Quan la meva mare volia aconseguir una gràcia especial (mai per ella mateixa, sempre per als altres), li pregava al Pare Damià, apòstol dels leprosos. Era com si digués: Qui deurà estar més a prop de Déu sinó el qui ha sabut estar més a prop de la misèria humana?
El meu pare no passava diumenge, dia del Senyor, no solament sense anar a missa, sinó sense anar a visitar algun malalt, i si podia ser, un malalt d’aquells més pobres de l’asil que no rebés mai visites. Feia unes visites acompanyades d’algun gest: ja sigui ajudar a afaitar-se bé, o portar-los alguna estampa o el Full Parroquial, o alguna coca d’amagat de les monges…
Aquests testimonis d’íntima unió de la fe amb la caritat eren la millor catequesi, la millor teologia, la millor pedagogia i la millor teràpia contra les crisis de fe o d’esperança. Era com dir: deixa’t de romansos, ser cristià és procurar tenir un cor molt gran per estimar Déu i tothom. Aquí hi ha el gra, la resta és palla.
El Pare Damià de Veuster (1840-1889) va entendre on hi ha el gra de l’Evangeli. Era belga, missioner dels Sagrats Cors i es va oferir per anar a l’illa de Molokai (Hawaii) per ajudar els leprosos. Allà es va posar a treballar de valent per alleujar els patiments dels leprosos, per acompanyar-los i instruir-los espiritualment. Els visitava d’un a un, especialment els que ja no es podien valer per ells mateixos. “Faig tot el possible per mostrar-me alegre, per aixecar la moral dels malalts”, deia.
La malaltia de la lepra era incurable i Damià corria el risc d’encomanar-se. Al cap d’onze anys de conviure a l’illa dels leprosos, el P.Damià va agafar la malaltia. Sense por, ja que havia dit: “Si em fessin triar entre sortir d’aquest lloc a canvi de la salut, diria sense dubtar-ho que em quedo amb els meus leprosos per sempre més”.
El secret de tanta generositat? No és altre que “la presència de Jesús”, deia el P.Damià. I afegia: “Sense la presència eucarística del diví Mestre en la meva humil capella jo no hagués pogut perseve-rar”. I veia en cada germà necessitat la presència del Senyor en el seu rostre sofrent. És a dir, Crist en el sagrari i Crist en els pobres malalts. A partir d’aquí, confessava: “Cap sacrifici és massa gran si es fa per Crist”.
Avui la lepra física es cura, però hi ha moltes altres classes de “lepres” que creen marginats i pobres. La seva presència –i la de Jesús– segueix demanant voluntaris per anar cap a l’”illa de Molokai”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada