RESPECTAR LA VOLUNTAT

En aquestes commemoracions de Tots Sants i del Dia dels Fidels Difunts, és oportú parlar d’uns temes delicats que tenen relació amb el fet de la mort.

Anem al gra. Hi ha molta gent que estima la seva parròquia i que, quan mor, és acomiadada i enterrada al tanatori, per comoditat de la família, que no s’ha preocupat de saber si el familiar difunt hauria preferit una cerimònia religiosa en l’església parroquial on havia celebrat la fe tantes vegades en vida.

També pot ser molt digna una cerimònia religiosa, o laica, al tanatori, però sovint passen al davant uns criteris pràctics sense tenir en compte la fe de la persona difunta.

De fet, aquesta manca de consciència d’alguns familiars ja passa en vida. Els fills i familiars acompanyen els pares i avis, quan ja són grans i no es poden valer gaire, al metge, al notari, a comprar, al restaurant, allà on sigui... però no els porten gaire a l’església, a missa. Si sabessin que, en molts casos, per molta gent gran és important, potser els fills s’ho plantejarien. Molts avis no gosen demanar-ho, perquè no volen molestar. Pensen que durant el cap de setmana els fills i néts tenen altres plans i no els volen trencar el ritme. Els respecten, vaja. No podria, aquest respecte, almenys de tant en tant, existir en la direcció contrària...? 

I aquest respecte que mereixen la gent gran en vida, també hauria d’existir a l’hora de la mort, pel que fa a les seves conviccions religioses. Una observació, anant altre cop al gra, que caldria fer a la gent creient, seria dir:

“Escolteu, si voleu que el dia del vostre enterrament es faci una cerimònia religiosa i que es faci a la parròquia on habitualment heu viscut i celebrat la fe, val més que ho deixeu dit i, si voleu, també per escrit”.

Encara que algú de la casa digui “ai, no parlis d’això ara...!”, algun dia caldria dir a la família reunida quelcom així: “Mireu, quan veieu que m’arribi l’hora de sortir d’aquest món, vull que aviseu a la parròquia o els serveis religiosos de l’hospital perquè em donin assistència espiritual, i millor que jo estigui encara en plena consciència per rebre els sagraments. I quan jo falti, sapigueu que vull que es faci el funeral a la parròquia. Per mi és important. En aquesta església hi hem viscut moments familiars molt especials, ja ho sabeu, i voldria que m’hi encomanéssiu a Déu”.

Per deixar-ho per escrit, existeix el Document de Voluntats Anticipades (DVA) o Testament Vital, en el qual la persona, conscientment i lliurement, manifesta instruccions sobre els tractaments mèdics i espirituals que vol rebre en cas que es trobi en una situació en què no pugui decidir per si mateixa.

En el DVA, a més dels criteris ètics i sanitaris que es vol que es tinguin en compte, com és evitar l’eutanàsia activa i també l’acarnissament terapèutic, hi ha el de rebre assistència espiritual o religiosa, d’acord amb les pròpies creences. Es tracta d’assegurar que l’entorn familiar i sanitari respecti la voluntat del pacient quan ja ha perdut les facultats cognitives. I aquesta voluntat, per dret, passa al davant dels criteris que pugui tenir la família sobre el tema.

Passa moltes vegades que una persona creient, malalta de gravetat, no pot rebre els sagraments perquè la família actua com una barrera. Es pot deduir que la persona malalta, si tingués coneixement, demanaria els últims sagraments. Però en parles amb la família i et diuen: “no, no, encara és conscient, que no s’espanti”.

Els mossens, quan ens trobem amb aquesta barrera familiar, no podem actuar; per això és important deixar les coses clares en vida. De totes maneres, mai no m’estic de contestar respectuosament: “Perdoni, crec que no s’espantaria. És una persona de fe, amb dret a ser atesa. Vol dir que no són vostès, els qui estan espantats...?”.

De vegades -en la vida i en la mort- cal anar al gra.

Miquel-Àngel Ferrés