Fer-se gran no hauria de ser
només posar anys a la vida, sinó també posar
vida als anys. Créixer com a persona.
Encara que les facultats físiques i mentals disminueixin amb l’edat, l’esperit,
mentre es pugui, no té per què envellir.
La vida és un do, un regal. Ara bé, és com una llavor
que hem de treballar i fer créixer. I tot creixement suposa un esforç, una superació
de diferents obstacles, a cada etapa de la vida. Una vida que ens va posant a
prova.
Si la vida no ens posés a prova,
ens encartonaríem, difícilment avançaríem com a persones i com a societat. Si
no hi hagués dies grisos i de pluja, no gaudiríem dels colors dels dies
radiants. Ja diuen que la vida no és esperar que passi la tempesta; és aprendre
a ballar sota la pluja.
De vegades la tempesta és molt
forta, ho sabem prou bé, i ens sentim impotents davant d’un món que recorre
massa sovint a la violència i crea víctimes innocents. Els més vulnerables, com
sempre, són els nens.
Algú ha dit, i és una frase
magnífica, que cal construir un món que
estigui a l’alçada dels nens.
Amb una anècdota coneguda ho
podem il·lustrar. Un nen de 4 anys i la seva família tenien de veí un ancià amb
la seva esposa. Feia poc que l’esposa havia mort, i el nen va veure que l’ancià
plorava al pati de casa seva. S’hi va acostar i es va asseure a la seva falda.
S’hi va estar una bona estona i després va tornar a casa seva. Quan la seva
mare li va preguntar què li havia dit al vell veí, el nen va contestar: “Res, només l’he ajudat a plorar”.
Per estar “a l’alçada” d’aquest
nen, Jesús diria que ens hem de fer
com els infants. La pena, com recorda sovint el Papa Francesc, és que ens
tornem indiferents al sofriment dels altres. I si volem un món diferent no podrà ser construït per
persones indiferents.
Hem vingut al món a estimar i a
aprendre a ser persones. Hi ha dos grans moments en la vida d’una persona: el
dia que es neix i el dia que es descobreix
per a què. Avui, a la nostra
societat, molts ja no neixen, i molts d’altres no troben el per què de la vida.
No troben la seva vocació o no poden dedicar-se a allò que els agradaria.
Els factors que influeixen en
l’entorn social dels joves són molts, però tots els estudis assenyalen que
l’entorn familiar encara és el més
valorat i decisiu. Per tant, l’encaminament dels joves dependrà en gran part
dels seus pares. Aquí hi ha el nucli de la qüestió. Quin és el sentit que donen
a la vida els pares i mares? Què és el que transmeten als fills? Què entenen
per qualitat de vida? Inclouen en aquesta qualitat de vida algun element
espiritual?
La gran tragèdia de la vida no és
la mort. La gran tragèdia és el que
deixem morir en el nostre interior mentre estem vius. I, com que les coses
materials no omplen el cor, es perd l’esperança. I aleshores poca vida es pot
transmetre als joves.
Tant de bo tots, joves, adults i
grans, puguem recuperar, no només la capacitat econòmica, sinó també la
capacitat humana i espiritual que ens faci créixer com a persones. Aleshores podrà ser realitat l’esperança que desprèn el
poema de Nazim Hikmet, quan diu:
“El més
bonic del mar
és allò que
no hem navegat.
El més
bonic dels nostres fills
encara no
ha crescut.
El més
bonic dels nostres dies
no ho hem
viscut, encara.
I allò de
més bonic que tinc per dir-te
encara no
t’ho he dit”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada