Pistes per al nou any

Unes quantes pistes que ens poden ajudar a fer bon camí pel nou any:

• Sigues tu mateix/a. I no estiguis tan pendent del que diran de tu. No tinguis enveja de ningú.
• Recorda que Déu dóna menjar a les aus però no el posa pas als seus nius.
• Fes en el teu cor un niu càlid per a la pau. Des d’aquest niu la pau volarà i visitarà altres llocs, però a tu mai t’abandonarà.
• Si et tanques en l’amargor del cor, la felicitat buscarà una altre lloc on sentir-se còmoda.
• “La meva felicitat consisteix en que sé apreciar el que tinc i no desitjo en excés el que no tinc” (L.Tolstoi.)
• Hi ha persones que per més que envelleixin no perden mai la seva bellesa: només se’ls passa de la cara al cor.
• Veure Déu en les persones demana saber veure la part bona de cada persona.
• “No busco el present d’amor. Busco l’Amor mateix” (Tagore).
• La fe és un miracle de l’Esperit Sant. Nosaltres només hem de preparar-li el terreny.
• “En una societat com la nostra el testimoni és l’únic que desperta confiança” (Lluís Duch).
• Hi ha silencis que ho diuen tot i paraules que no diuen res.
• “Som soldats derrotats d’una causa invencible” (Pere Casaldàliga).
• En aquesta vida estima, perdona i oblida. Avui t’ho diu un amic, demà t’ho dirà la vida.
• No t’entestis a ser conegut, sinó a ser algú a qui valgui la pena de conèixer.
• La felicitat no es descobreix en trobar la persona apropiada sinó en ser la persona adequada.
• La felicitat no està en trobar qui et faci feliç sinó a aprendre a portar felicitat als que t’envolten.
• Quan morim, ens sobren dues coses: diners i pecats.
• “Qué cosa extraña es el hombre: nacer no pide, vivir no sabe, morir no quiere”.
• “Els objectes van ser fets per a ser usats. Les persones van ser fetes per a ser estimades. El món va malament perquè s’usen les persones i s’estimen els objectes” (un grafitti).
• “No hi ha res més poderós que la mirada d’algú que t’estima de veritat” (Jorge Font).
• “Cal edificar un món que estigui a l’alçada dels nens” (J.Font).
• “El futur és un enigma, el nostre camí s’interna en la boira, però volem seguir donant-nos perquè el Senyor està esperant en la nit, amb mil ulls plens de llàgrimes” (Lluís Espinal).
• “La salut del nostre cos la venem molt a l’engròs i, una vegada perduda, l’hem de comprar a la menuda” (dita popular).
• “Un optimista sempre troba una oportunitat en cada calamitat. Un pessimista sempre troba una calamitat en cada oportunitat” (W.Churchill).
• Sobreposa’t als moments de dolor, de fracàs, de contradicció, dulcificant les teves reaccions. I recorda que la fe mou muntanyes.
• No demanis a la vida allò que no et pot donar. Tracta’t amb tendresa i tracta bé els altres. Procura evitar els sentiments negatius, i no malgastis les forces en coses que no valen la pena.
• Pensa que mai havies estat tan gran com avui, però també que mai seràs tan jove com avui. Avui és el primer dia de la resta de la teva vida. Ànims i endavant!

Nelson Mandela

Ha mort als 95 anys un home que ja té un lloc en la història com a defensor dels drets humans, l’home que va evitar una guerra civil, unint blancs i negres, després d’un règim racial (apartheid) que havia segregat i humiliat durant dècades a la majoria negra de Sud-àfrica.

Nelson Mandela, Premi Nobel de la Pau el 1993, fou elegit primer president negre de Sud-àfrica el 1994.És l’home que va creure i va persuadir el poble que la reconciliació és el millor camí per a la convivència i la felicitat humana, i ho va fer després de passar 27 llargs anys a la presó en una cel•la d’escassos metres quadrats i davant el desconcert, la incomprensió i fins i tot el rebuig dels seus, que no entenien tanta generositat després de tantíssim sofriment. Amb tants anys de presó no va perdre la llibertat interior ni en va sortir amb odi ni ànim de revenja. El seu criteri queda clar en aquest seu pensament: “Ningú no neix odiant una altra persona pel color de la seva pell, o el seu origen, o la seva religió. La gent aprèn a odiar, i si poden aprendre a odiar, també se’ls pot ensenyar a estimar; l’amor arriba més naturalment al cor humà que no pas el seu contrari”.No en tenia prou d’estar fora de la presó. “Ser lliure –afirmava- no és només deslligar-se de les pròpies cadenes, sinó viure d’una forma que respecti i millori la llibertat dels altres”. Era un líder polític magnànim, que deia: “El veritable líder ha d’estar disposat a sacrificar-ho tot per la llibertat del seu poble”. Amb un gran sentit de l’ètica de la responsabilitat, no es va vendre mai per interès, a diferència dels qui, tant aquí com a l’Àfrica, s’aprofiten del poble des dels seus càrrecs.Mandela recitava cada nit els últims versos del bell poema de William Ernest Henley, “Invictus”: “Sóc l’amo del meu destí, sóc el capità de la meva ànima”.Se n’ha anat l’home que va impulsar tot un model de referència de reconciliació social, que fomentava espais perquè els botxins parlessin i expliquessin la veritat sobre les matances i perquè les víctimes, les seves víctimes, escoltessin la petició de perdó i fossin reparats davant tant de dolor infringit.Se n’ha anat l’home del partit de rugbi més important de la història, aquell que el 1995 va unir en abraçades a blancs i negres , després de convèncer la població negra que havien d’animar a la selecció nacional d’un esport que detestaven, perquè era l’emblema del poder blanc..És l’home que quan va arribar al poder va demanar als seus guardaespatlles, gent disposada a donar la vida per ell, que treballessin conjuntament amb els guardaespatlles del règim segregacionista que durant anys l’havien maltractat a ell i a tota la població negra. Ell creia que treballar sense rancor amb els enemics és el que podia portar a la pau.

Se n’ha anat l’home que va deixar la presidència tan sols cinc anys després d’arribar al poder, perquè per sobre del propi poder entenia que hi havia la tasca de completar la transició i de l’estabilitat del país.L’home que deia: “Una nació no s’ha de jutjar per com tracta els seus ciutadans amb millor posició, sinó per com tracta els qui tenen poc o res”. “El meu ideal –afirmava- és una societat lliure i democràtica en què tots puguem viure en harmonia i amb igualtat d’oportunitats”. I va posar l’educació en el centre de qualsevol desenvolupament humà en considerar-la com “l’arma més poderosa per canviar el món”.És l’home que va injectar una enorme dosi de dignitat en la història africana. El seu país, actualment força enfonsat en la pobresa, l’atur i la violència, necessita seguir la seva estrella.I a tot el món ens queda per sempre el seu enorme llegat d’autoritat moral, de coherència i de dignitat. I tot viscut des de la humilitat, tal com deia ell: “No sóc cap sant; a no ser que per tu un sant sigui un pecador que simplement segueix esforçant-se”.

Crònica d'un esdeveniment privilegiat

La II Missa sobre l’Empordà de diumenge passat va tenir tots els ingredients per a ser un esdeveniment ben viscut i memorable. Al segon any, aquesta Missa a l’aire lliure, que vol agermanar la fe amb la natura i la solidaritat, ens ha mostrat la seva vocació de consolidar-se, la qual cosa demanarà continuar amb el treball i la implicació de tots els qui la vulguem tirar endavant.

En el temple obert de la natura, a mig aire del turó del Castell de Sant Ferran,  ens hi vam fer presents moltes persones i grups diversos, units per una causa comuna: FER PINYA PER UNA INFÀNCIA FELIÇ, manllevant el llenguatge i filosofia dels castellers.

La presència dels castellers i dels infants de la Coral del col·legi Sant Pau i de la catequesi hi va donar un to d’una fina tendresa. Els cants d’aquestes veus blanques pujaven al cel, un cel primer ennuvolat i després pintat d’un vermell intens i bell, previ a la tramuntana. Els cantaires de les Misses familiars a la Immaculada hi posaven la seva força i engrescament habitual.

S’havia convidat la gent a fer com els cristians dels primers segles, que quan anaven a la missa hi aportaven productes per als pobres de la comunitat. En aquest cas, pensant en la pobresa infantil, portàvem aliments per a infants, llibres de text, material escolar i roba infantil.

Per la celebració solem demanar aportacions qualificades. En Francesc Cruanyes ens va situar remarcant el to positiu de la celebració, com volent indicar que els nens en aquesta societat de la crisi necessiten el millor de tots nosaltres, i no pas lamentacions estèrils.

La Marta, l’Albert i l’Anna, pedagogs, ens van explicar com són els petits i com hauríem de ser els grans per no fer-los malbé. Els monitors de l’Esplai i els caps de l’Escoltisme ens van comunicar els valors que transmeten als petits perquè siguin grans persones.

L’Evangeli ens va recordar que Jesús, en el centre del Regne de Déu, hi posa un infant, un vailet. De manera que si no ens fem pas com ells, quedarem en fora de joc del Regne.

L’Amàlia ens va introduir al món dels castellers, d’on hem pouat els valors per ajudar-nos a “fer pinya” per una infància feliç.

Tot seguit, la colla castellera Vailets de l’Empordà ens va oferir un pilar i tres castells fantàstics, que van emocionar la gent, sobretot quan l’anxaneta, que sempre són infants, aixecava la mà com si volgués tocar el cel. Al darrere dels castells el cel es començava a enfosquir, amb uns núvols negres que amenaçaven però, respectuosos, no van descarregar res. Els que van descarregar perfectament els castells van ser els Vailets de l’Empordà, que ens van demostrar plàsticament que si adquirim els valors de l’equilibri, el valor, la força i el seny, no hi haurà crisi ni pobreses ni fosques nuvolades que puguin vèncer la innocència dels nostres infants.

Després de les ofrenes fetes pregària, va arribar l’hora de la consagració i la pregària eucarística. El Senyor es feia present com a llaç d’unió i força de vida, Ell que va escollir fer-se un infant com qualsevol de nosaltres.

Tot d’una, a entrada de fosc, es va dibuixar una posta de sol d’un rogenc intens que cobria tot el cel empordanès i es reflectia en les cares i les mirades admirades de la gent assistent. Un autèntic regal del cel, d’una bellesa infinita.

A l’hora de la pau es va repartir com a record un punt de llibre molt bonic amb un poema sobre els infants titulat “Però el cent existeix”.

Es va distribuir la comunió, sagrament de l’amor de Déu partit i compartit. I després, un poema de Joana Raspall, llegit per Jordi Pla, ens va recordar que hi ha infants que tenen de tot i d’altres que no tenen res, i que cal saber compartir, ni que sigui perquè l’atzar podia haver fet que les coses fossin al revés.

No es podia acabar la celebració sense la sardana de l’Empordà, cantada pels infants de la coral i per tota la gent, en el moment que havia irromput a la festa la tramuntana, amb una força descomunal que se’ns en va endur a tots cap a la plana a comunicar a tothom la forta experiència que havíem viscut. Que sigui per molts anys.

Davant la diada de l'11 de Setembre

Estem davant d’un moment crucial a la vida del nostre poble. La Diada de l’11 de setembre pot marcar nous horitzons, i l’Església no es pot desentendre del destí del poble al qual ha de servir.  Res del que viu o sofreix o anhela el poble no és aliè a l’Església, tal com proclama la Gaudium et Spes, gran document del Concili que ara acompleix 50 anys. Aquest document conciliar ens recorda que l’Església ha d’acompanyar les persones, situades en un temps i un espai concrets, i sintonitzar amb les esperances legítimes i nobles de la gent.

L’Església catalana, durant els anys del franquisme i posteriors, tot fent tasca de presència i d’evangelització, ha contribuït molt a servar la identitat i la llengua, i alhora ha acollit amb els braços oberts la primera immigració, ha estat majoritàriament al costat de les reivindicacions obreres, ha acollit la segona immigració estrangera, i ha procurat ajudar a la dignitat dels pobres i necessitats a través de Càritas i d’altres moviments, que no donen abast per atendre tothom com caldria. Amb tots els seus defectes, s’ha fet i es fa un treball d’acollida, i es procura que totes les persones que viuen a les nostres diòcesis de Catalunya es puguin anar sentint com a casa seva, i si es queden a viure aquí i hi tenen els fills, amb molta més raó.

I quan diem “aquí” volem dir aquesta terra catalana, que no deu pas ser la millor, però que és la nostra, i així ens l’estimem. I ens dol que se la castigui històricament i sovint injustament. I que s’ataqui una llengua que és amb la que hem après a parlar, a resar i a estimar. Per això, i des del nostre bilingüisme, del qual estem molt contents,  som capaços de sentir respecte per la llengua materna de qualsevol persona.

Amb algun exemple concret es veurà millor el que volem dir. Amb sentit comú i esperit d’acollida, les nostres parròquies no hem posat mai cap problema per fer les celebracions en llengua castellana quan aquesta és la llengua vehicular d’aquella família que demana el baptisme, o el matrimoni, o l’enterrament. I també, pel mateix sentit comú, i amb esperit d’integració, no hem volgut separar els feligresos per qüestions lingüístiques, de manera que els hem ajudat a sentir-se membres plenament actius de la comunitat que s’expressa en llengua catalana. La prova és que hi ha molta gent que participa a les misses habituals en català i la seva llengua és el castellà. Com podríem considerar que no vivim i celebrem en la mateixa comunitat? Quan, per exemple, una família de parla castellana demana una missa d’aniversari d’un difunt, segurament el funeral en el seu dia es va fer en castellà, però aquesta pregària al cap de l’any es fa en la llengua habitual de les misses diàries, que és en català, i és tota la comunitat present que prega al costat d’aquella família, i ho fa en català perquè aquella família és tan catalana i empordanesa com qualsevol de les que han nascut aquí. Aquest sentit d’integració és molt important tenir-lo clar, per no caure en debats crispats i no crear problemes on no n’hi ha.  

Hem d’evitar esculls i malentesos. Hem de poder conviure en pau i harmonia les diferents maneres de pensar, i més si ens diem cristians. Els teòlegs parlen de la Trinitat com de la unitat en la diversitat, de manera que la idea de voler uniformitzar, sigui pel cantó que sigui, és contrària a la visió cristiana de la vida.

Un altre escull a evitar és l’exclusió dels qui pensen diferent. Catalunya històricament ha estat una amalgama de cultures i de procedències diverses, i té vocació de seguir essent-ho, sigui quina sigui la forma concreta del seu esdevenidor polític.

Aquesta forma és la que el poble està perfilant. I ja en el document “Arrels cristianes de Catalunya”, redactat pels bisbes catalans fa 28 anys, es va afirmar l’existència de la nació catalana i el dret a una adequada estructura jurídico-política que faci viable l’exercici dels drets que té com a nació, en lligam amb el discurs a la UNESCO del papa Joan Pau II el 1980 quan deia: “Vetlleu per la sobirania fonamental que posseeix cada nació en virtut de la pròpia cultura”.

I amb motiu dels 25 anys d’aquest document, la Tarraconense va publicar-ne un de nou, titulat “Al servei del nostre poble” en què reiteren el reconeixement de la personalitat nacional pròpia de Catalunya i defensen el dret a reivindicar i a promoure tot el que això comporta. Com a Església no es pot obligar a optar per una determinada proposta al nou repte però l’Església defensa “la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte inalienable de les persones i dels pobles i que recerquin amb paciència la justícia i la pau”. Correspon al poble, a través de les urnes, decidir com donar forma a la identitat com a nació. La democràcia no ha de fer por a ningú.

Hem enllestit el campanar!

LA HISTÒRIA

Fa 25 anys, el diumenge de Rams de l’any 1988, es va beneir i col·locar el carilló de vuit campanes de la torre del campanar de l’església de la Immaculada. Moltes persones recordareu aquella diada històrica de la nostra parròquia. Se’n conserven cròniques a publicacions locals i diaris de les nostres comarques, amb fotos incloses. La meitat d’aquestes campanes eren de nova fosa i les altres provenien de l’enderrocada capella de Sant Baldiri, annexa a l’antic Hospital de Caritat. Amb la col·locació de les campanes s’acabava, de fet, la construcció de la parròquia, que havia durat trenta anys. En efecte, la primera pedra de l’església de la Immaculada i Sant Pau fou col·locada el 3 de maig de 1958. El rector Mn.Josep M. Guinart va manifestar públicament que les campanes, com la resta de les obres, s’havien finançat amb les aportacions dels fidels. És coneguda i recordada la llarga campanya per recollir fons per a la construcció de la segona parròquia de la ciutat, campanya que va suposar la creació de la cadena radiofònica Cope, que, després de fer un gran servei, de retruc, en va sortir enfortida com a emissora.  

L’empresa de fundació Barberí S.A. d’Olot, especialista en bronze, va ser la constructora de les quatre noves campanes. Cada campana té  un nom, que porta escrit, en relleu, a la seva part exterior, on també figura la inscripció “Any Marià 1987-1988”. La més gran, batejada amb el nom d’Immaculada, pesa una tona, més els tres-cents quilos del suport de la fusta. Les altres es diuen Sant Pau, patró de la parròquia juntament amb la Immaculada; Sant Josep, patró de l’Església universal, i Santa Teresa de Lisieux, patrona de les Missions, mostrant així que una parròquia ha de tenir sempre un esperit universal i missioner. Les altres quatre campanes provenien de l’església de Sant Baldiri, que havia estat consagrada l’any 1632 com a capella de l’Hospital i enderrocada l’any 1963 per fer-hi l’actual plaça de la font lluminosa. Les campanes, però, estan datades del 1826 i 1829, i duen advocacions a Sant Baldiri, patró d’aquella antiga església, Santa Bàrbara i Sant Marc, advocats, segons la tradició, per evitar els estralls de les tempestes.

Quines notes musicals emeten les campanes? La campana més gran, la Immaculada, té un so de “mi” natural, equivalent a 165 vibracions per segon. La de Sant Pau arriba a les 198 vibracions, cosa que significa un “sol” natural. La de sant Josep té un so de “la” i la campana de santa Teresa emet un “do”, amb una vibració de 264. Aconseguir aquesta precisió requereix un treball d’artesania i màxima qualitat per part del fabricant.

Es va voler que, a més de les hores i els quarts, les campanes entonessin tres vegades al dia el toc de l’Àngelus; aquell senyal de pregària que, alhora, indicava als nostres avantpassats, pagesos i menestrals, l’hora de començar i de plegar les tasques del dia. Ho expressen molt bé uns versos populars, amb música de Mn. Romeu, que fan:

“El matí, cap al llevant, quan neix el dia...

Sol ben alt i esplendorós quan és migdia...

A la tarda, en el ponent, quan mor el dia...

Les campanes van dient: “Ave Maria”.

L’OBRA ACTUAL

Què s’ha fet?

Amb el pas dels anys, les pedres adossades de la part alta del campanar i d’altres indrets del temple de la Immaculada havien començat a desprendre’s perillosament. De fet, algunes ja havien caigut i sort que s’havien quedat a les balconades de l’edifici o al teulat. L’obra que s’ha realitzat ara ha consistit a treure les pedres adossades del campanar, tractar la pedra interior, molt castigada per les filtracions i inclemències climatològiques, posar marcs inoxidables cantoners als pilars del campanar, arremolinar i pintar amb tres capes i pintura especialment resistent. També s’ha fet una neteja general del teulat i s’han assegurat els aplacats de pedra de l’entrada frontal del temple.

Com s’ha afrontat?

S’ha pagat tot amb la campanya de recollida de fons que s’ha dut a terme, a través del dinar de germanor del dia 9 de juny, amb Fila 0, la rifa de dues grans paneres amb articles cedits per molts comerços de la ciutat, el concert solidari del dia 5 de juliol, les col·lectes del dia de Sant Baldiri i del primer diumenge de juliol, i múltiples donatius que hem anat rebent per a aquesta finalitat. Una vegada més en la nostra història parroquial, es pot dir que les obres s’han finançat amb les aportacions de la gent.

Algú ens ha dit: “Si haguéssiu demanat ajuda a tal persona o entitat,  si haguéssiu obtingut una subvenció, ho haguéssiu tingut pagat de seguida”. La resposta ha estat: “Potser sí, però llavors mai podríem dir que el que ho ha pagat és el poble”.

Com ens hem quedat?

És la cosa més bonica que podem treure d’aquesta obra. Que ha estat possible gràcies a les aportacions de molta gent del poble, dels feligresos habituals, dels feligresos ocasionals, dels qui estimen aquesta església pel que hi han viscut, pregat, gaudit o plorat, i pels qui estimen la tasca que s’hi fa, encara que se la mirin de lluny. Probablement Jesús diria també a molta gent: “No ets lluny del Regne de Déu”...

De manera que, amics i amigues, quan alcem la vista i veiem el campanar com ha quedat, tan net, tan conjuntat amb el color de l’església, tothom que ha col·laborat, de la manera que sigui, pot ben dir que una part d’aquest campanar és seva, o millor, que entre tots ho hem aconseguit. I això no té preu. Dit amb altres paraules, això s’assembla a la comunitat que vol Jesús.

Moltíssimes felicitats i gràcies a tothom!

A l'Església ningú és secundari

En una pel·lícula o en una obra de teatre hi ha protagonistes i actors secundaris. No pas així a l’Església. “Jo no sóc pas més que vosaltres. Tots som germans”, va exclamar el papa Francesc a l’audiència setmanal de la plaça de Sant Pere la setmana passada.  I no ho diu pas per quedar bé, sinó amb convicció. Aquest home creu profundament en la doctrina del Poble de Déu del Concili Vaticà II. Parla molt clar, perquè tothom l’entengui, però parla ben fonamentat en la teologia, la teologia del Concili, que és la que ha de regir actualment els destins de l’Església.

Així ho argumentava Francesc, parlant de l’Església com a Temple de l’Esperit Sant:

“L’antic Temple de Jerusalem estava edificat per les mans dels homes perquè es volia donar una casa a Déu. Però amb l’Encarnació del Fill de Déu, és Déu mateix qui construeix la seva casa, Crist és el Temple viu. I nosaltres som pedres vives de l’edifici de Déu, unides profundament a Crist”.

I continuà dient el papa:

“No estem aïllats, som el Poble de Déu, i això és l’Església: Poble de Déu. L’Església no és una barreja de coses i d’interessos, sinó el Temple de l’Esperit Sant, en el qual cadascú de nosaltres, amb el do del bateig és pedra viva. Per tant, ningú és inútil dins l’Església.

Ningú és inútil en l’Església! I si algú, a vegades, diu a un altre: “Vés a casa, tu ets inútil!”, això no és veritat! Ningú és inútil en l’Església: tots som necessaris per construir aquest Temple! Ningú és secundari. Ningú pot dir que és el més important en l’Església! Tots som iguals als ulls de Déu, tots, tots! Potser algú de vosaltres podria dir: Escolti, senyor Papa, vostè no és igual que nosaltres. Doncs sí, sóc com tots vosaltres, tots som iguals, tots som germans! Ningú és anònim. Tots formem i construïm l’Església”.

I després el bisbe de Roma llançava una crida als qui no se senten prou integrats a l’Església:

“Això també ens convida a reflexionar sobre el fet que si falta el maó de la nostra vida cristiana, hi falta alguna cosa, a la bellesa de l’Església. També hi ha qui diu: “Jo no hi tinc res a veure amb l’Església!”. Doncs llavors falta el maó de la teva vida, en aquest bell Temple! Ningú pot anar-se’n, eh? Tots hem de portar a l’Església la nostra vida, el nostre cor, el nostre amor, el nostre pensament, la nostra feina... tots junts!”.

I acaba dient: “Cal obrir-se a l’acció de l’Esperit Sant per ser part activa en les nostres comunitats; hem de ser pedres vives, no pedres cansades, avorrides i indiferents. Que no heu vist quina cosa més lletja és un cristià cansat, avorrit i indiferent? És lleig, un cristià així no funciona pas! El cristià ha de ser viu, joiós de ser cristià! Ha de viure aquesta bellesa de formar el Poble de Déu, que és l’Església”.

Coherent amb el que diu, que “l’Església no és una barreja d’interessos”, hem sabut també aquests dies que el papa Francesc està afrontant amb decisió la qüestió de les finances vaticanes. Actua tan segur amb els seus criteris evangèlics diàfans, que els qui estiguin empastifats en aquestes qüestions s’hauran de retirar tard o d’hora amb la cua entre cames.

Hem de donar moltes gràcies a Déu per aquest papa. I procurar, a més, aprendre tots plegats, com a Poble de Déu, bisbes, preveres, religiosos i laics, a actuar amb els criteris que ens està transmetent.

I el fet que hi hagi alguns grups tancats i sectors fonamentalistes que no veuen amb bons ulls que Francesc sigui tan senzill, obert i innovador, per mi no fa més que reforçar la convicció que l’home va pel bon camí. Sobretot per una raó molt clara: a Jesús de Natzaret li va passar el mateix.

Claror a les clarisses

 A no gaires quilòmetres d’una costa avesada a especular històricament amb xalets i edificis fantasmagòrics, resulta que un edifici singular i discret a la carretera de Roses, prop de de Fortià i de Vila-sacra, ha fet un gest profètic, com si volgués redimir humilment tants disbarats com s’han perpetrat a través del totxo.

Les religioses Clarisses de Fortià han fet donació (no lloguer ni cessió, sinó donació) del Monestir de Santa Clara a la Fundació canònica “Acollida i Esperança”, dedicada a l’atenció i la cura de persones que pateixen exclusió social. El desembre passat es va signar el contracte de donació davant de notari.

Actualment hi ha sis germanes clarisses a la comunitat i l’acord preveu que podran continuar vivint al monestir i que tindran el suport i la cura per part de la Fundació. Amb aquesta operació s’assegura l’aprofitament de la finca, de les seves instal·lacions i terrenys.

Fa uns mesos que ja s’ha posat en funcionament l’anomenada Horta de Santa Clara, un centre de productes d’horta a través d’una cooperativa especialista en agricultura ecològica i social. Aquest projecte ha permès contractar cinc persones, quatre d’elles amb disminució i dificultats d’inserció laboral. 

A més, ja fa un temps que es treballa conjuntament amb l’abadessa, Sor Assumpció, amb la formació d’un equip per donar continuïtat a la granja d’engreix de pollets que hi ha a la finca. Tenint en compte que a l’any 2013 totes les religioses ja s’hauran jubilat, es tractava de no haver de tancar aquesta activitat de producció.

A mitjà o llarg termini es planteja també aprofitar l’edifici del monestir per desenvolupar-hi una residència o casa d’acollida en funció de les necessitats i dels recursos que es disposin.

Certament, s’ha actuat amb realisme i seny, preveient el futur magre de vocacions religioses. Es podia haver fet de moltes maneres, i s’ha escollit la més evangèlica, la més solidària i humana, la qual cosa és un testimoni vivent i contundent que cal agrair.

Amb tots aquests projectes, les germanes Clarisses continuen revivint el carisma dels seus fundadors, sant Francesc i santa Clara d’Assís, coneguts pel seu lliurament als més pobres del segle XIII.

Santa Clara exclama en una de les seves cartes adreçades a les seves religioses: “Oh pobresa benaurada que procura riqueses eternes al qui l’estima i l’abraça!” I continua: “És realment un guany bo i lloable deixar les coses temporals per les eternes; merèixer els béns celestials a canvi dels terrenals; rebre el cent per u, i posseir per sempre la vida benaurada”.

La decisió del Monestir de Santa Clara, en un món de notícies tan repugnants que ens arriben cada dia, és com si s’encengués una llum que fes claror a tanta fosca, o com si en ple hivern hagués nascut una bella flor al mig de l’Empordà i enmig de la crisi.

Doncs això. Que brilli la claror. Que neixin flors a cada instant.

Crònica d'una xerrada-col·loqui sobre joventut marginal

Organitzada per les parròquies de Figueres i l’Atri de Diàleg, s’ha celebrat una xerrada-col·loqui el divendres 25 de gener a l’Institut Muntaner de Figueres amb el títol: “COM PODEM TREBALLAR LA REALITZACIÓ PERSONAL EN JOVES AMB RISC D’EXCLUSIÓ?

La xerrada era a càrrec de HANNAN SERROUKH, educadora i mediadora social, membre del grup de treball Euroaplec de suport a joves en situació d’exclusió.

La ponent es va situar a un gran nivell de comprensió envers els joves en situacions extremes, ja que, a més de dedicar-se a la seva inserció social, ella mateixa va haver de superar circumstàncies difícils en la seva època d’estudiant, viscuda a Figueres mateix. Actualment el seu treball se situa a l’extraradi de Barcelona, en contacte de mediació amb grups i bandes de joves exclosos dels circuits convencionals.

Aquests joves, segons Hannan, són un reflex del que estan vivint en el seu entorn.  Quan un es perd –va dir- està a les fosques i la seva fragilitat pot ser aprofitada per ser captats per grups marginals; i llavors sobreviuen gestionant amb molta dificultat les seves emocions i la seva soledat, s’amaguen del dolor a través de la deixadesa, o de la violència, o dels codis de pertinença al grup, i trencant els nexes amb la societat que els rebutja. Tant és així que molts no veuen que la formació els sigui útil, i s’abandonen perquè han perdut la confiança en ells mateixos i en els referents d’un futur més que incert.

Com a camins de sortida, la ponent, força crítica amb les polítiques oficials de joventut, va assenyalar que la resposta no pot ser només policial, sinó que cal prendre consciència dels problemes existents a cada ciutat, a cada barri, preguntant-se per què aquells joves no van a classe, per què consumeixen, i creure que cada grup, cada jove és únic, amb una història personal molt dura, i que cal treballar fent pinya, creant vincles, atenent sobretot el factor humà.

Va assenyalar que hem de ser capaços de fer un front comú, entre els pares, educadors i institucions, establint una base d’autoritat i d’acollida perquè els joves tinguin un suport on agafar-se i no haver de fugir. Hannan va donar fe que un jove es pot recuperar si troba algú que se’l miri com a persona, que no el jutgi ni l’etiqueti, perquè tot just són persones que s’estan fent; i que se’ls ha de posar les bases perquè puguin arribar a descobrir els valors que potser tenen amagats o somorts. El jove –afegí- necessita la fe, ni que sigui creure que pot millorar, per poder tenir alguna esperança; necessita regenerar-se en valors, recuperar hàbits de treball i autoestima per arribar a sentir-se a gust com a persona.

Davant d’un auditori amb moltes persones dedicades a la tasca educativa, Hannan Serroukh va animar a obrir el cor i la ment per no quedar-se en les imatges estereotipades d’una joventut que té tants problemes per a construir lliurement el seu futur, i va sentenciar que per a la societat és més car recuperar un home trencat que educar un nen sa.

Al final de la seva exposició, es va produir una situació d’alta càrrega emotiva, quan Hannan es va referir a una persona present a l’acte, que havia estat professora seva quan ella anava al col·legi a Figueres. Va comentar que quan va haver de marxar de l’Empordà a causa de problemes familiars, va sentir molt haver de deixar la seva ciutat, el seu col·legi i no poder arribar a passar a l’Institut Muntaner que estava allà al costat. I va afegir, amb un fil de veu, que tenia un record molt viu del moment que aquella mestra la va acomiadar, perquè va sentir que la seva mà era càlida, i que aquella tendresa era com una porta que restava oberta a un possible retorn. Aquest retorn, simbòlicament, s’acabava de produir en aquesta xerrada que Hannan, fent de “mestra” i la seva mestra fent d’”alumna”,  va poder fer a l’aula magna del seu Institut somiat.