“DEIXEU QUE FLOREIXI LA LLIBERTAT”

En el dia de Corpus, d’homenatge a l’Eucaristia, i Dia de Càritas, és oportú meditar aquest text del teòleg J.B.Metz, quan diu:

“En la nostra societat opulenta hauríem de parlar d’una revolució particular. No es tracta d’un alliberament de la nostra pobresa i misèria, sinó de la nostra riquesa i benestar sobreabundants; no es tracta d’un alliberament de les nostres insuficiències, sinó del nostre consum, en el qual ens consumim finalment a nosaltres mateixos; no es tracta d’un alliberament de la nostra impotència, sinó de la nostra prepotència; no es tracta d’un alliberament dels nostres sofriments, sinó de la nostra apatia; no es tracta d’un alliberament de la nostra culpa, sinó de la nostra “innocència” falsa...”.

A la llum d’aquest text i dels missatges constants del Papa Francesc en aquest mateix sentit, podríem recordar que Corpus va lligat tradicionalment a les processons, encatifades de flors. Està bé. Però l’autèntica processó eucarística –o sigui, quan deixem pas preferent al Senyor, quan combreguem del tot amb Ell- és quan estimem com Ell estima; quan canviem de prioritats a la vida, quan ens despertem de la indiferència, quan optem per la sobrietat, quan sortim del propi cercle d’interessos i ens involucrem en la lluita per una major justícia en la distribució de béns.

No hi ha catifa més bonica i original per on Jesús li agradi passar que el cor de la persona, quan és custòdia d’un Jesús que ha vingut a salvar, d’un Jesús que ens necessita per seguir estimant i escampant els colors i la fragància de l’Evangeli.

Parlant de flors, fa anys una jove artista, Olívia Bennett, havia patit una leucèmia i va perdre l’ús de les mans a causa dels medicaments. Amb molt d’esforç va recuperar el moviment dels seus dits i allò que abans era una afició, pintar, es va convertir en una veritable passió.

“Let freedom bloom”, que vol dir: “Deixeu que floreixi la llibertat” és el títol del seu quadre més famós, que representa una bonica rosa. El va fer quan tenia dotze anys, amb motiu de l’atac a les Torres Bessones de Nova York. Les reproduccions d’aquesta obra es van vendre molt bé i la recaptació es va destinar als nens afgans víctimes de la guerra.

 “Crec que després del càncer veig la vida de manera diferent”, deia aquesta nena, que va madurar molt després d’una malaltia dura i esgotadora. El gust per la vida recobrada es trasllueix en cada una de les seves pintures, que solen tenir per tema principal les flors a punt de brotar, com si en cada obra volgués explicar que la veritable vida només floreix travessant el dolor i la lluita.

“Deixeu que floreixi la llibertat”: La lluita per la llibertat per tantes víctimes: gent sola, pobres, refugiats, perseguits, víctimes del terrorisme i la violència... Tots podem fer que al nostre voltant floreixi una mica més de primavera...

L’Olivia tenia un do i l’ha fet rendir en bé propi i en bé dels altres. Així de senzilla i fecunda podria ser la vida de cadascun de nosaltres. Tots hem rebut algun do, que ens ha de fer més feliços i ha de fer més feliços els qui ens envolten. Si ho féssim així es produiria el miracle de l’esperit, a través d’una obra d’artesania, o d’una feina ben feta, o d’una ajuda sincera, o d’un simple somriure.

Més que esperar miracles extraordinaris, crec que aquesta noia ens evangelitza en la línia humorística del teòleg Cortés, també artista, que dibuixava la Mare de Déu rentant i estenent el Sant Llençol després de la mort del seu fill Jesús. En veure-ho Joan li diu: “Maria, què fas? T’estàs carregant la prova més important de la resurrecció!” I Maria, impassible, contesta: “Si no creuen veient les flors i els ocells, com vols que creguin per un tros de roba?”

NO MATEM L'ESPERIT

Amb motiu de la festa de Pentecosta, celebrant la vinguda de l’Esperit Sant, reflexionem una mica sobre si deixem que l’alè de l’Esperit ens impulsi o si obrim les veles de la nostra barca a altres vents.

Molt arran de terra, ens podem preguntar: Quin esperit posem en les coses que fem cada dia? Com treballem? Hi posem ganes, actitud de servei, amor als altres? O bé només pensem en el propi profit, econòmic o de prestigi social?

Els adults, amb quin esperit estem educant els infants? Estem d’acord que han de ser “bons”; però els ajudem prou a descobrir per ells mateixos què és ser “bo”? És a dir, els presentem la bondat com una obligació o els presentem els valors que valen la pena perquè puguin desitjar la bondat? Els ajudem a descobrir que el millor que poden desitjar és l’esperit de germanor, de sinceritat, d’amor...? Els fem atractius aquests valors? Vivint amb nosaltres, els vénen de ganes de viure “com” nosaltres?

Si els pares i els educadors badem, pot ser que amb les dificultats que tenen avui els joves per obrir-se camí, tot se’ls en vagi a poder guanyar-se econòmicament la vida i no pensar en gaire res més. La vida, però, també s’ha de “guanyar” com a persones humanes, com a éssers socials; i els creients hi afegim com a fills de Déu i germans de tothom.

Els “contravalors” que veuen a la tele, a les xarxes i en l’ambient són molt potents, i si no equipem per dintre els infants i joves, qualsevol ventada se’ls pot endur.

En el bateig d’infants sovint reprenc un pensament del bisbe Jaume Camprodon, quan deia que l’infant ha vingut al món amb un esquelet d’ossos que l’aguanten i que aniran creixent i enfortint el seu cos. Doncs també hem de procurar que tingui un “esquelet espiritual”, que vertebri la seva vida i el seu creixement emocional, mental i espiritual.

La nostra societat, però, enalteix massa el creixement material i lucratiu, en detriment de l’espiritual i humanístic. En aquest sentit, celebro un article d’en Lluís Armengol a l’Empordà del 26 d’abril passat, que posa el dit a la llaga. En l’article titulat “Tot és negoci?”, es refereix a dos projectes importants de la ciutat de Figueres, com són la instal·lació d’un Museu del Circ a la Casa Nouvilas i la rehabilitació de la casa natal de Salvador Dalí. Són dos equipaments, diu l’autor de l’escrit, “que s’han presentat a la ciutat amb un greu pecat original, l’economicisme”. I és que els arguments bàsics per dur a terme aquests equipaments són econòmics i utilitaristes.

L’articulista no posa en discussió l’impacte comercial d’aquests futurs museus, però lamenta profundament “que no es fonamentin en els principis de la cultura i l’humanisme en lloc de fer-ho en la gestió empresarial”. Que es miri més pel turisme que pel foment cultural de la població figuerenca. I aquí dóna un argument molt adequat, i és que tant les arts plàstiques com el circ són, per naturalesa, experiències que ens ajuden a ser millors persones, més completes, més autònomes, més lliures. Si es tingués més en compte això que la rendibilitat econòmica, la població autòctona s’ho sentiria més seu, hi participaria més i en serien els principals beneficiaris.

Armengol afirma: “Ja ho sabem que les humanitats passen per un mal moment, arraconades per aquesta omnipresent voluntat de posar preu a tot, com és ara convertir la meravellosa festa de Sant Jordi en una competició de vendes. Res del que és important en les nostres vides té preu. Les arts plàstiques i el circ, la bona lectura i la música, el teatre i la dansa, són i han de continuar essent aliment per fer-nos créixer com a persones, per cultivar les nostres personalitats i la nostra educació individual i col·lectiva”.

Els pobles i ciutats també tenen esperit. No el matem. No el malbaratem posant preu a tot. Si penséssim una ciutat no tant pels diners que ens poden portar els de fora sinó per la qualitat humana i l’alegria que poden viure els de dintre, potser acabaria essent una ciutat més amable, justa i atractiva, tant pels de dintre com pels de fora.

BONA FESTA DE LA SANTA CREU

Celebrem les Fires i Festes de la Santa Creu de Figueres, recordant que les festes majors de pobles i ciutats, des de fa centúries, porten el nom d’un sant patró o d’una significació religiosa. En aquest cas, la Santa Creu, per influència espiritual del monestir empordanès de Sant Pere de Rodes, donant nom a unes festes que des de l’edat mitjana reunien la gent de l’entorn en fires mercantils.  

Cada vegada menys les activitats de les festes majors giren entorn de l’eix religiós. Fins i tot hem assistit últimament, tot i que no és el nostre cas, a episodis polèmics d’ajuntaments, grans i petits, que ni tan sols posen al programa de la festa la missa en honor del patró o patrona que dóna nom a la festa.

Això demostra que continua la confusió entre laïcitat i laïcisme. Que la societat o una institució hagi de ser laica, aconfessional, no vol dir que hagi de negar el pa i la sal a cap confessió religiosa, sinó justament que les ha de respectar i protegir totes.

Un mossèn gran de la nostra comarca va haver d’imprimir uns cartells pel seu compte anunciant que es faria l’Ofici religiós de la festa major, que porta els noms dels sants patrons del poble, que tampoc sortien al programa oficial de la festa.

La festa és de tots, i no només dels qui tenen devoció als patrons, només faltaria. Ara bé, suprimir tota referència religiosa al programa, com es va fer a Barcelona i es fa a diversos pobles i ciutats, és una falta de respecte i una equivocació  injustificable. Falta de respecte als creients, que també són ciutadans com els altres, i per ells és important honorar el patró o patrona, i una equivocació perquè la missa o l’ofici religiós no deixa de ser un acte més de la festa, com ho pot ser un concert o un concurs de bitlles. Hi pots participar o no, però no té sentit que no surti al programa.

Una altra cosa és que el consistori i la comissió de festes vagin o no a la missa patronal com a corporació. Personalment, des de sempre he pensat que no cal, que si un alcalde o regidors són creients i volen anar-hi, que hi vagin particularment.

D’altra banda, a dintre de l’església, on l’única autoritat és la de Déu, a l’hora de dirigir-nos a les “autoritats” alguns preferim anomenar-los “representants democràtics del poble”. Això és el que són, gràcies als votants, entre els quals hi ha també cristians, i de tots els partits, per cert, ja que la comunitat cristiana és plural, no monolítica.

Potser ens falta un punt de reflexió serena i assenyada, a tots, creients i no creients. Hem d’aprendre a conviure sense ofendre’ns, i unir esforços de cara al bé comú de tota la societat.

Per això em ve a la memòria, en la festa de la Santa Creu de Figueres, la figura poètica d’una creu, ben empordanesa i coneguda, la de l’Oració al Crist de la tramuntana, de Carles Fages de Climent, que diu:

“Braços en creu damunt la pia fusta,

Senyor, empareu la closa i el sembrat.

Doneu el verd exacte al nostre prat

i mesureu la tramuntana justa

que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat”.

El poeta dirigeix la pregària al Crist clavat a la creu, a qui aguanten dolorosament els claus però sobretot a qui aguanta l’amor, l’amor a tots, als qui el reconeixen i als qui no, als qui el planyen, als qui l’insulten i als qui hi són indiferents.

A aquest Crist, el poeta li suplica que mesuri la tramuntana justa que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat. Que hi ha molta palla i poc gra, i si es cau en la follia d’espolsar el gra, potser perdrem les llavors del futur. Perquè un poble no s’edifica sense una base, i la base dels nostres pobles i ciutats té unes arrels cristianes que no es poden “espolsar” així com així. Ja ho diuen: la vida és una herència dels pares i un préstec dels fills. I l’herència, sí que té “palla” material que es pot espolsar, però també té molt de gra espiritual, cultural i tradicional; i no seria gens positiu pel futur que la tramuntanada de la moda present fes malbé “la closa i el sembrat” i descolorís per sempre “el verd exacte al nostre prat”.