En el Tridu Pasqual, hem contemplat Jesús com l’antítesi de moltes actituds
de la societat mundana, tant la d’abans com la d’ara. Per exemple, el vedetisme. No veureu cap vedette que
no actuï per agradar el seu públic i triomfar; Jesús, en canvi, en lloc de fer
una actuació espectacular per ser aplaudit com a Messies triomfant, apareix com
el gran derrotat al Calvari davant la multitud, i, en canvi, la resurrecció, la
victòria, no la veu ningú. Només el sepulcre buit. I el llençol d’amortallar
desfet.
La resurrecció només la “veu” el qui la “viu”. Jesús es deixarà veure,
però només el “veurà” qui el vulgui veure i seguir. Ell no vol vèncer sinó
convèncer. No vol adeptes sinó deixebles.
Una altra actitud mundana actual vençuda per la Pasqua és la violència, el terrorisme, les
guerres. L’última paraula per Jesús no
és la mort, ni el pecat, ni el mal ni la guerra, sinó el perdó, l’estimació, la pau.
Per això els darrers Papes han parlat de la guerra com d’una derrota de la
humanitat, i el patriarca llatí de Jerusalem, adreçant-se als israelians que
invoquen el terrorisme per justificar els seus atacs, els deia amb una gran
lucidesa: “Us convidem a obrir la vostra
intel·ligència i el vostre cor per descobrir les causes que fan néixer el
terrorisme que us fa por. Teniu la força, transformeu-la en força de pau i
collireu pau i seguretat ... Les claus són a les vostres mans, i no en la
vostra força militar ... Les vostres forces armades han guanyat guerres, però
fins ara no han conquerit encara la pau”.
Hem d’agrair
a Jesús que, en un món de fam ens ha vingut a partir el pa; en un món de
violència ha deixat que trenquessin el seu cos i, en un món tancat en si
mateix, ha apartat per sempre la pedra que tancava el sepulcre.
Alerta amb
les propostes pseudoreligioses i pseudoespirituals que tanquen la gent en un
paradís fictici com si fos aïllar-se dins d’una campana de vidre. La proposa de
Jesús Ressuscitat és totalment diferent: sortir sense por a l’encontre de la
vida i del germà. La felicitat no ve de tancar-se, sinó d’obrir-se.
Les dones
anant al sepulcre el matí del diumenge de Pasqua són com una icona de l’esperança per a tots nosaltres. Perquè no “estan de
tornada” com els d’Emaús, abatuts sota el pes de la decepció. Perquè no es
queden com els deixebles “amb les portes tancades per por dels jueus”. Perquè
traspassen el dol i la foscor del divendres i del dissabte, i agafen un camí alternatiu: el camí dels qui,
abans i ara, surten “quan encara és de nit” i s’acosten on hi ha la Llum de la
vida.
Elles saben
que no podran canviar cap dels poders d’aquest món, però tampoc cap poder
d’aquest món no les podrà canviar a elles.
El cristià
no és aquell que rondina o s’escandaliza del pecat del món sinó el qui es meravella de la salvació del Crist.
No és aquell que maleeix les tenebres sinó el qui encén una llum i surt a
il·luminar “els qui viuen al país tenebrós”.
És fosca la
por i és mundà l’ambient social, sí, però com més fosc és, més brillen les
estrelles. Com més domina la mediocritat, més necessària és la bondat.
Cal sortir a
primera hora al costat dels qui donen gruix humà a l’existència. Les dones ja
tornen del sepulcre i mai més no hi tornaran: “No busqueu entre els morts aquell que viu”. Ara seguiran les
petjades de Jesús per les rutes del món i aprendran –i aprendrem nosaltres si fem
com elles- a capgirar el discurs d’un món tancat en els seus propis sepulcres,
a transformar la història de cada persona, ajudant-la a descobrir el propi
misteri de salvació.
I aleshores podrem
dir, com Climent d’Alexandria: “Tota la
nostra vida és primavera, perquè tenim en nosaltres la veritat que no
envelleix”.
