li tornava una mirada de
complicitat agraïda. Agraïda, perquè ella i el pare i els familiars, a la seva
manera i en el seu temps, m’havien ensenyat de petit “el millor” de la vida. I
anar al Seminari va ser per mi escollir el camí on Déu em cridava, que seria
“el millor” per mi. Com per un altre el millor pot ser fundar una família, o
dedicar-se a fer el bé a través de la docència, o de l’agricultura, o de
qualsevol ofici.
Si m’aturo i em pregunto:
tornaries a escollir aquest camí? La resposta és sí, sense embuts. Ai, però no
sé què faria si ara fos un jovenet... Perquè quan nosaltres érem petits, florien
vocacions en ambients rurals, de famílies nombroses i de famílies
cristianes-practicants. D’aquestes tres coses, no en queda gaire...
Al nostre bisbat som pocs
capellans, la societat ha canviat molt i el rol del capellà també. Mirat
fredament, i veient la crisi eclesial actual, et cau l’ànima als peus. De
seguida, però, remuntes l’ànim, perquè el Senyor empeny i, només que et posis una
mica en la seva sintonia, et treu la son de les orelles i et fa anar per feina,
que n’hi ha molta.
Diumenge vinent és el Dia del Seminari. Diu el lema: “Cridats
a ser instruments de la misericòrdia de Déu”.
Déu continua cridant a seguir-lo?
I tant. L’escoltem? No tant. Ei, els primers que l’hem d’escoltar som la gent
d’Església, els “convençuts”; potser l’Esperit Sant ens està indicant nous
camins que no sabem veure. Potser quan preguem per les vocacions estem massa
segurs dels nostres models particulars i no estem prou oberts als viaranys de
Déu.
A la nostra diòcesi hi ha 6
seminaristes. Ai, valga’ns Déu... Sort que hi ha seglars responsables que han
entès que tots som poble de Déu. Però en aquest poble hi ha d’haver de tot:
laics, religiosos i preveres.
Un referent en el camí de molts
de la meva generació va ser Mn. Josep M.
Ballarín. Quan encara no era conegut
del gran públic, ja l’havíem escoltat en recessos i havíem devorat els seus
llibres, tan oxigenants, lúcids i poètics.
Parlant dels rectors de poble,
ell escrivia: “Els capellanets del tronxo
són la sal de la terra. Són el xiprer enmig del poble, la gràcia colgada enmig
de la ciutat. Són l’Església, el que fa creure en l’Església”. I en una
altra definició del capellà, diu Ballarín: “Un
conco ficat entremig de la gent, amb la seva vida obscura, la seva pudor de
soledat, la seva olor de terra”.
Avui, un altre gran referent, el Papa Francesc, hi afegeix que els
capellans, com a pastors, hem de fer “olor d’ovella”.
El nou arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella, explica que després
de saber el seu nomenament, ell que estava a la diòcesi de Logroño, va poder
preguntar al Papa: “Què haig de fer allà,
en una diòcesi tan gran?”. I el papa Francesc li va respondre: “Sea
usted pastor. Quiera a la gente. Ámela”.
Vet-ho aquí. Fa pensar en les
respostes de Jesús quan algú li preguntava què havia de fer: “Segueix-me”. “Vine i veuràs”. “Jo sóc el
camí, la veritat i la vida”. Més que no pas “fes això o fes allò”, diu “sigues”, “estima”...
És com dir, si “ets” com has de
ser, si “estimes la gent”, ja “faràs” el que has de fer, ja encertaràs el camí.
Ser cristià no és seguir un codi de normes, és seguir Jesucrist.
O com diria Ballarín, sigues “la gràcia colgada enmig de la ciutat”.
Per qui la vulgui abastar.
No hi ha vocacions de prevere a
casa nostra? I vocacions per ser cristià, que n’hi ha gaires? Doncs segurament
la cosa falla per la base. Les famílies, les parròquies, les escoles, hem de crear
la saó necessària perquè puguin brotar noves vocacions. Aleshores, com passa a gran
part del món, també els joves podran escollir “el millor” que Déu inspira a cadascú...
