A la comarca de l’Alt
Empordà no tot s’ho emporta el vent atramuntanat. Les fites ben arrelades
aguanten fort. El testimoni valent i constant dels seus fills estimats no passen
pas per alt.
El diumenge 28 de juny,
el P.Josep Frigola, fill de Vila-robau, va presidir la missa a la parròquia de
la Immaculada de Figueres celebrant els 50 anys d’ordenació sacerdotal i de
missioner d’Àfrica com a membre de l’orde dels anomenats Pares Blancs. Després,
hi va haver un pica-pica de germanor per tothom a la plaça de l’església i un
dinar per la família i amics al claustre de l’Institut Ramon Muntaner, que va
cedir amablement les instal·lacions. Un equip de voluntaris parroquials ho havia preparat tot amb
molta cura i estimació per la persona i la seva causa.
La col·lecta
de la missa va anar destinada a la missió que fa 30 anys el P.Frigola porta a
terme al Níger, un dels països més pobres de l’Àfrica i del món.
A aquesta celebració del
diumenge a la Immaculada, a més de la comunitat local, hi van venir familiars
del P.Josep Frigola i amics procedents de diferents llocs, de prop i de lluny,
que van participar de la missa d’acció de gràcies i van poder reviure
experiències i anècdotes.
L’endemà dilluns, festa
patronal a Figueres, es va celebrar l’Ofici a la parròquia de Sant Pere, també presidit
pel P.Frigola en commemoració dels seus 50 anys presbiterals, i recordant especialment
el missioner Joaquim Vallmajó, també empordanès d’origen, que fou ordenat de
prevere conjuntament amb el P.Frigola i dos companys més el 27 de juny de 1965,
a la parròquia del Mercadal de Girona.
Quim Vallmajó era fill
de Navata i va exercir de missioner, també de l’ordre dels Pares Blancs, durant
prop de 30 anys a Rwanda, on fou assassinat el 1994 pel seu compromís a favor
dels desposseïts i la seva denúncia dels abusos de poder.
A la missa de Sant Pere,
hi van estar especialment convidats els familiars del P.Quim Vallmajó i gent de
Navata i d’altres llocs lligats a la memòria d’aquest màrtir empordanès, vinculat
a Josep Frigola per tants aspectes comuns. Com va confessar en Pep Frigola a la
seva homilia, l’exemple d’en Quim al Seminari el va fer decantar “a caure del
burro català i pujar al camell africà”.
Tant el diumenge com el
dilluns es va poder veure a la Immaculada i a Sant Pere l’exposició itinerant sobre
el procés d’en Quim Vallmajó i la realitat de Rwanda, una feina feta pel GEES,
titulada “Àfrica al cor. El conflicte ruandès vist per Joaquim Vallmajó”.
El temps és inexorable. Però
hi ha moments en què sembla que tot s’aturi per respecte a una trajectòria. Una
fita memorable i rodona: 50 anys de capellà i de missioner.
També es va haver d’aturar
el P.Frigola a mitja missa a la Immaculada quan esmentava els seus difunts més
estimats. És el producte de l’emoció humana per tants records acumulats, tants
agraïments a les arrels que han produït tants anys de fruits; i de recordar-los
aquí, al cor de l’Empordà, terra d’origen d’aquest missioner empordanès
d’esperit universal que s’ha encarnat en països tan poc nostrats i llunyans com
Burkina-Fasso (antic Alt Volta) i el Níger. “L’estimar i el patir no solen anar
mai separats si són de bona llei”, va apuntar Frigola en la seva homilia.
A la celebració d’aquestes
noces d’or missioneres van acompanyar-lo dos companys missioners, del mateix
orde dels anomenats Pares Blancs: José Morales, provincial de l’Orde, amb molts
anys de missió a Mali, i Aurelio Sanjuan,
amb mitja vida de missioner al Congo. Curiosament, avui dia ja hi ha més “Pares
Blancs” negres que blancs. És a dir, els autòctons ja són més que els vinguts
de fora.
Aquests dos missioners
van marxar molt contents i admirats del que havien viscut durant aquests dies a
casa nostra. Van valorar molt la tasca del grup de voluntaris parroquials que
van preparar la celebració i el dinar de germanor al claustre de l’Institut
Muntaner. I van comprovar que el record d’en Quim Vallmajó era ben viu entre
nosaltres. Ells, que l’havien conegut com a company, el van tornar a sentir
present i vivent i això els va omplir molt.
Després de les
Eucaristies, la gent va poder adquirir, donant la voluntat, exemplars del
llibre “Àfrica al cor. Joaquim Vallmajó, casat amb un poble de pobres”, escrit
per Josep Valls. Molta gent se’l va fer signar pel P.Frigola, companys que són de
terra i de missió amb en Quim.
Hi va haver dos
recordatoris de l’efemèride que es van repartir. Un és una reproducció ampliada
del recordatori-estampa de l’ordenació sacerdotal de fa 50 anys, amb una il·lustració dels màrtirs d’Uganda; i l’altre té al
davant la figura d’un Bon Pastor africà, tret d’un tapís de Montserrat Margall,
de Malgrat de Mar, traspassada fa un any, però que va tenir temps –gairebé- d’acabar
de brodar la figura d’aquest Bon Pastor a una estola que el P.Frigola va
estrenar en l’Eucaristia d’acció de gràcies.
“El Bon Pastor dóna la
vida per les seves ovelles”, diu l’Evangeli. I els autèntics missioners fan
olor d’ovella, com diu la feliç imatge del papa Francesc. Ho va reblar el P.Josep
a la seva homilia, citant el que li va respondre una bona dona quan ell li
agraïa l’ajuda que li enviava: “No
mossèn, no cal, a l’altre món només ens emportarem el bé que hàgim fet”.
Miquel-Àngel
Ferrés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada