Una vegada hi havia un Rei que tenia moltes riqueses i tresors, i vivia en un palau
sumptuós. Tenia també molts súbdits, però els tractava com a esclaus. Per això
era mal vist per tothom. Vivia en l’opulència, però estava trist, amb una
existència amarga.
Un dia va cridar el seu ministre tresorer i li va dir:
“Fes la gira anual de costum pels meus territoris,
i cobra els impostos”.
“Majestat”, va respondre el tresorer, “la collita
ha estat escassa, les ventades han fet malbé l’arròs als camps, la sequera ha
destruït la collita; la gent està a la misèria. Crec que per aquest any estaria
bé deixar-ho córrer”.
“Estàs boig!”, va cridar el tirà que no podia ni
fer-se a la idea de sotmetre els seus comptes a les condicions de la gent.
“Bé”, va dir el tresorer, “cobrarem els impostos.
I els diners recollits, a què els destinarem?”.
El Rei li contestà: “Fes una gira d’inspecció per
tot el palau. Mira què hi falta i ho proveeixes amb aquests diners”.
El ministre tresorer va fer la inspecció per tot
el palau. Es va fixar en tot. Va veure el Rei amb el rostre desencaixat, la
Reina amb aires d’avorriment, els fills viciats i descontents, els cortesans insidiosos
i malgastadors. Va veure també la gent del poble que passava davant del palau i
que mirava amb rancúnia, murmurant malediccions...
“Ja ho tinc”, va dir el ministre, “hi ha restauracions
i reparacions a fer. Vaig a cobrar els impostos i ho arreglarem tot”.
Se’n va anar per ciutats i camps com un pregoner;
reunia les poblacions i davant d’aquella pobra gent, flaca i desvalguda,
anunciava:
“El Rei nostre amo, aquest any, tenint en compte
les collites i les vostres penúries, i per complir el desig de la Reina i dels prínceps,
us perdona els impostos. Quedeu-vos
els pocs diners que hàgiu pogut guardar, i si algú no arriba a poder mantenir
la família, serà ajudat per subvencions de la Cort”.
La gent, sorpresa, saltava de contenta! De tots
els pobles del regne se sentien els aplaudiments,
els visques i crits d’entusiasme.
Mentrestant el Rei, ignorant el que havia passat,
preguntà al ministre:
“Com ha anat?”. “Bé, Majestat”. “I on són els
diners?”. “Ja els he gastat tots”. “Com?!”
“Sí, Sa Majestat m’havia mandat proveir de tot
allò que faltés al palau o que s’hagués de restaurar. En la meva visita al
palau he notat que en aquesta casa calia refer totalment els ànims, que faltava
l’alegria, fruit de la bondat. I he
procurat poder-vos-la obtenir, dient a la gent que aquest any vostè condonava,
a tothom, els impostos...”.
Després, ple de còlera, va sortir en persona del
palau, decidit a reparar el mal sofert.
Però tant bon punt va sortir, la gent el sortí a
rebre amb aplaudiments i flors i crits de: “Visca
el Rei!”, “Beneïda sigui la nostra Reina i els prínceps!”.
El Rei hagués volgut replicar: “Vinga, porteu aquí
els meus diners!”. Però no era possible. Sortien aplaudiments i lloances pertot
arreu, i la gent dansava i se sentia contenta
i agraïda.
A poc a poc, amb tant d’entusiasme popular el Rei
es va sentir desarmat. El seu cor de pedra, per primera vegada, es tornava
tendre, era capaç d’oblidar els seus maleïts diners. Per primera vegada, a la
seva vida, se sentia feliç.
Tornant al palau, veia que la multitud en feia
festa, i tothom estava alegre i content per la “generositat” reial.
Llavors el Rei va fer cridar el ministre tresorer
acomiadat, i li va dir:
“Tenies raó. El meu palau necessitava, de veritat,
restauracions que tu has sabut
reparar de manera magnífica. Ets un bon administrador, saps convertir els
diners en felicitat. D’ara endavant, seràs
el meu conseller i el distribuïdor dels meus béns al poble. Proveeix de
seguida els més necessitats”.
I així, per primera vegada en la història, un
negoci d’impostos va acabar en una festa per a tothom.
Aquell Rei, gràcies al seu tresorer, va viure la
seva “ascensió” personal i més
impensable en ell: passar del fang de la corrupció a l’aire ple de goig de la
justícia social.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada