PARLEM BÉ, SI US PLAU

En els autobusos d’abans hi havia una placa clavada a l’interior que deia: “Se prohibe la blasfemia y la palabra soez”. Ens feia certa gràcia aquesta paraula, “soez”, i al diccionari trobaves el significat: “que ofende por ser grosero o de mal gusto”. I els sinònims: “bajo, procaz, vil, chabacano, basto, indigno”.

Més endavant, van sorgir alguns rètols amb un to més aviat persuasiu, com: “Parleu bé, si us plau”. Avui no es veuen plaques ni rètols, però això no vol dir que la gent parli millor. Ni de bon tros.

Una cosa és la llibertat d’expressió i l’altra el parlar ordinari i groller, que pot ofendre. Encara que pugui sonar antiquat, no és signe de bona educació ni de bona convivència el parlar blasfemant o amb paraules malsonants. La llibertat d’expressió i el respecte als altres han de poder conviure perfectament. Si no és així, malament.

Estem farts de sentir paraules o renecs tan habituals que ja s’han incorporat al llenguatge comú de molta gent, de totes les edats, des d’infants fins a vells.  Cal distingir, això sí, entre expressions populars, col·loquials i fins i tot gruixudes, gracioses, però inofensives, i les blasfèmies o renecs.

Permeteu-me d’anomenar una paraula-renec, només una de les moltes que es profereixen. És una paraula que pels creients fa referència al més sant i sagrat, com és l’Eucaristia. Ja endevineu que es tracta de la paraula “hòstia”. Aquesta expressió, esdevinguda paraulota quan es buida del seu significat original, ha penetrat tant en el llenguatge comú que s’ha assimilat com a natural. I quan a aquest renec se li sol afegir al darrere una altra paraulota o adjectiu malsonant (ja m’enteneu), encara és pitjor i més ofensiu.

És cert que molta gent diu aquesta expressió sense pensar, sense ànim de blasfemar o d’ofendre, però la seva sola pronúncia ja ens fa mal a les oïdes. I aquest mal ús de la paraula és molt present al carrer i també als mitjans de comunicació. I no tan sols als programes d’humor o d’entreteniment sinó en programes de ràdio o de televisió considerats seriosos.

I si algú ens diu que tenim les orelles massa fines, podem dir que per nosaltres l’Eucaristia i Nostre Senyor són les coses més sagrades que tenim, i que amb les coses sagrades no s’hi juga ni s’hi fa humor groller. El cristianisme mereix el mateix respecte, almenys, que qualsevol altra de les religions.

A casa nostra és socialment ben acceptat fer broma públicament de realitats sagrades pels cristians, traient-les de context. Estem, per ara, en un context històric de cultura cristiana però amb una gran ignorància religiosa, cosa que seria un atenuant si no fos que és un signe de debilitat cultural, cívica i de sentit comú.

En nom d’un fals respecte a la pluralitat multicultural i multireligiosa, ens estem carregant la pròpia cultura i estem renegant d’allò que ens ha configurat com a poble capaç, precisament, d’acollir i integrar. L’error és de pensar que per acollir hàgim de renunciar a la pròpia identitat.

Algú haurà de dir als nens i joves que hi ha paraules i expressions que són indignes i que poden ser ofensives. I si no en saben el significat, se’ls ha d’explicar. I si no ho entenen, potser haurem de recuperar allò que ens deien els nostres pares i avis quan se’ns escapava una paraulota: “T’haurem de rentar la boca amb sabó”.

Abans existia la Lliga del Bon Mot (1908-1963), una associació catalana del bon parlar, que avui pot semblar obsoleta. Però el fet és que el nivell de llenguatge barroer és molt alt a casa nostra i el nivell de vocabulari és molt baix i pobre. I aquesta pena no és gens “obsoleta”; per desgràcia és ben actual.

Un missatge de ceràmica fet amb majòliques adossades a la paret, que encara es conserva en algun lloc, apunta la solució:

“ALABAT SIA DÉU. PER LA VOSTRA PRÒPIA DIGNITAT I RESPECTE ALS ALTRES, PARLEU BÉ”.