En una societat tan competitiva, els
esports de masses mouen tants interessos econòmics que són un reflex d’una
societat on predomina el guany crematístic per damunt dels valors de l’esport.
Per això és important subratllar
exemples d’esportivitat quan es produeixen en esports competitius, perquè no
són freqüents i perquè poden servir de model per als petits i els joves a
l’hora de practicar esport i viure’n els valors.
Fa poques setmanes el suís Roger Federer, campió consagrat de
tennis, que als seus 35 anys acumula 18 Grand Slams, va protagonitzar un gest
d’esportivitat mentre jugava un partit d’un torneig a Austràlia amb Alexander Zverev, jove tennista alemany
de 19 anys i futura promesa del tennis mundial. Zverev va fer un servei potent
que els jutges van cantar “out”, fora de pista i punt per Federer. A Federer, però,
tot i ser el contrincant, li va semblar que la pilota que venia de l’altre havia
entrat, que era bona, i va suggerir al seu jove rival que demanés a l’àrbitre
poder veure la repetició de la jugada amb el que s’anomena l’ull de falcó.
Aquesta tecnologia va demostrar que, efectivament, la pilota havia anat a
dintre i el punt va ser atorgat a Zverev, que va acabar guanyant el partit. Quan
va passar aquesta anècdota, Federer estava perdent el partit, però això no li
va fer perdre la seva esportivitat. Aquell jove tennista aquell dia va aprendre
una gran lliçó de “fair play”, de joc net, d’un mestre, com a persona i
esportista.
Una altra anècdota. En els
passats Jocs Olímpics de Rio, a la semifinal d’atletisme dels 5.000 metres,
dues atletes, Nikki Hamblin,
neozelandesa de 28 anys, i Abbey
D’Agostino, nord-americana de 24 anys, a mitja cursa van ensopegar i van
caure totes dues a terra. Abbey es va incorporar primer, però en lloc de seguir
corrent, tot i que estava en joc el pas a la final, es va aturar a ajudar a la
seva companya. Van recórrer uns metres recolzades l’una en l’altra, però de
seguida Abbey, la solidària atleta nord-americana, va notar que la seva cama
adolorida no responia, i no podia seguir. Llavors va ser la neozelandesa Nikki,
la seva rival, la que es va quedar a ajudar-la. Al final, van creuar la meta
juntes i, per descomptat, van quedar eliminades. Però van arribar... al cor de
la gent. Aquesta cursa que van “perdre” les va coronar com a autèntiques
campiones d’una esportivitat que va “guanyar” l’emoció de mig món.
També en l’esport de base dels més joves, sovint hi ha gestos d’esportivitat,
que per això és esport formatiu. Per exemple, en futbol, quedar-se quiets i deixar-se
fer un gol perquè el nostre equip n’ha fet un sense haver tornat una pilota que
per esportivitat havies de tornar a l’equip rival. O tirar un penal a fora
expressament perquè l’àrbitre ha xiulat un penal inexistent, i el propi
entrenador reprèn el jugador que ha fet comèdia. O tirar la pilota a fora a
porteria buida perquè el porter rival s’ha lesionat quan sortia a parar la
jugada...
Els nens/es rarament poden veure
exemples d’esportivitat i de maduresa humana i cultural en els esportistes
d’elit. Moltes figures de l’esport cobren molt, exploten molt la seva imatge,
però com a referents porten una vida massa rica i tenen un discurs massa
pobre...
José Saramago, escriptor portuguès, Premi Nobel de Literatura
l’any 1998, un dia va dir: “Tothom em diu que he de fer exercici; que és bo per
la meva salut. Però mai no he sentit ningú que li digués a un esportista: has
de llegir”.
Seria bo per la nostra salut...
