CRISTINA KAUFMANN, LA FASCINACIÓ D’UNA PRESÈNCIA

Cristina Kaufmann (1939-2006), religiosa carmelita, va néixer a Suïssa, en el si d’una família cristiana, en un país avesat a una perfecta convivència entre catòlics, protestants i jueus. Després dels seus estudis universitaris, va sentir la crida de Déu i va entrar al Carmel, i ho va voler fer a Espanya, per ser la terra de Santa Teresa de Jesús i de grans místics cristians. L’any 1964 va ingressar a la comunitat de carmelites de Mataró.

Se la recorda per la seva aparició en un programa de televisió de màxima audiència, l’any 1984, en què Mercedes Milà la va presentar com la monja d’ulls blaus i cognom estranger que irradiava pau i espiritualitat; i li va oferir el repte que demostrés, en viu i en directe, què és això de resar. La Cristina, amb naturalitat i espontaneïtat, ho va fer, i el seu testimoni va tenir un gran impacte.

Recordo que, quan visitàvem cada any pel temps de Nadal el convent de Mataró amb gent de Blanes, li havíem demanat que sortís més a la televisió, que faria molt de bé. Ella responia que no, que la seva funció no era exhibir-se en públic sinó pregar pel món una mica amagada del món, com a contemplativa. I sempre l’escoltàvem embadalits i acabàvem la visita pregant i cantant plegats, a redós del pessebre que feien les monges.

Cristina era una dona senzilla i culta, gran coneixedora de Teresa de Jesús, de Joan de la Creu, d’Edith Stein, i, en realitat, quan parlava d’ells, parlava d’ella mateixa, de la seva pròpia vida, fascinada, com aquests grans sants i santes, per l’experiència enamorada de Déu.

Precisament el seu llibre més conegut es titula “La fascinació d’una presència. Vers una experiència sana de Déu”. Pot ser tan sana i terapèutica la fe, quan deixem que el Senyor regni en el cor! Citant Santa Teresa, C. Kaufmann diu: “entrar en el Castillo interior y gustar de la presencia de Dios”. Un altre llibre seu es titula: “El rostro femenino de Dios”. I escriu: “Creure és estar content. Estic contenta de ser com sóc. I saber també que la meva vida no és inútil, que hi ha Algú a qui li agrada que jo visqui”.

Ella creia que l’Església ha de presentar la persona de Jesucrist i anunciar la Bona Nova, més que no pas voler el prestigi o conservar costums. Va morir de càncer als 67 anys, dolçament, com havia viscut. L’última cosa que va dir a les germanes fou: “Us deixo una sola paraula: Déu és amor”.