Fa just un any es van complir 50 anys de la consagració, per part del bisbe Narcís Jubany, de l’esglé-sia parroquial de Sant Pere de Figueres, els dies 14 i 15 de setembre de 1967, festes de l’Exaltació de la Santa Creu i dels Dolors de la Mare de Déu, en un Any de la Fe que commemorava el dinovè cen-tenari del martiri de l’apòstol Sant Pere, patró de la parròquia i de la ciutat de Figueres, i el vint-i-sisè aniversari de la col·locació de la primera pedra de la reconstrucció del temple profanat.
La consagració d’una església té en compte la seva història i sobretot la seva finalitat: destinar aquell espai a la vida espiritual, a la glorificació i a l’acció de gràcies, al culte i a la misteriosa presència real del Senyor.
En el cas de Sant Pere, com deixà explicat el canonge i mestre de cerimònies Mn. Josep Teixidor, “les pedres medievals romàniques, del mur nord de l’antic Sant Pere, s’uneixen amb els llenços gòtics i s’acoblen amb les parets i cimbori contemporanis. És un acabar una construcció únicament destinada a Déu i al culte que la família cristiana li tributa”.
Quan es consagra una església es consagra un altar, i en aquest cas fou l’altar de la Immaculada Concepció del temple de Sant Pere. Aquesta vinculació de l’altar a l’església demostra el to familiar de l’assemblea cristiana.
La nit anterior a la consagració es va celebrar una vigília al voltant de les relíquies que havien de ser col·locades a l’altar que es consagraria amb l’església. Els sants màrtirs, els ossos dels quals, en escassos fragments, serien posats a l’altar de la Mare de Déu, són els intercessors i testimonis d’excepció d’una vida dedicada a Jesucrist.
La cerimònia de la Consagració de l’endemà, té una senzilla dramatització. El senyor Bisbe entra, beneeix els murs, el paviment, dibuixa les lletres de l’alfa i l’omega, representant que el Crist és la destinació final de tota obra humana. Les relíquies són col·locades en el petit sepulcre excavat a l’ara de l’altar, que és l’ànima del temple, l’ara del sacrifici, taula de la comunió.
A les pilastres del temple, on hi ha gravades dotze creus representant els dotze apòstols, hi cremava una flama. Recorda Mn. Teixidor: “Déu és aquí. El temple és la casa de Déu i la porta del cel”.
Amb una lliçó final: “A l’església de pedra correspon l’església dels cristians (les pedres vives)”. A l’edificació material ha de correspondre l’edificació espiritual.
Sant Pau no deixa de recordar-nos: “No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres? Si algú profana el temple de Déu, Déu li’n demanarà compte, perquè el temple de Déu és sagrat; i aquest temple sou vosaltres” (1Co 3, 16).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada