Portar roba a Càritas

Està molt bé donar, i donar roba usada, però s’ha de fer amb educació i dignitat. Amb classe.

Es fa necessari recordar que el rober de Càritas no és cap abocador ni cap deixalleria. És un toc d’alerta perquè sovint fa la impressió que força gent fa servir el rober de Càritas com un desembarràs, una solució per alliberar els armaris de casa quan ja són massa plens i desempallegar-se de la roba que sobra i que fa nosa. 

Les persones voluntàries que es dediquen a destriar la roba que la gent dóna al rober, es queixen que molt sovint es troben amb peces o objectes impresentables. Aquesta tria ja s’hauria d’haver fet a casa per part de la persona que dóna la roba.

El rober és un dels serveis tradicionals de Càritas que s’ha anat posant al dia. S’ha procurat renovar el servei, ja que també els pobres tenen la seva dignitat. A la nostra diòcesi els robers més importants han esdevingut una mena de botigues, on es proporciona roba a canvi d’un import simbòlic, fet que normalitza i dignifica el lliurament de la roba de segona mà. Al mateix temps, la persona que adquireix aquella peça, si li ha costat uns diners, encara que siguin pocs, valora més aquella peça i en té més cura. Un dels objectius dels robers és que els usuaris que vagin a adquirir roba no l’usin i la llencin, sinó que s’aposta per la cultura de la reutilització, el reciclatge i el consum responsable. L’ideal seria que la gent sabés i volgués cosir una peça quan calgui, rentar-la, planxar-la i fins reconvertir-la per una altra utilitat com davantals, bosses, draps, etc. quan s’hagi desgastat.

No es demana que la gent porti la roba a Càritas com si fos un regal embolicat amb un llaç, però sí que la porti amb esperit de solidaritat i de germanor, com si la portés a algú estimat de la família, amb les peces ben posades i endreçades, no pas com qui buida l’armari de cop sense cap mirament.

Sabem que hi ha casos, sobretot en persones que han quedat viudes, en què és dur desprendre’s de tants records i el que volen és fer-ne via, agafar-ho tot de cop i no haver de rememorar peça per peça. És comprensible, i en aquests casos és bo deixar-se ajudar, ja sigui per familiars i amistats de confiança, a l’hora de fer la tria i l’oferiment de la roba.

Hi ha un criteri recurrent a l’hora de ficar roba a la bossa per anar a Càritas, i és la gent que diu: “Abans que llençar-la, algú l’aprofitarà” o “abans que no es faci malbé del tot...”. Seria bo, però, que s’hi afegís un altre criteri: Allò que tu no et posaries mai ni ho posaries als teus fills o néts, potser més val que no ho presentis. Preguntem-nos abans si aquella peça pot anar al rober-botiga per a ser exposada al públic, un públic que mereix un respecte, encara que siguin gent amb poc poder adquisitiu. Són persones que segurament no han tingut les mateixes oportunitats que nosaltres, per les raons que sigui. No els neguem l’oportunitat de vestir decentment i de refer-se socialment.

El papa Francesc ens recorda un aspecte que Càritas fa temps que procura aplicar. Es tracta d’anar més enllà d’una tasca purament assistencial o caritativa, i apostar pel creixement humà de molts éssers que es troben exclosos o en risc d’exclusió social com a conseqüència de la “cultura dels diners” imperant amb una competitivitat tan brutal que deixa molta gent a la cuneta. “Us animo –diu el Papa- a multiplicar els esforços en l’àmbit de la promoció humana, de manera que tot home i tota dona arribi a conèixer l’alegria que ve de guanyar el pa de cada dia i de sostenir la seva pròpia família”.

I una altra raó encara per anar en compte amb les donacions de roba és el respecte que es mereixen també les persones voluntàries que es dediquen a aquest servei. No cremem els nostres voluntaris. Que no se’ns cansin. Ajudem-los, fem-nos càrrec dels munts de roba inservible que han de descartar. Seria molt més agradable per a ells que els facilitéssim la feina, procurant que els paquets de roba que presentem siguin... presentables.

Collites del Marroc a prop de la diada

Us comparteixo algunes vivències de l’anada al Marroc, que, en vigílies de la Diada catalana, ens poden eixamplar horitzons.

*Per la visita a la ciutat de Fès ens va acompanyar un guia professional, un noi nascut allà mateix, practicant de la fe musulmana, i amb una cultura molt àmplia (a Fès hi ha la universitat més antiga i important del país). Es diu Yunes, derivat del nom bíblic Jonàs. En saber que nosaltres érem capellans catòlics, ens va anar explicant els monuments i els costums fent analogies i semblances amb la fe monoteista que ens agermana. A l’hora de dinar, ens va voler deixar sols i ens va dir: “Vostès parlin de les seves coses i dinin tranquils;  jo necessito una estona per fer les meves oracions; després menjaré alguna cosa i ens retrobem tot seguit per continuar la visita”.

El respecte, el reconeixement de la diversitat i la llibertat ens enriqueixen a tots.

*El mateix Yunes ens va explicar què recomana la fe islàmica als nois que busquen parella per casar-se. Normalment –ens deia- hi ha quatre criteris a l’hora d’escollir una dona: la bellesa (que sigui atraient i maca), la família (que formi part d’una bona família o nissaga), el patrimoni (que tingui diners i recursos per viure) i la religiositat (entesa com a creient i també com a bona persona, amb valors humans).

Feu-ne via, diu la fe alcorànica, de procurar que aquest quart criteri passi a ser el primer, perquè els altres tres tenen naturalesa caduca:  la bellesa s’anirà acabant amb l’edat, la família de la noia també passarà per llei de vida, els diners van i vénen i són volàtils, mentre que la qualitat de la persona és el més important per al matrimoni.

I ens va il·lustrar la lliçó amb números. La bellesa al final de la vida, quin valor tindrà? Se li posa un 0. La família, quan ja no hi sigui? Un altre 0. Els diners? Un altre 0. I a la religiositat i valors personals? Se li posa un 1. Aquest número 1, si el tenim col·locat al darrere dels tres 0, quin valor té? Insignificant: 0001. Si el posem, en canvi, al davant dels diners? Ens surt un 10 de valoració. Si el posem una mica més endavant, al davant de la família? Aleshores tenim un 100, hem augmentat valor. I què passa si el posem, al davant de tot, abans de la bellesa? Ens surt un 1.000, màxima valoració.

En la vida social i política també caldria posar les coses importants al davant de tot, les que tenen a veure amb la qualitat humana i la netedat ètica i democràtica.

*Una altra anècdota va passar en un restaurant del port de Casablanca. A mig dinar, quan teníem el segon plat de peix a taula, el meu company de viatge es va trobar malament, probablement a causa de les calors i del trasbals que suposa sempre per al cos un canvi sobtat d’hàbits. Tenia molt de malestar i no sabíem ben bé d’on podia venir. Va començar a suar amb gestos de dolor, i no teníem a mà cap medicament que pogués prendre ni ningú que ens digués si era el remei adequat. L’escena no va passar desapercebuda pel cambrer que ens servia, un home marroquí ja adult, que va venir a la nostra taula amb una rudimentària bossa de plàstic amb glaçons de gel, i va aconsellar al company que se la passés per la nuca, pel front... Al cap de poc de fer-ho, el company es va sentir alleujat i, agraït al cambrer, li va dir que no es veia amb cor de menjar el segon plat, que se l’emportés i en tot cas li servís una infusió.

Quan va venir el moment de demanar el compte, el cambrer va dir que ell s’havia menjat aquell segon plat de peix a la nostra salut i que no ens el cobrava. I ens va fer aquell gest propi del país, de posar-se la mà al cor fent una lleugera inclinació de reconeixement. I nosaltres li vam correspondre, emocionats.

Més enllà de posicions particulars de cadascú, hem d’aprendre a conviure amb naturalitat, sense prejudicis, ajudant-nos com a persones en tot que puguem. La bondat natural de les persones és el que donarà qualitat a la convivència d’una família, d’una comunitat, d’un país, del món.

Insha’Allah, que diuen allà... i que vol dir “si Déu vol”.