Així ens va deixar el professor Joan Ferrer a la conferència quaresmal
sobre els Salms: fascinats per la seva paraula, perquè ens va fer arribar amb
entusiasme la seva pròpia fascinació per la Paraula de Déu. N’és un gran
coneixedor com a biblista i expert en les tres llengües originals de la Bíblia (hebreu,
arameu i grec), i n’és, a més, un gran creient. I com a bon deixeble i
col·laborador del gran lingüista català Joan Coromines, a qui ell anomena
“senyor de les paraules”, embelleix els mots quan els pronuncia i els enraona.
Dintre de la gran biblioteca que
és la Bíblia, va presentar els Salms com el gran llibre de pregàries del poble
d’Israel i de l’Església al llarg dels segles. I com que de salms n’hi ha de
tot tipus: agraïment, lloança, súplica, perdó, queixa, foscor... va dir que la
persona que s’introdueix en els salms, sap que la seva vida, en qualsevol
circumstància, s’ha de convertir en pregària. És a dir, no has d’esperar a
“estar bé” per posar-te a pregar. Els salms ens fan veure que des de qualsevol
situació humana, per feixuga que sigui, hi ha un camí cap a Déu, perquè Déu hi
és present, encara que no el vegem.
Constantment la vida es tradueix
en paraules de salms. És més, la mateixa persona esdevé pregària; fins i tot en
el sofriment i en la persecució, “jo no
faig sinó pregar”, diu el Salm 109, 4.
El conferenciant va definir el
salteri com un camí que va transformant la vida, igual que el Regne de Déu,
que, a mesura que el vas vivint, es va configurant en la teva vida. És com un
tren –va dir- que si vols saber on va hi has de pujar.
La culminació dels Salms és
Jesucrist i el seu Regne. I què hi ha en el cor del Regne? Un rei? No, hi ha Déu
Pare, un Pare que estima sense mesura. Quan preguem amb els salms –va remarcar
Joan Ferrer- tenim la certesa que són pregàries que a Déu li agraden, i això és
motiu de joia per nosaltres.
El salmista té desig de Déu, sap
que Déu és la claror: Sl 18, 29:“Tu,
Senyor, ets claror en les meves nits”. I és que Déu s’ha fet conèixer, i
això és el més gran que el món pot esperar (Sl 76, 2), perquè el bo i millor es
troba en el misteri de Déu (Sl 36, 9). En la mesura que la nostra vida es vagi
configurant al misteri de Déu, esdevindrem un salm vivent.
I el misteri de Déu –afirmava el
ponent- omple de sentit la realitat, “com l’aigua omple la conca del mar”. La
Bíblia sap que aquest misteri és un sentit que ens ha estat donat, és un do, no
pas una construcció nostra. I és que darrere de les històries de la Bíblia hi
ha el relat d’una presència que omple de sentit la realitat, que és el misteri
de Déu.
Qui descobreix això veu que en el
fons de l’amor veritable només hi pot haver el misteri de Déu. I cada persona
és algú conegut i reconegut per aquest misteri últim de Déu, que pren la
iniciativa de l’Amor. Un amor que és com una flama divina, que fa claror als
nostres passos vacil·lants.
“Que Déu
s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi,
que ens
faci veure la claror de la seva mirada” (Sl 67, 2)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada