PATRIMONI NATURAL

L’IAEDEN-Salvem l’Empordà (Institució Altempordanesa per a la Defensa i Estudi de la Natura), és una entitat independent sense afany de lucre i membre de la Federació Ecologistes de Catalunya. En l’editorial del seu Butlletí d’hivern 2015-2016, núm. 157, fa una invitació a totes les persones de bona voluntat a implicar-se en la preservació del medi ambient, jugant amb les paraules d’aquest lema:  “Si tens un patrimoni, és natural que el defensis”.

De seguida he connectat, com en vasos comunicants, amb la recent encíclica ecològica del papa Francesc “Laudato si’” on recorda que hem de tenir cura de la Creació com la casa comuna que compartim; i que no és patrimoni d’uns quants sinó de tots. Pel Papa, la cura del nostre planeta és una exigència ètica de primer ordre en els temps actuals.

Així doncs, és hora d’implicar-nos tots. Com diu l’editorial de l’IAEDEN: “Ens hem d’adonar tots plegats que tenim un patrimoni natural i paisatgístic comú, que ens envolta, ens acull, ens identifica i ens alimenta; i que hem de poder passar, amb satisfacció, als nostres descendents”.

I el Papa, en l’encíclica, ho diu així: “La terra és com una germana, amb qui compartim l’existència, i com una mare que ens acull entre els seus braços. El nostre cos està constituït dels mateixos elements del planeta, el seu aire és el que ens dóna l’alè i la seva aigua ens vivifica i refà”.

Mirem més concordances. L’editorial del Butlletí diu: “En la defensa d’aquest patrimoni, encara que és de tots, hem d’obrar amb la mateixa diligència que quan es tracta d’un patrimoni únicament nostre. Si no ho fem així, és quan surten aquells que tenen l’habilitat d’apropiar-se’n pel seu benefici, encara que sigui a costa de fer-lo malbé.

Des de la IAEDEN–Salvem l’Empordà coneixem bé les múltiples amenaces que en aquests moments patim a casa nostra i intentem fer-hi front amb tota la coherència i el rigor que som capaços, i alhora sumar-hi totes les persones que sentiu aquestes mateixes inquietuds. Entre tots hem de fer brotar complicitats i fer créixer compromisos. No és un caprici. És una responsabilitat imprescindible i urgent per anar cap a l’harmonia amb el planeta i tots els éssers vius que l’habitem”.

I l’encíclica “Laudato sí” adverteix, en aquest mateix sentit: “Que els éssers humans destrueixin la diversitat biològica, contribueixin al canvi climàtic, contaminin l’aigua, el sòl, l’aire... Tot això és pecat.”

I afegeix: “La terra clama pel mal que li provoquem, a causa de l’ús irresponsable i de l’abús dels béns que Déu ha posat en ella. El seu crit, juntament amb el dels pobres, interpel·la la nostra consciència a reconèixer els pecats contra la creació”.

El Papa proposa als quatre vents “una conversió ecològica mundial”. I parla de Sant Francesc d’Assís (el nom que ell va triar per Papa!) com a “l’exemple per excel·lència de l’atenció al que és feble i d’una ecologia integral, viscuda amb joia i autenticitat. En ell s’hi descobreix fins a quin punt són inseparables la preocupació per la natura, la justícia envers els pobres, el compromís amb la societat i la pau interior”.

Com a exemple d’aquest compromís, el butlletí de l’IAEDEN relata els casos de dos testimonis que van morir assassinats al Brasil per defensar el medi ambient i van xocar amb els interessos dels poderosos. Són Chico Mendes, treballador a la seva amazònica, activista contra la desforestació i la defensa dels pobles indígenes, i Dorothy Stang, monja defensora de la reforma agrària i de la preservació de l’Amazones contra els poderosos terratinents.

Com ells -apunta el butlletí- hi ha hagut més de mil crims per aquesta causa i molts d’ells han quedat impunes.

Sense sortir del Brasil, recordem com el bisbe Pere Casaldàliga ha estat perseguit des que hi va arribar de missioner posant-se al costat dels camperols sense terra i de les tribus indígenes. El bisbe Pere, que actualment està molt debilitat físicament, fa molts anys que es va avançar a l’esperit que desprèn la darrera encíclica ecològica. Laudato si’!

EL QUE S’APRÈN DE PETIT...

... serveix tota la vida.

Pocs dies abans de Nadal vàrem anar a portar la Comunió al domicili d’una feligresa, malalta d’Alzheimer ja una mica avançat. Ens hi vàrem trobar amb una veïna seva i una religiosa. La malalta no coordina gaire per mantenir una conversa, com és normal en el seu estat. Tot d’una, se’m va acudir donar-li la mà i començar a cantar-li una cançó de Nadal. Ah, noi!, s’hi va agafar de seguida. Cantava i somreia. Ens hi vàrem animar i vàrem cantar tots quatre unes quantes cançons nadalenques, que ella seguia sense cap esforç de memòria; i després vàrem resar abans de donar-li la Comunió, i ella deia les pregàries també perfectament. Va ser com una festa íntima i espontània.

Aquesta dona conserva ben incorporat el que va aprendre de petita, les primeres pregàries, les primeres cançons... L’edat ens fa perdre memòria pròxima, però quan la memòria remota és sòlida, forma part del nostre ADN i és l’últim que perdem.

Esmento aquest fet en el dia del Baptisme de Jesús, que ens recorda el Baptisme que hem rebut de petits, i la formació subsegüent que molts dels nostres pares i avis es van encarregar de donar-nos com un deure del seu propi Baptisme i com un compromís del seu matrimoni. I sobretot perquè hi creien de debò i pensaven que la fe forma part essencial de l’educació que rebem des de petits. Això no és condicionar sinó ser conseqüents. Si vols el millor pel teu fill i per tu la fe és del millor que li pots transmetre, li negaràs? Després, de gran, el fill l’assumirà o no, serà lliure, tindrà coneixement de la proposta de Jesús i podrà decidir.

El mateix Papa Francesc ha citat diverses vegades la importància que va tenir la seva àvia en la seva formació humana i cristiana. Resulta que quan ell tenia només tretze mesos, la seva mare va tenir el segon fill. L’àvia, que vivia a prop, anava a buscar-lo cada dia i se l’emportava a casa seva; a la tarda, el tornava a casa dels seus pares. L’àvia Rosa fou com una mare en la fe per a Jorge Mario Bergoglio. El Papa afirma que fou ella qui l’ensenyà a pregar. I en una entrevista va dir que guarda en el seu breviari un testament espiritual de la seva àvia i que el resa sovint com una oració.

I el recordat cardenal François Marty, de París, escrivia l’any 1985 aquesta experiència personal: “Vaig aprendre el Parenostre de ben menut. Abans fins i tot de la taula de multiplicar, de les conjugacions o de les regions del país; és a dir, abans d’anar a l’escola. Són els primers mots, sens dubte, que vaig saber de memòria i que entren pel cor.

El Parenostre m’ha estat transmès sense que jo hagi tingut necessitat d’aprendre’l: no s’aprèn pas a respirar ni a menjar. Vaig néixer i vaig créixer amb el Parenostre.

Forma part de la meva família, de la meva cultura, del meu poble. Es pot dir que m’ha construït al llarg de la meva vida, forma part de mi mateix. I és per això que, encara avui, no puc dir el Parenostre sense pensar en la meva família, en la meva parròquia, en les comunitats cristianes on he viscut, en els preveres i en els laics que he conegut.

En el Parenostre, el “nostre” s’ha anat engrandint molt al llarg dels anys. No estic mai sol davant del Pare. Sempre hi ha molta gent, tot un poble de germans, amb mi, en la meva pregària”.

Podríem continuar amb més testimonis, però faltaria espai i temps. Per això el millor és que tu, amable lector/a, hi afegeixis mentalment la teva experiència, perquè si vas rebre el Baptisme i vas tenir una educació cristiana a casa, segur que la teva vivència no pot diferir gaire ni del relat del Papa ni del cardenal Marty.

Batejar de petits té això. Des de menuts, ja aprenem a sentir-nos fills estimats d’un Déu molt gran. Tan gran, que no ens abandonarà mai més, ni tan sols quan la pèrdua de les nostres facultats ens vagi tornant petits, petits...