SILENCI

El silenci incomoda. Ens fa de mirall de la nostra imatge interior, que no sol agradar, i per això en fugim. Sovint volem tapar el silenci amb la fressa.

Tanmateix, el silenci és imprescindible per poder-se escoltar a si mateix, per poder escoltar l’altre i, com a creients, per poder pregar. El gran imperatiu de la Bíblia és escoltar: “Escolta, Israel...”. Escoltar, no només “sentir”.

Hi ha silencis que parlen molt i paraules que no signifiquen res. Per exemple, Sant Josep, a la Bíblia, no diu res amb paraules i, en canvi, amb el seu capteniment ho “diu” tot. És que ha sabut “escoltar” amb finesa els plans de Déu en ell.

Oh, el silenci de Jesús, quan és jutjat en la seva Passió! O quan s’entreté dibuixant a terra amb el dit en el passatge de la dona adúltera! Impactant i eloqüent, el silenci pot ser la millor resposta a l’estupidesa.

La qualitat de les nostres paraules va lligada a la qualitat dels nostres silencis. Un silenci, ben posat, crida a la reflexió i cura. Pot ser guaridor pel qui el fa i pel qui el rep. El silenci desarma, asserena. Fins i tot en la música el silenci té la mateixa importància expressiva que el so.

En una societat superficial, el soroll predomina. Però el bé no fa soroll i el soroll no fa bé.

El bé busca la profunditat interior.  Els rius més profunds són sempre els més silenciosos.