“ET VA FER A TU”

Un home jove, d’uns trenta anys, havent arribat al seu nou destí procedent de l’aeroport, està traient i endreçant coses de la maleta. Hi porta també un quadre que guarda com un tresor i que la seva àvia va pintar fa anys. És un paisatge pintat a l’oli i amb una petita frase incorporada a la part baixa del quadre.

El noi reté uns moments el quadre a les seves mans, se’l mira amb afecte, somriu lleument i recorda la seva àvia que el pintava quan ell era un vailet inquiet, entremaliat, que anava a escola i feia la vida normal dels nois del seu entorn.

Un dia que la dona estava pintant aquest paisatge de natura amb el cavallet, la tela, els pinzells, les pintures... se li va acostar el seu nét, es va fixar en el quadre i li va preguntar:

“Àvia, Déu va fer els arbres?”

-“Sí, maco, Déu va fer els arbres” –respon l’àvia.

“I també va fer les muntanyes?”

-“Sí. També va fer les muntanyes”.

“Llavors, Déu ho va fer tot?”

-“Tot”.

“I per què ho va fer tot?”

-“Déu ho va fer tot perquè fóssim feliços” –contesta la dona.

“I la gent que sofreix, àvia? Per què Déu no fa res?”

L’àvia es mira amb afecte el seu nét, en silenci, i després, amb un somriure als llavis, escriu amb pintura a la base del quadre:

“Déu et va fer a tu”.

Ara, de gran, tornant a mirar el quadre, pensa dintre seu: “Déu em va fer a mi. Per això he sortit de casa i he vingut fins aquí”.

Quan va acabar de treure totes les coses de la maleta, el noi surt a fora i veu davant d’ell un paisatge molt diferent del quadre. És un barri molt pobre, amb gent molt necessitada. És el “paisatge” real de la seva nova i primera missió. Aquest noi, que es diu Daniel, ha arribat a la Parròquia de la Madre del Buen Pastor, a la ciutat de Chalchuapa, d’El Salvador, a Centreamèrica. És un dels molts missioners escampats arreu del món. Aquella llavor que la seva àvia va plantar en ell quan encara era un vailet, va anar creixent i es va convertir en una vocació missionera.

En Daniel més tard es va formar a la universitat i, ajudat pels testimonis de diversos cristians, va entrar al Seminari i va madurar la seva vocació, amb el desig de servir els altres, col·laborant així amb Déu a fer un món millor.

Les preguntes del jove Daniel van trobar resposta adequada en aquella àvia que ja no és al món, però que serà sempre present en el cor missioner del seu nét.

“Surt de la teva terra”, diu el lema del DOMUND d’aquest any, inspirat en Abraham, el pare en la fe, i en el Papa Francesc, que ens parla de sortir a escampar la Bona Nova.

En Daniel va sortir de la seva terra per anar a ajudar la gent més pobra d’un país del Tercer Món i anunciar-hi la salvació de Jesucrist. Gràcies a la seva àvia, va entendre que, a la vida, Déu no ens pinta pas els quadres, però ens dóna les eines per fer-ho nosaltres. I que si en el món hi ha tant de sofriment no és perquè Déu el vulgui, sinó sobretot perquè els humans som poc humans, xerrem molt, ens comprometem poc i ens hem tornat força indiferents davant dels patiments més injustos.

Ell i la seva àvia havien entès allò que va dir Martin Luther King i va ser reprès per Nelson Mandela: “No em preocupa el crit dels violents, dels corruptes, dels deshonestos, dels que no tenen ètica. El que més em preocupa és el silenci dels bons”.

Diumenge que ve, jornada del DOMUND, a les parròquies ajudarem en la col·lecta els missioners i missioneres que han sortit de la seva terra per causa del Regne de Déu. I pregarem perquè hi hagi joves que es facin preguntes, i perquè no faltin pares i avis que els indiquin respostes tan lluminoses com l’àvia d’en Daniel.