Diu que un novici dels jesuïtes
va tenir aquest diàleg amb el seu formador:
“Com resa, vostè?”
-“Reso amb icones”
“I què fa? Les mira?”
-“No, em miren elles a mi”.
Pregar és deixar-se mirar per
Déu, que ho fa amb bons ulls de misericòrdia. Déu ens mira, estimant-nos.
Pregar és deixar-se estimar per Déu, que ens mira amb amor.
És com aquell sonet de Lope de Vega, que se sorprèn i celebra
que Jesús es pugui fixar en nosaltres amb tant d’amor, i que esperi pacientment
la nostra resposta amorosa:
“¿Qué tengo yo, que mi amistad procuras?
¿Qué interés se te sigue, Jesús mío,
que a mi puerta, cubierto de rocío,
pasas las noches del invierno oscuras?”
La pregària no és forçar Déu
perquè canviï sinó deixar-nos envair per un Amor que ens canvia a nosaltres.
Mireu què escriu, deliciosament,
sobre la pregària la biblista Dolores
Aleixandre:
“Estoy convencida de que esto de la oración le importa a Dios más que a mi,
de que es más asunto suyo que mío, y que por poco que me ponga a tiro de su
acción, El hará lo que acostumbra, que es hacernos parecidos a Jesús. Así que
si lo suyo es amar y comunicarse como le dé su real divina gana, me parece que
lo mío es ante todo no estorbar”.
Pregar és no fer nosa a l’acció
de Déu, que no ens privarà mai de la seva presència i de la seva pau, si li
obrim el cor.
Com que sempre correm darrere de
coses “útils”, tenim la temptació de convertir Déu en quelcom “útil” segons els
nostres criteris. Però Déu és mirada d’amor gratuïta.
Mireu com
descriu el valor de la mirada Carles
Capdevila, conegut periodista que està lluitant contra un càncer. Escriu
que veient que ja li cau el cabell, se’n va a cal barber a rapar-se el cap. Quan
torna de la perruqueria, el seu fill petit, de 8 anys, el rep i li diu: “Però
que guapo que quedes amb la gorra, pare, quina enveja!”. Continua el periodista
dient: “Els adults em fan compliments amables, ell expressa la seva veritat
íntima … La bellesa és en la mirada, i no hi ha privilegi més bonic que ser
observat des de l’amor incondicional i la joia de viure, com fa aquesta
criatura dolcíssima, que és al meu cor i als meus ulls la bellesa amb be alta”.
I conclou el
seu escrit: “Invertim en perruqueria, cremes, roba i gimnàs, i fem bé, perquè
cal cuidar el cos, i necessitem agradar-nos per agradar. Però no hi ha cap
inversió més segura i rendible que envoltar-nos de persones que ens estimen tal
com som, que ens troben guapíssims al marge del que dicti el mirall. Perquè ens
miren sempre amb bons ulls”.
Déu (que es
torna a fer un nen aquest Nadal que ja és en advent) ens mira sempre amb bons
ulls. La seva mirada ens infon confiança, ens fa anar endavant, perquè ens fa
sentir estimats i ens impulsa a complir la nostra missió en aquest món. I la
pregària, finalment, ens ajuda a una cosa molt important: il·lumina els nostres
ulls per saber veure els altres com els veu Déu, per estimar com ens estima
Déu.
Advent: Quin bon temps per posar-se sota la mirada
amorosa de Déu…!