Fa poques setmanes baixava en
cotxe del santuari de la Mare de Déu de La Salut i portava Mn. Miquel cap a la
rectoria de Terrades. Pel camí em va explicar una vivència que em va colpir.
Diu que, no fa gaire temps, quan es va morir la Núria, la seva majordoma de
tota la vida, al cap de pocs dies es presenta a la rectoria un nen de 7 anys, i
el mossèn li pregunta: “Què vols, maco?”. I el nen contesta: “Com que sé que
s’ha mort la Núria, vinc a fer-li una estona de companyia”.
Naturalment Mn. Miquel es va
emocionar, el va fer entrar i van estar parlant una bona estona.
Encara que la família
probablement l’animés a fer aquest gest, encara que el nen conegués el mossèn
per la catequesi o la missa, el fet d’anar-hi tot sol li atorga una grandesa inhabitual.
L’expressió catalana “fer
companyia” és també d’una bellesa extraordinària. El diccionari defineix “companyia” així: “Presència d’una persona vora una altra perquè no estigui sola”.
Aquesta definició la va encarnar perfectament el nen de Terrades.
Hem parlat d’un nen? Doncs anem a
l’altre extrem d’edat: a la parròquia de Poble Nou de Figueres hi ha una dona
de 92 anys, que té encara prou delit, i al seu carrer, a banda i banda de casa
seva hi té dues veïnes de salut delicada. Cada dia a la tarda en visita una o
altra, i s’hi està unes horetes fent companyia. Una de les veïnes és catalana
de soca-rel; l’altra és originària d’Andalusia. Enraonen, s’expliquen històries
d’aquell temps... I al caient de la tarda tothom cap a jóc.
El nen de Terrades i l’àvia de
Poble Nou (per posar només dos exemples) potser no sabrien dir les obres de
misericòrdia, però les viuen, en són testimonis
vivents. Simplement fan companyia. Estant presents i comunicant-se. Estant al
costat d’una persona perquè no se senti sola. Això és humanitat. Això és
tendresa. Això no queda registrat a cap memòria anual...
La societat pot pensar que ja té assegurats
els serveis bàsics per a la gent gran d’un municipi. Però molta gent gran pateix
de soledat, i la soledat només es cura amb la companyia. I la companyia és tan
gratuïta que no surt a les memòries anuals de les entitats i dels serveis
socials, aquells volums sovint de paper setinat que demanen tantes hores de
feina davant dels ordinadors (no davant de la gent) i que no es llegeix ningú. És
curiós que per la burocràcia tot s’ha de justificar... menys la qualitat
d’atenció a les persones. Injustificable.
Bé, Déu sí que comptabilitza la
qualitat de l’atenció a les persones. Ell “registra” en la seva “memòria eterna”
tot el bé que es fa en el món. És més, Ell mateix ens ha vingut a fer
companyia. Diguem-ho amb paraules del magnífic poema de la Montserrat Vayreda,
titulat “Us he trobat, Senyor”:
“En plorar us he trobat i dintre l’hora
de la meva esperança més ardent
us he sentit Amic més a la vora
quan més em deslligava de la gent.
I és perquè Vós, veient que res no omplia
la soledat que xucla el meu graner,
heu volgut venir a fer-me companyia
quan ningú més me n’ha vingut a fer”.
