L’escrit d’avui
és d’una meva germana, que treballa a la Universitat de Girona i està
compromesa, en diversos àmbits, a millorar la societat a base de conèixer,
valorar i animar persones com les dones que descriu a continuació. Ja que la
nostra Església també té una base formada majoritàriament per dones, m’ha
semblat just publicar-ho aquí:
“La dona que no acluca els ulls fins que sent la moto
del fill que arriba de matinada i que no entén per què l’home del costat dorm
com un soc, aliè al seu patiment. La dona, acabada de jubilar, que es pensava
que tindria més temps per a ella però, com que veu que tots hi compten, sent
que no els pot decebre i s’ocupa dels néts sense queixar-se.
La dona callada que et sap ajudar amb delicadesa
perquè endevina què necessites i té la paraula justa sempre a punt. La dona
feinera que s’hi posa cada dia a les cinc del matí per poder fer compatible la
tasca d’investigadora amb la de mare de quatre criatures. La dona que arriba
amb cara de son cada matí perquè la nena li reclama el pit a la nit no sé
quantes vegades i es posa a treballar sense cap mandra. La dona que vol arribar
a tot i no abasta gaire res, però que encara busca temps per fer teatre, que
sent com a espai propi enmig de la voràgine diària. La dona eficient que ha
d’aguantar el tracte despectiu d’uns superiors que la menyspreen però que no
s’arronsa a l’hora d’expressar les seves opinions amb fermesa.
La metgessa que troba l’instant precís entre la poca
estona que pot dedicar a cada pacient per oferir-los un gest amable, un
somriure d’ànim o una mà a l’espatlla. La dona que esdevé el puntal al despatx,
algú a qui tothom recorre perquè resol problemes sense preguntar gaire. La dona
amb responsabilitats polítiques que dedica al país tot el seu temps i durant la
setmana només veu la filla quan se li desperta a la nit, i allarga delerosa
l’estona de canviar-li els bolquers. La dona que té fibromiàlgia però ho amaga
a la gent del seu voltant i treu l’energia d’on pot perquè no es noti gens. La
professora que es desviu pels seus alumnes, els fa saber que importen i els
valora l’esforç. La dona que cuida la sogra enllitada com si li fos mare,
dissimulant com pot el cansament i el desànim que l’envaeixen sovint.
La mare de bessons sempre pendent del més mínim
detall, que per més problemes que tingui sempre posa els amics al davant i ens
fa sentir estimats. La dona que dirigeix un equip de treball amb traça i rigor,
i aconsegueix que deixin de mirar-se de reüll i que tothom confiï l’un en
l’altre. La dona que aspira a una feina millor i que, quan tots a casa dormen,
es posa a l’ordinador fins que la venç la son, i gaudeix aprenent. La dona que
va de casa en casa netejant, discreta i responsable, i acaba mig vivint vides
alienes pel vincle que adquireix amb cada família.
La dona que ha arribat a ser esportista d’elit i
decideix fer públic el seu compromís polític encara que li comporti problemes,
si amb això pot ajudar. La dona d’un equip de direcció que veu com el món
canvia i es disposa a reinventar-se per adaptar-se als canvis que siguin
necessaris, amb humilitat i dedicació. La dona que ha deixat la vida còmoda que
duia per dedicar-se en cos i ànima a treballar en un departament dels més
complexos de l’Administració, perquè pensa que ara és el moment de participar
en l’esforç col·lectiu.
Dones d’aquest país a qui he conegut. Dones d’aquest
temps, generoses, afectuoses, compromeses i responsables. Dones que es
preocupen per tot i per tothom, que intenten treballar i fer la millor feina,
que s’estimen amb bogeria la família i els dol no poder estar més per ells, que
no demanen res per a elles i només donen, que són capaces de construir grans
relacions de complicitat i confiança en l’àmbit social i laboral… Aquest país
se’n sortirà, i serà sobretot gràcies a aquestes dones, que són les que el fan
gran”.
Meius Ferrés Fluvià
