diumenge, 20 de gener del 2013

Crònica d'una xerrada-col·loqui sobre joventut marginal

Organitzada per les parròquies de Figueres i l’Atri de Diàleg, s’ha celebrat una xerrada-col·loqui el divendres 25 de gener a l’Institut Muntaner de Figueres amb el títol: “COM PODEM TREBALLAR LA REALITZACIÓ PERSONAL EN JOVES AMB RISC D’EXCLUSIÓ?
La xerrada era a càrrec de HANNAN SERROUKH, educadora i mediadora social, membre del grup de treball Euroaplec de suport a joves en situació d’exclusió.
La ponent es va situar a un gran nivell de comprensió envers els joves en situacions extremes, ja que, a més de dedicar-se a la seva inserció social, ella mateixa va haver de superar circumstàncies difícils en la seva època d’estudiant, viscuda a Figueres mateix. Actualment el seu treball se situa a l’extraradi de Barcelona, en contacte de mediació amb grups i bandes de joves exclosos dels circuits convencionals.
Aquests joves, segons Hannan, són un reflex del que estan vivint en el seu entorn.  Quan un es perd –va dir- està a les fosques i la seva fragilitat pot ser aprofitada per ser captats per grups marginals; i llavors sobreviuen gestionant amb molta dificultat les seves emocions i la seva soledat, s’amaguen del dolor a través de la deixadesa, o de la violència, o dels codis de pertinença al grup, i trencant els nexes amb la societat que els rebutja. Tant és així que molts no veuen que la formació els sigui útil, i s’abandonen perquè han perdut la confiança en ells mateixos i en els referents d’un futur més que incert.
Com a camins de sortida, la ponent, força crítica amb les polítiques oficials de joventut, va assenyalar que la resposta no pot ser només policial, sinó que cal prendre consciència dels problemes existents a cada ciutat, a cada barri, preguntant-se per què aquells joves no van a classe, per què consumeixen, i creure que cada grup, cada jove és únic, amb una història personal molt dura, i que cal treballar fent pinya, creant vincles, atenent sobretot el factor humà.
Va assenyalar que hem de ser capaços de fer un front comú, entre els pares, educadors i institucions, establint una base d’autoritat i d’acollida perquè els joves tinguin un suport on agafar-se i no haver de fugir. Hannan va donar fe que un jove es pot recuperar si troba algú que se’l miri com a persona, que no el jutgi ni l’etiqueti, perquè tot just són persones que s’estan fent; i que se’ls ha de posar les bases perquè puguin arribar a descobrir els valors que potser tenen amagats o somorts. El jove –afegí- necessita la fe, ni que sigui creure que pot millorar, per poder tenir alguna esperança; necessita regenerar-se en valors, recuperar hàbits de treball i autoestima per arribar a sentir-se a gust com a persona.
Davant d’un auditori amb moltes persones dedicades a la tasca educativa, Hannan Serroukh va animar a obrir el cor i la ment per no quedar-se en les imatges estereotipades d’una joventut que té tants problemes per a construir lliurement el seu futur, i va sentenciar que per a la societat és més car recuperar un home trencat que educar un nen sa.
Al final de la seva exposició, es va produir una situació d’alta càrrega emotiva, quan Hannan es va referir a una persona present a l’acte, que havia estat professora seva quan ella anava al col·legi a Figueres. Va comentar que quan va haver de marxar de l’Empordà a causa de problemes familiars, va sentir molt haver de deixar la seva ciutat, el seu col·legi i no poder arribar a passar a l’Institut Muntaner que estava allà al costat. I va afegir, amb un fil de veu, que tenia un record molt viu del moment que aquella mestra la va acomiadar, perquè va sentir que la seva mà era càlida, i que aquella tendresa era com una porta que restava oberta a un possible retorn. Aquest retorn, simbòlicament, s’acabava de produir en aquesta xerrada que Hannan, fent de “mestra” i la seva mestra fent d’”alumna”,  va poder fer a l’aula magna del seu Institut somiat.