QUÈ ENS DIUEN LES FIGURES DEL PESSEBRE?

Amb una mica d’imaginació i esperit contemplatiu ens podem apropar a les figures del pessebre, i, si afinem l’oïda i l’esperit, ens poden dir coses com aquestes que se m’han acudit, només per incentivar la vostra pròpia experiència:

El Nen Jesús: La grandesa es manifesta en la petitesa. Fes-te petit, torna a l’únic que et salva, Jesús; que sigui Ell qui centri tota la teva vida.

Sant Josep: Sigues persona humil, ferma, sòbria i treballadora. Ben oberta a les sorpreses de Déu.

Maria: Estigues disponible al pla de Déu, sigues capaç de pregar amb actitud d’escolta, i guarda-ho en el teu cor. Portaràs, com ella, Jesús al món.

Estrella: Deixa que l’anunci de Jesús il·lumini i orienti tota la teva vida i la deis teus.

Àngel: Que bonic seria que tota la teva vida fos un missatge clar de la Bona Nova de Jesús.

Cova: Viu el sentiment de llar, de família senzilla i unida, capaç d’amor gratuït i de perdó.

El bou i la mula: Dóna escalf als qui tens al teu voltant, no marginis ningú de la teva tendresa.

Pastors: Escolta la Paraula, desvetlla la teva fe, posa’t en camí, tingues capacitat d’admiració.

Ovelles: Tingues sentit de comunitat, coneix el Bon Pastor, deixa’t guarir per ell i atén les ovelles ferides que necessiten la teva ajuda.

Els tres Reis: Estigues atent als signes del temps, adopta una actitud d’adoració, sigues generós.

Muntanyes: No et quedis en una vida plana i superficial, tingues esperit de superació, i puja amb Jesús a pregar a la muntanya.

Riu: Sigues conscient del teu Baptisme, recorda les promeses que renoves a la Vetlla Pasqual.

Estany: Que trobis la pau i la serenor tan buscades, que siguis un reflex de les coses del cel.

Pont: No aixequis murs al teu entorn, construeix ponts d’agermanament amb els qui són els teus germans, encara que els vegis diferents.

Camí: Viu la fe com a camí de creixement, no t’aturis en el que ja coneixes, informa’t i forma’t per saber donar raó d’allò que creus.

Camps: Col·labora per construir un món millor, més net, més just i més sostenible. No et desentenguis dels problemes que afecten tothom.

Neu: Deixa que la gràcia de Déu davalli sobre teu aquest Nadal i et faci una persona més amable.

Arbres i plantes: Procura oferir la teva alegria als altres i donar fruits abundants de pau.

Pedres: No ensopeguis amb les coses que et fan mal i vés sempre pel camí dret.

I molt bones festes de NADAL!                                             Mn. Miquel-Àngel Ferrés

LA MARE

M’ha arribat un text impactant que en vigílies de la Immaculada Concepció de la Mare de Déu, ens pot ajudar a reflexionar sobre el paper de la mare:

“Quan vas venir al món, ella et prenia als braços, i tu ho agraïes cridant.

Quan tenies 1 any, ella t’alimentava i t’acaronava, i tu ho agraïes plorant tota la nit. Quan tenies 2 anys, ella et va ensenyar a caminar, i tu ho agraïes fugint quan et reclamava.

Quan tenies 3 anys, ella et feia el menjar amb amor, i tu ho agraïes tirant el plat per terra.

Quan tenies 4 anys, ella et va donar pintures, i tu ho agraïes pintant les parets del menjador.

Quan tenies 5 anys, et vestia per les ocasions especials, i tu ho agraïes embrutant-te la roba.

Quan tenies 6 anys, ella et portava a l’escola, i tu ho agraïes exclamant “no hi vull anar!”.

Quan tenies 7 anys, ella et regalava joguines, i tu ho agraïes destrossant-les.

Quan tenies 10 anys, ella t’acompanyava en cotxe a fer esport, a classes de música, a festes d’aniversari... i tu ho agraïes tractant-la com si fos el teu xofer particular.

Quan tenies 12 anys, ella et va portar al cinema amb els teus amics i tu ho agraïes dient-li que s’assegués en una altra fila.

Quan tenies 14 anys, ella et va pagar els campaments d’estiu i tu ho agraïes oblidant-te d’enviar-li una postal.

Quan tenies 16 anys, ella arribava de treballar i et volia abraçar, i tu ho agraïes tancant-te amb clau a la teva habitació.

Quan tenies 18 anys, ella et va pagar la matrícula de la universitat i et va dur a la ciutat, i tu ho agraïes avergonyint-te que els teus amics et veiessin amb ella.

Quan tenies 21 anys, ella et va preguntar si sorties amb algú, i tu li contestaves: “què t’importa”.

Quan tenies 26 anys, ella va pagar quasi tot el teu casament i li ho vas agrair demanant-li més diners per l’entrada del pis.

Quan ella et donava consells per pujar el teu fill, tu li responies que ara tot és molt diferent.

Quan volies sortir amb la parella, ella et guardava el nen i tu li ho agraïes dient-li que era una àvia antiquada i carca.

Quan ella es va fer gran, es va posar malalta i va necessitar que tu la cuidessis, li vas dir que estaves molt ocupat amb la feina i amb els teus fills...

Quan es mori, no tindràs massa remordiments?”

CRISTINA KAUFMANN, LA FASCINACIÓ D’UNA PRESÈNCIA

Cristina Kaufmann (1939-2006), religiosa carmelita, va néixer a Suïssa, en el si d’una família cristiana, en un país avesat a una perfecta convivència entre catòlics, protestants i jueus. Després dels seus estudis universitaris, va sentir la crida de Déu i va entrar al Carmel, i ho va voler fer a Espanya, per ser la terra de Santa Teresa de Jesús i de grans místics cristians. L’any 1964 va ingressar a la comunitat de carmelites de Mataró.

Se la recorda per la seva aparició en un programa de televisió de màxima audiència, l’any 1984, en què Mercedes Milà la va presentar com la monja d’ulls blaus i cognom estranger que irradiava pau i espiritualitat; i li va oferir el repte que demostrés, en viu i en directe, què és això de resar. La Cristina, amb naturalitat i espontaneïtat, ho va fer, i el seu testimoni va tenir un gran impacte.

Recordo que, quan visitàvem cada any pel temps de Nadal el convent de Mataró amb gent de Blanes, li havíem demanat que sortís més a la televisió, que faria molt de bé. Ella responia que no, que la seva funció no era exhibir-se en públic sinó pregar pel món una mica amagada del món, com a contemplativa. I sempre l’escoltàvem embadalits i acabàvem la visita pregant i cantant plegats, a redós del pessebre que feien les monges.

Cristina era una dona senzilla i culta, gran coneixedora de Teresa de Jesús, de Joan de la Creu, d’Edith Stein, i, en realitat, quan parlava d’ells, parlava d’ella mateixa, de la seva pròpia vida, fascinada, com aquests grans sants i santes, per l’experiència enamorada de Déu.

Precisament el seu llibre més conegut es titula “La fascinació d’una presència. Vers una experiència sana de Déu”. Pot ser tan sana i terapèutica la fe, quan deixem que el Senyor regni en el cor! Citant Santa Teresa, C. Kaufmann diu: “entrar en el Castillo interior y gustar de la presencia de Dios”. Un altre llibre seu es titula: “El rostro femenino de Dios”. I escriu: “Creure és estar content. Estic contenta de ser com sóc. I saber també que la meva vida no és inútil, que hi ha Algú a qui li agrada que jo visqui”.

Ella creia que l’Església ha de presentar la persona de Jesucrist i anunciar la Bona Nova, més que no pas voler el prestigi o conservar costums. Va morir de càncer als 67 anys, dolçament, com havia viscut. L’última cosa que va dir a les germanes fou: “Us deixo una sola paraula: Déu és amor”.

Domund: UN PAPA MISSIONER DELS POBRES

És significatiu com el Papa Francesc escull els seus viatges, normalment a països petits, pobres, de minoria catòlica i amb conflictes difícils de resoldre. Recordem que el seu primer viatge va ser a l’illa de Lampedusa, porta d’entrada de migrants i refugiats a través de la Mediterrània central.

El seu darrer gran viatge ha estat a Colòmbia, aquest setembre, on va fer una defensa de la dignitat de les persones davant les noves formes d’esclavitud. Va retre homenatge al jesuïta català sant Pere Claver, que va dedicar la seva vida, a la primera meitat del segle XVII, a protegir i atendre aquells pobres africans que arribaven, en condicions inhumanes, al Nou Món, després d’haver sobreviscut a la terrible travessia oceànica. El Papa va recordar aquest sant a la ciutat portuària de Cartagena de Indias, de majoria afroamericana, en una regió on conviuen complexos turístics de luxe amb la pobresa més extrema i fenòmens com el turisme sexual i la prostitució de menors.

El Papa va denunciar que “encara avui, milions de persones es venen com a esclaus o bé pidolen una mica d’humanitat, un moment de tendresa, es fan a la mar o emprenen el camí perquè ho han perdut tot, començant per la seva dignitat”.

Francesc insta als països poderosos que adoptin programes d’acollida i obrin corredors humanitaris per als refugiats en les situacions més difícils. El Papa va afirmar: “Jesús va ser un refugiat, un emigrant”.

També va qualificar l’economia liberal de mercat com “una bogeria”. I es pregunta: “Qui posa les armes i fa la guerra? “. Retreu a Occident que sembri el caos i la guerra al món. I es mostra molest perquè no sempre es publica la veritat o perquè s’amaguen fets a l’opinió pública.

En aquest sentit, és dura i interessant la crítica del Papa a la “desinformació” com a principal escull dels periodistes d’avui: “Diuen únicament una part del que senten, la que els convé, porten el lector a judicis erronis sobre la realitat perquè només li proporcionen la meitat dels fets”. I confessa que va deixar de veure la televisió als anys noranta...

EN MEMÒRIA DE MN. PEP CLAPAROLS

Tota la comarca ha sentit la mort de Mn. Josep Claparols i Moret, el dia 16 d’agost, als 77 anys.

Va venir a l’Empordà, procedent dels barris de Blanes, l’any 1993, com a rector del Poble Nou de Figueres, i posteriorment va ser nomenat rector de Vilafant, Avinyonet, Vilanant, Cistella, Vilarig i Santa Llogaia.

De capellà jove havia estat a Perpinyà i a París, amb els emigrants i els obrers estrangers.

Molts preveres d’aquella generació, que havien estat formats abans del Concili, van ser capaços de canviar de mentalitat en tocar la realitat, i van començar a implementar les intuïcions del Concili Vaticà II.  La seva espiritualitat es va encarnar, ajudats pels moviments obrers i per una idea de missió que passava sempre pel servei als més pobres.

Aquest to profètic en Pep l’ha guardat sempre; feia seves les causes “perdudes” de la humanitat, i desprenia un esperit crític i esperançat. Amb el seu tarannà singular, senzill, sorneguer, popular, afable i contundent alhora. Generós, no tenia res seu, i quan regalava una síndria, una llangonissa o un vinet ho feia amb un goig que no podia dissimular.

Era dels que pensen que el capellà no és d’una casta separada del poble, sinó que ha de ser un més del poble, que s’ha de barrejar amb ells, ha de vestir com ells i ha de parlar amb ells. Participava en les activitats dels seus pobles, col·laborava amb els seus dibuixos, els seus textos, els seus poemes compromesos... Un pastor ha de fer “olor d’ovella”, com recorda el papa Francesc.

Com Jesús, fou criticat també per fer-se amb pecadors i gent de baixa categoria “social”. Però en Pep sempre feia passar el fons davant les formes, la vocació davant de la parafernàlia eclesiàstica, la humanitat davant del legalisme, l’expressivitat davant de l’encarcarament, l’humor davant de la rigidesa, l’autenticitat davant del compliment fred.

Era en Pep, amb els seus defectes, com tothom, però molt estimat i admirat, i el seu record seguirà movent les nostres consciències. Sempre serà un interrogant sobre la nostra actuació com a Església, com a poble, com a societat... Gràcies, Pep!

EL WI-FI DE LES CAMPANES

La sortida-peregrinació que cada any organitza el grup de Vida Creixent de les parròquies de Figueres, obert a altres persones, va tenir com a destí, els passats dies 5 al 7 de juny, la diòcesi de Solsona.

Cada any es procura compaginar quatre elements essencials per la sortida: natura, cultura, espiritualitat i convivència. Per això té un to de pelegrinatge. El vàrem poder viure de manera formidable al Santuari del Miracle. El Miracle és a prop de Solsona, enmig de la natura, on, al costat del monestir benedictí i de l’església, hi ha una Casa d’Espiritualitat amb habitacions per fer-hi trobades i recessos.

A l’església del Miracle hi ha un retaule barroc impressionant. Des d’allà sortíem, desplaçant-nos en un bus per a 30 persones, per anar a visitar els principals monuments de Solsona, Olius, Sant Llorenç de Morunys i, l’últim dia, La Mare de Déu de Queralt, a Berga.

A part de monuments, vàrem descobrir persones, algunes d’excepcionals. Com la guia Mònica Pérez, que ens va fer les explicacions amb un coneixement i una passió extraordinàries. Més enllà de les dades artístiques, assenyalo uns moments interessants i molt humans de la seva exposició. Ens va dir:

-A l’Edat Mitjana, no hi havia cap poblet, cap vall, cap masia perduda al boscos de Catalunya on no hi arribés el so d’una campana. Era la campana de la seva parròquia, i la gent sabia si tocava a missa, o bateig, funeral, mal temps, foc o a sometent. Moguts pel so de la campana (que sempre tenia “wi-fi i cobertura”!) la gent anava a l’església per lloar Déu i també per reunir-se el diumenge amb els altres parroquians, perquè vivien molt apartats els uns dels altres durant la setmana.

-Per què es conserven tan bé aquestes esglésies dels segles XI-XII? Per què aquest entorn fa tant de goig? Doncs perquè la gent d’aquests pobles s’estimaven la seva església, com a casa de Déu i casa del poble, i com que se l’estimaven, en tenien cura i protegien el seu patrimoni.

-Les esglésies romàniques estaven construïdes amb l’orientació de l’absis mirant cap a l’est, a llevant, d’on surt el sol. Pels cristians, Jesucrist és “el sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca”, com diu el Càntic de Zacaries. La llum entrava pel finestró de darrere l’altar, de manera que quan les persones entraven a l’església era com passar simbòlicament de la fosca cap a la llum.

-Les esglésies romàniques no tenien la pedra vista, com ara les veiem. Estaven emblanquinades i pintades, per dintre i per fora. En aquell temps la pedra no costava res, la gent ja tenia les seves cases senzilles fetes amb pedra, i volien que el temple parroquial fos diferent, més bonic, amb colors i motius religiosos. Fa relativament poc que va venir el gust per la pedra vista. Per què? Perquè avui la pedra és cara, no com abans. Per tant, la pedra és més apreciada ara perquè val diners, i així és un signe de riquesa. Vet aquí que tot acaba essent una qüestió de poder, tot és social.

Un altre personatge especial que vàrem conèixer va ser el P.Ramon Ribera, monjo benedictí. Són només quatre monjos al monestir, i entre tots fan la feina. Ell s’encarrega de l’acollida de l’hostatgeria.

Podíem compartir amb els monjos les estones de pregària; i també vàrem demanar al P. Ramon que ens expliqués la seva experiència com a monjo, com a biblista i com a coneixedor de la naturalesa. Un dia al vespre, havent sopat, ens vàrem reunir tots en una sala i ell ens va parlar amb un to i una profunditat memorables.

Amb un punt d’humor, ens va dir que era feliç, i era feliç gràcies a la seva malaltia, perquè va venir al Miracle per una cura de tres setmanes i hi portava set anys, fent el que li agrada. Gran aimant de la natura, de les rutes de grans i petits recorreguts i del Camí de Santiago (el va fer a peu durant un mes, anant de Montserrat a Santiago), va acabar parlant de la Paraula de Déu i del que més li entusiasmava de la Bíblia. Però, abans de contestar la qüestió, ens va cridar l’atenció el seu silenci. Va estar almenys 40 segons pensant, sense dir res, i allà tots aguantàvem la respiració, fins que va aixecar el dit i va començar a explicar el salm 1 que comença dient: “Feliç...”.

Oh, el valor del silenci, de la paraula, de l’art, de la pregària, de la convivència, de la natura... de les campanes. Per cert, ja fa segles que les campanes tenien “wi-fi” gratuït...

CRIDATS A SER COMUNITAT Davant del dia de Corpus, Dia de Caritat

“Estima i viu la justícia” és una invitació de Càritas, en aquest Corpus, a construir una comunitat humana plural, on siguem capaços de reconèixer la riquesa que cada persona aporta a la construcció de la societat, per tal de crear una convivència més fraternal i solidària.

L’acollida i l’obertura als altres, lluny de la por que només ens porta a veure-hi riscos i perills, són una oportunitat per descobrir el rostre de Déu en cada germà i germana, per celebrar en comunió els dons i riqueses que ens regala a cadascun per posar-los al servei de la construcció del bé comú, que és de tots. Es tracta d’aprendre a viure en comú a la mateixa casa, la Terra que ens acull a tots.

Es tracta de viure la cultura de la trobada, com diu el papa Francesc. El lema de Càritas diu: CRIDATS A SER COMUNITAT. Tots ens necessitem. Però si ens rebutgem, ni serem comunitat ni podrem ser persones dignes.

Com deia en Carles Capdevila, gran comunicador que ha mort fa pocs dies, “diguem-nos coses boniques”.

Si rebutgem les persones, vol dir que formem part del problema, i no formem part de la solució. Càritas ens convida a ser part de la solució, oferint-nos a participar, a ser voluntaris, a ajudar.

El Corpus Christi és dia de catifes i flors, moltes d’elles destinades a les processons eucarístiques. No ens confonguem, però. Així com diem als nens i nenes que Jesús, el dia de la primera comunió, es fixarà més en el cor que en els vestits, per Corpus, Jesús es fixarà més en les actituds d’amor fratern que no pas en la bellesa de les flors i les catifes.

Si rebem Jesús a la missa, Ell ens està dient que combregar és disposar-se a ser com una catifa pel germà, és posar-se a rentar els peus dels companys que van més cansats pel camí. “La unió amb Crist és al mateix temps unió amb tots els altres als quals Ell es dóna”, deia Benet XVI a la seva encíclica “Déu és amor”.

Així doncs, com a celebrants de Corpus i com a col·laboradors de Càritas cal que anem recollint i escampant les flors de la tendresa i de la fraternitat per fer una estora d’acompanyament i suport a tantes famílies afectades per la desocupació, per les famílies amb dificultats per pagar les hipoteques i altres deutes, per les petites i mitjanes empreses en fallida...

Fem una catifa de germanor per allà on hagin de passar els pares o mares que s’han quedat sols amb fills al seu càrrec, o per les persones que estan en perill de perdre’s pel camí a causa dels desequilibris emocionals que provoca veure’s en la pobresa. Hi ha molta pobresa invisible, però real. Molta solitud i molta vergonya a aparèixer com a pobres gent que havia format part de la classe mitjana o benestant.

Posem una catifa de compassió (que vol dir compartir el dolor) a casa dels malalts, dels invàlids, dels discapacitats, dels qui viuen en geriàtrics o estan als hospitals.

Siguem una estora de comprensió per als infants d’aquí i d’arreu del món que tenen un futur ple d’incertesa.

La processó eucarística que plau a Déu és quan ens despertem de la indiferència, quan optem per la senzillesa de vida, quan sortim de la zona de confort i ens involucrem en la lluita per una major justícia en la distribució de béns.

No hi ha catifa més bonica i original per on Jesús li agradi passar que el cor de la persona, quan el nostre cor se sent custòdia d’un Jesús que ha vingut a salvar, d’un Jesús que ens necessita per seguir estimant i escampant les olors i els colors del seu Evangeli.

ELS IMPOSTOS DE SA MAJESTAT

Una vegada hi havia un Rei que tenia moltes riqueses i tresors, i vivia en un palau sumptuós. Tenia també molts súbdits, però els tractava com a esclaus. Per això era mal vist per tothom. Vivia en l’opulència, però estava trist, amb una existència amarga.

Un dia va cridar el seu ministre tresorer i li va dir:

“Fes la gira anual de costum pels meus territoris, i cobra els impostos”.

“Majestat”, va respondre el tresorer, “la collita ha estat escassa, les ventades han fet malbé l’arròs als camps, la sequera ha destruït la collita; la gent està a la misèria. Crec que per aquest any estaria bé deixar-ho córrer”.

“Estàs boig!”, va cridar el tirà que no podia ni fer-se a la idea de sotmetre els seus comptes a les condicions de la gent.

“Bé”, va dir el tresorer, “cobrarem els impostos. I els diners recollits, a què els destinarem?”.

El Rei li contestà: “Fes una gira d’inspecció per tot el palau. Mira què hi falta i ho proveeixes amb aquests diners”.

El ministre tresorer va fer la inspecció per tot el palau. Es va fixar en tot. Va veure el Rei amb el rostre desencaixat, la Reina amb aires d’avorriment, els fills viciats i descontents, els cortesans insidiosos i malgastadors. Va veure també la gent del poble que passava davant del palau i que mirava amb rancúnia, murmurant malediccions...

“Ja ho tinc”, va dir el ministre, “hi ha restauracions i reparacions a fer. Vaig a cobrar els impostos i ho arreglarem tot”.

Se’n va anar per ciutats i camps com un pregoner; reunia les poblacions i davant d’aquella pobra gent, flaca i desvalguda, anunciava:

“El Rei nostre amo, aquest any, tenint en compte les collites i les vostres penúries, i per complir el desig de la Reina i dels prínceps, us perdona els impostos. Quedeu-vos els pocs diners que hàgiu pogut guardar, i si algú no arriba a poder mantenir la família, serà ajudat per subvencions de la Cort”.

La gent, sorpresa, saltava de contenta! De tots els pobles del regne se sentien els aplaudiments, els visques i crits d’entusiasme.

Mentrestant el Rei, ignorant el que havia passat, preguntà al ministre:

“Com ha anat?”. “Bé, Majestat”. “I on són els diners?”. “Ja els he gastat tots”. “Com?!”

“Sí, Sa Majestat m’havia mandat proveir de tot allò que faltés al palau o que s’hagués de restaurar. En la meva visita al palau he notat que en aquesta casa calia refer totalment els ànims, que faltava l’alegria, fruit de la bondat. I he procurat poder-vos-la obtenir, dient a la gent que aquest any vostè condonava, a tothom, els impostos...”.

“Ah, miserable!”, va exclamar el Rei. I va despatxar malhumorat el tresorer.

Després, ple de còlera, va sortir en persona del palau, decidit a reparar el mal sofert.

Però tant bon punt va sortir, la gent el sortí a rebre amb aplaudiments i flors i crits de: “Visca el Rei!”, “Beneïda sigui la nostra Reina i els prínceps!”.

El Rei hagués volgut replicar: “Vinga, porteu aquí els meus diners!”. Però no era possible. Sortien aplaudiments i lloances pertot arreu, i la gent dansava i se sentia contenta i agraïda.

A poc a poc, amb tant d’entusiasme popular el Rei es va sentir desarmat. El seu cor de pedra, per primera vegada, es tornava tendre, era capaç d’oblidar els seus maleïts diners. Per primera vegada, a la seva vida, se sentia feliç.

Tornant al palau, veia que la multitud en feia festa, i tothom estava alegre i content per la “generositat” reial.

Llavors el Rei va fer cridar el ministre tresorer acomiadat, i li va dir:

“Tenies raó. El meu palau necessitava, de veritat, restauracions que tu has sabut reparar de manera magnífica. Ets un bon administrador, saps convertir els diners en felicitat. D’ara endavant, seràs el meu conseller i el distribuïdor dels meus béns al poble. Proveeix de seguida els més necessitats”.

I així, per primera vegada en la història, un negoci d’impostos va acabar en una festa per a tothom.

Aquell Rei, gràcies al seu tresorer, va viure la seva “ascensió” personal i més impensable en ell: passar del fang de la corrupció a l’aire ple de goig de la justícia social.

PARLEM BÉ, SI US PLAU

En els autobusos d’abans hi havia una placa clavada a l’interior que deia: “Se prohibe la blasfemia y la palabra soez”. Ens feia certa gràcia aquesta paraula, “soez”, i al diccionari trobaves el significat: “que ofende por ser grosero o de mal gusto”. I els sinònims: “bajo, procaz, vil, chabacano, basto, indigno”.

Més endavant, van sorgir alguns rètols amb un to més aviat persuasiu, com: “Parleu bé, si us plau”. Avui no es veuen plaques ni rètols, però això no vol dir que la gent parli millor. Ni de bon tros.

Una cosa és la llibertat d’expressió i l’altra el parlar ordinari i groller, que pot ofendre. Encara que pugui sonar antiquat, no és signe de bona educació ni de bona convivència el parlar blasfemant o amb paraules malsonants. La llibertat d’expressió i el respecte als altres han de poder conviure perfectament. Si no és així, malament.

Estem farts de sentir paraules o renecs tan habituals que ja s’han incorporat al llenguatge comú de molta gent, de totes les edats, des d’infants fins a vells.  Cal distingir, això sí, entre expressions populars, col·loquials i fins i tot gruixudes, gracioses, però inofensives, i les blasfèmies o renecs.

Permeteu-me d’anomenar una paraula-renec, només una de les moltes que es profereixen. És una paraula que pels creients fa referència al més sant i sagrat, com és l’Eucaristia. Ja endevineu que es tracta de la paraula “hòstia”. Aquesta expressió, esdevinguda paraulota quan es buida del seu significat original, ha penetrat tant en el llenguatge comú que s’ha assimilat com a natural. I quan a aquest renec se li sol afegir al darrere una altra paraulota o adjectiu malsonant (ja m’enteneu), encara és pitjor i més ofensiu.

És cert que molta gent diu aquesta expressió sense pensar, sense ànim de blasfemar o d’ofendre, però la seva sola pronúncia ja ens fa mal a les oïdes. I aquest mal ús de la paraula és molt present al carrer i també als mitjans de comunicació. I no tan sols als programes d’humor o d’entreteniment sinó en programes de ràdio o de televisió considerats seriosos.

I si algú ens diu que tenim les orelles massa fines, podem dir que per nosaltres l’Eucaristia i Nostre Senyor són les coses més sagrades que tenim, i que amb les coses sagrades no s’hi juga ni s’hi fa humor groller. El cristianisme mereix el mateix respecte, almenys, que qualsevol altra de les religions.

A casa nostra és socialment ben acceptat fer broma públicament de realitats sagrades pels cristians, traient-les de context. Estem, per ara, en un context històric de cultura cristiana però amb una gran ignorància religiosa, cosa que seria un atenuant si no fos que és un signe de debilitat cultural, cívica i de sentit comú.

En nom d’un fals respecte a la pluralitat multicultural i multireligiosa, ens estem carregant la pròpia cultura i estem renegant d’allò que ens ha configurat com a poble capaç, precisament, d’acollir i integrar. L’error és de pensar que per acollir hàgim de renunciar a la pròpia identitat.

Algú haurà de dir als nens i joves que hi ha paraules i expressions que són indignes i que poden ser ofensives. I si no en saben el significat, se’ls ha d’explicar. I si no ho entenen, potser haurem de recuperar allò que ens deien els nostres pares i avis quan se’ns escapava una paraulota: “T’haurem de rentar la boca amb sabó”.

Abans existia la Lliga del Bon Mot (1908-1963), una associació catalana del bon parlar, que avui pot semblar obsoleta. Però el fet és que el nivell de llenguatge barroer és molt alt a casa nostra i el nivell de vocabulari és molt baix i pobre. I aquesta pena no és gens “obsoleta”; per desgràcia és ben actual.

Un missatge de ceràmica fet amb majòliques adossades a la paret, que encara es conserva en algun lloc, apunta la solució:

“ALABAT SIA DÉU. PER LA VOSTRA PRÒPIA DIGNITAT I RESPECTE ALS ALTRES, PARLEU BÉ”.

CRÉIXER

Fer-se gran no hauria de ser només posar anys a la vida, sinó també posar vida als anys. Créixer com a persona. Encara que les facultats físiques i mentals disminueixin amb l’edat, l’esperit, mentre es pugui, no té per què envellir.

La vida és un do, un regal. Ara bé, és com una llavor que hem de treballar i fer créixer. I tot creixement suposa un esforç, una superació de diferents obstacles, a cada etapa de la vida. Una vida que ens va posant a prova.

Si la vida no ens posés a prova, ens encartonaríem, difícilment avançaríem com a persones i com a societat. Si no hi hagués dies grisos i de pluja, no gaudiríem dels colors dels dies radiants. Ja diuen que la vida no és esperar que passi la tempesta; és aprendre a ballar sota la pluja.

De vegades la tempesta és molt forta, ho sabem prou bé, i ens sentim impotents davant d’un món que recorre massa sovint a la violència i crea víctimes innocents. Els més vulnerables, com sempre, són els nens.

Algú ha dit, i és una frase magnífica, que cal construir un món que estigui a l’alçada dels nens.

Amb una anècdota coneguda ho podem il·lustrar. Un nen de 4 anys i la seva família tenien de veí un ancià amb la seva esposa. Feia poc que l’esposa havia mort, i el nen va veure que l’ancià plorava al pati de casa seva. S’hi va acostar i es va asseure a la seva falda. S’hi va estar una bona estona i després va tornar a casa seva. Quan la seva mare li va preguntar què li havia dit al vell veí, el nen va contestar: “Res, només l’he ajudat a plorar”.

Per estar “a l’alçada” d’aquest nen, Jesús diria que ens hem de fer com els infants. La pena, com recorda sovint el Papa Francesc, és que ens tornem indiferents al sofriment dels altres. I si volem un món diferent no podrà ser construït per persones indiferents.

Hem vingut al món a estimar i a aprendre a ser persones. Hi ha dos grans moments en la vida d’una persona: el dia que es neix i el dia que es descobreix per a què. Avui, a la nostra societat, molts ja no neixen, i molts d’altres no troben el per què de la vida. No troben la seva vocació o no poden dedicar-se a allò que els agradaria.

Els factors que influeixen en l’entorn social dels joves són molts, però tots els estudis assenyalen que l’entorn familiar encara és el més valorat i decisiu. Per tant, l’encaminament dels joves dependrà en gran part dels seus pares. Aquí hi ha el nucli de la qüestió. Quin és el sentit que donen a la vida els pares i mares? Què és el que transmeten als fills? Què entenen per qualitat de vida? Inclouen en aquesta qualitat de vida algun element espiritual?

La gran tragèdia de la vida no és la mort. La gran tragèdia és el que deixem morir en el nostre interior mentre estem vius. I, com que les coses materials no omplen el cor, es perd l’esperança. I aleshores poca vida es pot transmetre als joves.

Tant de bo tots, joves, adults i grans, puguem recuperar, no només la capacitat econòmica, sinó també la capacitat humana i espiritual que ens faci créixer com a persones. Aleshores podrà ser realitat l’esperança que desprèn el poema de Nazim Hikmet, quan diu:

“El més bonic del mar

és allò que no hem navegat.

El més bonic dels nostres fills

encara no ha crescut.

El més bonic dels nostres dies

no ho hem viscut, encara.

I allò de més bonic que tinc per dir-te

encara no t’ho he dit”.

AL JARDÍ DE LA SEGONA CREACIÓ

El bisbe Jaume Camprodon (Torelló 1926 – Girona 2016), a qui hem acomiadat fa uns mesos, va escriure el seu Testament espiritual la Setmana Santa de 2008, tornant de la Vetlla Pasqual. Un comiat magnífic que comença amb aquestes paraules:

“Els dies de Setmana Santa conviden a reflexionar sobre el propi traspàs: ho faig avui amb molta pau perquè tinc plena confiança en la Pasqua del Senyor Jesús. Per altra banda, a la meva edat, la llum del sol ponent esdevé més plàcida per contemplar la panoràmica del passat”.

I més avall, descriu aquesta “panoràmica” amb un text que és ben adient i actual per avui, dia de Pasqua, però que no perdrà rellevància, ja que són paraules d’un home profund i sant, dels que guanyen la batalla del temps. Diu:

“Contemplant el meu recorregut, em vénen a la memòria les paraules de l’àngel a les dones que anaven al sepulcre aquell matí de Pasqua: “Busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat: no és aquí, ha ressuscitat. Aneu a dir als deixebles i a Pere: Ell va davant vostre a Galilea: allà el veureu com us va dir” (Mc 16.69).

Amb els anys he anat prenent consciència de l’abast d’aquest anunci. He anat descobrint “galilea”, el poble, on el Senyor es fa present enmig del dolor i a través de tantes persones que malden per fer costat i cobrir les necessitats dels altres a costa d’elles mateixes. Busqueu el crucificat? Baixeu a Galilea i allà el veureu. Déu és entre els crucificats i entre els altruistes d’avui. No el busqueu en el cercle dels aposentats i les parafernàlies, encara que es vesteixin amb orles de religiositat. També hi és, però amb les mans lligades”.

En efecte, una Església que es miri massa a si mateixa, que no ajudi la gent en tota necessitat, física o espiritual, com pot ser fidel a Jesucrist?

Aquests dies sants, contemplant Jesús, ens hem fet preguntes fondes sobre el sofriment i la mort, colpits per la seva creu i per les creus pesades del món. Entre altres, els atacs terroristes contra els cristians a Egipte i la persecució dels cristians a tants països.

On hem de buscar el Crist en aquests i en tants d’altres drames? Rellegim el bisbe Jaume: “Déu és entre els crucificats i entre els altruistes d’avui”.

El sacrifici de la creu continua, la Passió de Crist segueix a través de tants crucificats injustament. I Crist és present en tantes persones que saben reconèixer el rostre de Crist en el germà necessitat. Aquí hi ha els Cirineu, Verònica, Maria, Maria Magdalena d’avui, que fan créixer el món nou que Déu vol.

Mn.Armand Puig, autor del llibre Jesús, un perfil biogràfic, acaba la seva obra parlant de la resurrecció, i diu:

“La resurrecció de Jesús és l’inici d’una nova creació traspassada per la bellesa”. I després troba una feliç relació entre dos jardins:

“El sepulcre de Jesús estava situat en un hort, en un jardí, en el qual Jesús es va donar a conèixer cridant una deixebla pel seu nom: “Maria!”.

També la humanitat va començar en un jardí, el jardí de l’Edèn, en el qual Déu conversava amb l’home i la dona, que eren amics seus.

Hi ha una relació fecunda entre el jardí de la primera creació –el del paradís– i el jardí de la segona creació –el de la nova humanitat– que es plasma en el cos gloriós de Jesús. Per això, és convenient i necessari recuperar la memòria del paradís, fer créixer jardins de fraternitat en un món cridat a ser nou”.

Oh, si treballéssim amb cura aquest jardí de la segona creació, que bonic tornaria a ser tot plegat...! Com deia Mn.Ballarín, portem sempre amb nosaltres l’enyorança del primer paradís.

BONA PASQUA!

“SÓC EL TEU FUTUR I HE VINGUT PER ESTIMAR-TE”

El drama dels refugiats ve de lluny, i l’hem tingut ben a prop. Josefina Piquet (1934-2013), va ser l’ànima de les “Dones del 36”, agrupació formada per explicar la lluita realitzada per les dones durant els anys de la Segona República.

La Ima Sanchis la va entrevistar per la Contra de La Vanguàrdia del 2 de setembre del 2003.

La Josefina, quan tenia 5 anys, el 1939, va haver d’exiliar-se a França amb els seus pares a causa de la guerra civil. El pare va haver d’anar al front i va deixar la dona i la filla a Figueres, on van patir molts bombardeigs, un dels quals va provocar l’ensorrament de la casa on estaven refugiades. La Josefina confessà després: “Vaig quedar atrapada sota les runes. Vaig veure els primers ferits i morts de la guerra i només tenia cinc anys. El xoc emocional va ser tan gran que vaig quedar traumatitzada i vaig iniciar el meu particular vot de silenci durant més de 50 anys”.

La Josefina explica que després van travessar la frontera “a peu, sense roba ni menjar. Jo plorava de gana i un soldat va anar a buscar-me menjar. El van matar per culpa meva. No ho he pogut oblidar; jo callava, per no fer patir la mare, però de nit les imatges em tornaven i em seguien bombardejant per dintre”.

Sense saber res del seu pare, la seva mare va trobar una feina a un restaurant. La propietària li va aconsellar que la petita Josefina romangués tancada a una cambra per no estar en perill. La nena s’hi va estar tancada uns mesos, fins que va anar a l’escola, patint el rebuig dels nens francesos. Declarava: “Em va fer il·lusió anar a escola, però els refugiats estàvem molt mal vistos. Al pati em tiraven pedres i m’escopien. Li preguntava obsessivament a la mare: per què no em volen els altres nens? Només una nena, la Françoise, em defensava, ella va ser la meva única amiga”. Mare i filla van viure les carències materials i l’aïllament dels refugiats. Posteriorment, van localitzar el seu pare a un camp de refugiats i a finals del 1941 van reunir-se amb ell. Allà varen passar molta gana i més rebuig. I allà van viure la invasió dels alemanys. “Quan tenia 10 anys havia patit dues guerres”, diu la Josefina.

El 1950 van tornar a Barcelona, després d’onze anys d’exili. Una seva tia li va pagar els estudis, es va casar i va tenir dos fills. Fins que als 55 anys va dir prou d’autocompadir-se per la seva infància i va pensar que podia fer alguna cosa per tants infants que sofreixen el dolor immens de les guerres, i contar la història oblidada de moltes dones. Ho explica així: “Em vaig armar de valor i vaig obrir la porta del meu passat. Els fantasmes van aparèixer. Allà, en un racó, vaig veure una nena. Estava plorant amargament per tants anys d’abandó. Vaig comprendre que aquella nena era jo. M’hi vaig acostar, la vaig abraçar i li vaig dir: “No ploris, jo sóc el teu futur i he vingut per estimar-te”.

La Josefina afegia: “No puc canviar els fets, però sí mirar-los d’una altra forma. A mi mai no em van explicar cap conte; per això vaig pels hospitals a explicar contes als nens malalts de càncer i, de pas, els explico a la nena que vaig ser. M’alegra comprovar que, a pesar d’haver tingut una infància i adolescència tan dura i trista, la vida m’ha fet forta però no m’ha endurit i encara sóc capaç d’emocionar-me en veure arribar les primeres orenetes cada primavera”.

“He estat una nena vençuda, però he guanyat la batalla del silenci. Dono gràcies per haver tingut una vida difícil que m’ha donat imaginació, sensibilitat i tendresa. Tinc cicatrius, però ja no tinc ferides. Faig una festa cada primavera amb els meus néts per celebrar l’arribada de les orenetes”.

I deia com a conclusió: “Estic transformant els fets traumàtics que vaig viure en experiències positives. He recuperat la Françoise, la meva amiga de la infància!

Mira, saps què?: Si la vida et dóna llimones, agafa-les, obre-les, esprem-les, i converteix-les en dolça llimonada”. 

AQUEST JESÚS DESCONCERTANT

M’enfado i tu em dius: perdona.

Dubto i tu em dius: confia.

Confio, i tu em dius: vigila, vetlla.

Tinc por i tu em dius: coratge.

Vull estar en pau i tu em dius: vine i segueix-me.

Sento angoixa i tu em dius: la pau sigui amb tu.

Vull seguretat i tu em dius: deixa-ho tot.

Cerco béns materials i tu em dius: dóna-ho als pobres.

Em penso que sóc bona persona, i tu em dius: encara et falta una cosa…

Sento cansament i tu em dius: jo sóc el Pa de vida.

Vull fer coses importants i tu em dius: el més important és el qui serveix.

Demano tranquil·litat i tu em dius: he vingut a portar l’espasa.

Penso en la venjança i tu em dius: estima els enemics.

Vull ser gran i tu em dius: si no us feu com els infants…

Voldria amagar-me i tu em dius: que la teva llum resplendeixi davant de tothom.

Vull que em vegin i tu em dius: prega d’amagat.

Vull un cristianisme clar i tu em parles amb paràboles.

Guardo les formes i tu em dius: és de dintre del cor d’on surten la maldat i la bondat.

Compleixo les normes i tu em dius: si no sou més justos que els mestres de la Llei i els fariseus…

Vull reposar en tu i tu em dius: pren la teva creu i acompanya’m.

Em neguitejo per moltes coses i tu em dius: només n’hi ha una de necessària.

Vull una Església triomfant i tu em dius: el regne de Déu és com un gra de mostassa…

Busco uns preceptes clars i tu m’expliques les Benaurances.

M’incomoden els qui fan el mal i tu em dius: no he vingut a cridar els justos sinó els pecadors.

Em veig sense sortida i tu em dius: jo sóc la porta.

Em veig perdut i tu em dius: jo sóc el camí.

Estic a les fosques i tu em dius: jo sóc la llum.

No hem pescat res en tota la nit i tu ens dius: caleu les xarxes a l’altre cantó.

Busco benestar i tu em dius: foc, he vingut a calar a la terra!

Et volem Rei poderós i tu et deixes clavar a la creu.

Cal ser com Sant Josep per “entendre’t”? Doncs potser sí, potser hauríem de ser més humils; més oberts d’esperit i de mentalitat. Com Josep, més disponibles als plans de Déu i no tant a les nostres conviccions, que sovint poden derivar en capricis o dèries, fílies i fòbies. Potser hauríem de ser més senzills i dòcils davant la “lògica” evangèlica i menys tossuts amb les nostres ideologies...

No és estrany, Senyor, que la gent et deixi per anar a buscar altres camins menys exigents. Però, en el fons, a molts ens passa el mateix que a Pere i als deixebles, quan els vas dir: “Vosaltres també em voleu deixar?” I Simó Pere et va respondre: “Senyor, a qui aniríem? Només Tu tens paraules de vida eterna” (Jn 6, 67-68).