SOM RESPONSABLES DE LA NOSTRA LLUM

Un viatger explica la descoberta singular que va fer un dia en un poble on es conservava una tradició des del segle XVI.

Arribà un vespre que les campanes de l’església del poble estaven tocant. L’església era fosca i ne-gra. Pels carrerons adjacents, els fidels s’hi apropaven portant cadascun una petita llàntia de bronze d’un model molt antic. Barrejant-se entre la gent, el viatger demanà per què cada un portava la seva llàntia. Un dels vilatans li va respondre:

“No tenim cap altra manera d’il.luminar la nostra església. L’any 1550, quan va ser edificada, el sen-yor del poble va decidir que cadascú aportaria la seva llàntia. Llavors no hi havia electricitat, i el cos-tum encara dura. Les nostres llànties són de la parròquia i se’ns presten a cada un dels parroquians. Les encenem quan venim a l’església.

El viatger va fer una altra pregunta. “I us hi veieu sempre bé a la vostra església?”.

La resposta va ser ràpida i clara: “Senyor, la nostra església s’anomena l’església de les llànties ence-ses. Cada un de nosaltres hi ve per fer-la més lluminosa, perquè si ens quedem a casa, l’església serà més fosca i la celebració més trista. El nostre pastor ha de tenir davant seu totes les llànties enceses. Cada lloc fosc significa un problema, un malalt, un dol… i aleshores tots preguem per aquella persona que no ha pogut venir. Perquè no li falti la llum”.

A les parròquies d’avui cadascú hi aporta la seva llum, ja sigui en forma de voluntariat, de col.laboració, de pregària i d’ajuda per al seu manteniment.

Anem a l’església i allà rebem la llum de Crist, del seu Esperit, una llum que creix en la mesura que la compartim. Al temple preguem els uns pels altres, fem comunitat, cadascú “porta” la seva llàntia, que pot il.luminar els altres, però cadascú també rep la llum dels altres. I també preguem pels qui estan a les fosques.

Sortim de l’església havent rebut la llum del Senyor i aquesta llum la podem compartir després per tot arreu on anem: a casa, al treball, amb les amistats, als casals, a les entitats…

Al nostre arxiprestat tenim l’objectiu de treballar perquè a cada poble i a cada parròquia que vulgui sobreviure hi hagi un petit grup de persones, ni que siguin dos o tres (“allà estaré jo enmig d’ells”, diu el Senyor), que tinguin cura de la parròquia, del seu manteniment i de la seva missió pastoral, per humil que sigui. Sense aquests equips de cristians que mantinguin encesa la llàntia, fàcilment la flama s’apagarà, amb la “tramuntana” que fa...

QUÈ FARÍEM SENSE L’ESPERIT?

Per ajudar a saber qui és l’Esperit Sant, tan difícil de definir, va bé pensar què seria sense ell:

Sense l’Esperit Sant, Déu seria llunyà,

Crist es quedaria en el passat,

l’Evangeli seria lletra morta,

l’Església seria una simple organització i l’actuació dels cristians una empresa purament

humana.

Mn. Josep M. Ballarín, parlant de l’Esperit Sant, té una metàfora musical que moltes vegades hem fet servir i que és força suggerent. Ell diu que Déu Pare seria com la partitura, Déu Fill seria la lletra i Déu Esperit Sant seria la música.

Déu no és solitari, sinó solidari. La comunió íntima de vida de la Trinitat no es queda només en Déu sinó que es tradueix en un devessall d’amor, de vida, de bellesa i de joia per a tots nosaltres.

Quan acollim l’Esperit, ens reconeixem. Mn. Ballarín ho explica així: “Dintre de cada persona, que és un paisatge, hi ha una mena de foc de l’Esperit Sant, que és allò pel qual tots tenim un punt de tendresa pels altres i per nosaltres mateixos, i tenim alguna cosa d’aquella benaurança que en diuen puresa de cor”.

Pentecosta, Déu ens envia el seu Esperit, que ens renova per dintre i reforça les nostres febleses, les mateixes que tenien els Apòstols abans de rebre l’Esperit. La biblista Dolores Aleixandre, a partir de textos de l’Apocalipsi, fa una recreació actual del que diu l’Esperit avui, amb aquestes precioses pa-raules que val la pena reproduir en versió original:

“Andas pendiente de lo que “haces”, “ofreces”, “padeces” o “sacrificas” por el Señor. Y descuidas, en cambio, lo que él busca prioritariamente de ti: que confíes perdidamente en que, de entrada, no necesitas nada para conseguir su amor, porque ya le “has caído en gracia” al que es para ti Padre y Madre. Y si tu Señor está a tu puerta llamando, es porque quiere cenar contigo, y lo primero que tie-nes que hacer es consentir en creer “lo increíble”: que su deseo de comunión y de intimidad precede siempre al tuyo: que es a él a quien le resulta un regalo tu presencia; que es él quien tiene planes e iniciativas y palabras que dirigirte; y por eso, lo mejor que tú puedes hacer es abrir tu puerta y acogerlo. Y con él entrará también en tu corazón ese mundo sin hogar que está esperando fuera, a la intemperie.

El que tenga oídos, que oiga lo que el Espíritu dice a las Iglesias”.

Bona PENTECOSTA!

EL PARE DAMIÀ DE MOLOKAI

Quan la meva mare volia aconseguir una gràcia especial (mai per ella mateixa, sempre per als altres), li pregava al Pare Damià, apòstol dels leprosos. Era com si digués: Qui deurà estar més a prop de Déu sinó el qui ha sabut estar més a prop de la misèria humana?

El meu pare no passava diumenge, dia del Senyor, no solament sense anar a missa, sinó sense anar a visitar algun malalt, i si podia ser, un malalt d’aquells més pobres de l’asil que no rebés mai visites. Feia unes visites acompanyades d’algun gest: ja sigui ajudar a afaitar-se bé, o portar-los alguna estampa o el Full Parroquial, o alguna coca d’amagat de les monges…

Aquests testimonis d’íntima unió de la fe amb la caritat eren la millor catequesi, la millor teologia, la millor pedagogia i la millor teràpia contra les crisis de fe o d’esperança. Era com dir: deixa’t de romansos, ser cristià és procurar tenir un cor molt gran per estimar Déu i tothom. Aquí hi ha el gra, la resta és palla.

El Pare Damià de Veuster (1840-1889) va entendre on hi ha el gra de l’Evangeli. Era belga, missioner dels Sagrats Cors i es va oferir per anar a l’illa de Molokai (Hawaii) per ajudar els leprosos. Allà es va posar a treballar de valent per alleujar els patiments dels leprosos, per acompanyar-los i instruir-los espiritualment. Els visitava d’un a un, especialment els que ja no es podien valer per ells mateixos. “Faig tot el possible per mostrar-me alegre, per aixecar la moral dels malalts”, deia.

La malaltia de la lepra era incurable i Damià corria el risc d’encomanar-se. Al cap d’onze anys de conviure a l’illa dels leprosos, el P.Damià va agafar la malaltia. Sense por, ja que havia dit: “Si em fessin triar entre sortir d’aquest lloc a canvi de la salut, diria sense dubtar-ho que em quedo amb els meus leprosos per sempre més”.

El secret de tanta generositat? No és altre que “la presència de Jesús”, deia el P.Damià. I afegia: “Sense la presència eucarística del diví Mestre en la meva humil capella jo no hagués pogut perseve-rar”. I veia en cada germà necessitat la presència del Senyor en el seu rostre sofrent. És a dir, Crist en el sagrari i Crist en els pobres malalts. A partir d’aquí, confessava: “Cap sacrifici és massa gran si es fa per Crist”.

Avui la lepra física es cura, però hi ha moltes altres classes de “lepres” que creen marginats i pobres. La seva presència –i la de Jesús– segueix demanant voluntaris per anar cap a l’”illa de Molokai”.

SANTS AL REPLÀ DE CASA

El Papa Francesc ens ha regalat una nova Exhortació Apostòlica titulada “Alegreu-vos i celebreu-ho”, sobre la santedat en el món actual.

La santedat –diu el Papa– és tan diversa com la humanitat. I afegeix: “El Senyor té en ment un camí particular per a cada creient, no solament per al clergat, o els consagrats. Tots estem cridats a la santedat, qualsevol que sigui el nostre paper, vivint amb amor i oferint el propi testimoni en les ocupacions de cada dia, orientats cap a Déu”.

Francesc recorda que hi ha moltes persones corrents que no figuren als llibres d’història i, tot i així, han estat decisives per a canviar el món. I cita en particular “els estils femenins de santedat, de dones santes famoses i també de tantes dones desconegudes o oblidades que han transformat les seves comunitats”.

Com ser sant? Respon el Papa: “A més de grans desafiaments, la santedat creix a través de gestos petits. Rebutjant les crítiques, escoltant amb pa-ciència i amor, dient una paraula amable a una persona pobra”. I descriu cada una de les benaurances com a camí de santedat: “Ser pobre en el cor, reaccionar amb humilitat, saber plorar amb els altres, buscar la justícia amb fam i set, mirar i actuar amb misericòrdia, mantenir el cor net de tot el que taca l’amor, sembrar pau al nostre vol-tant, acceptar cada dia el camí de l’Evangeli encara que ens porti problemes”.

El document assenyala perills que falsifiquen la santedat, com és pensar que la persona no necessita la gràcia de Déu, que la voluntat humana pot aconseguir el que es proposi, desconnectant de Déu i de l’amor als altres. Aleshores tot es perverteix, i surt l’obsessió per una perfecció malaltissa, l’ostentació espiritual, i la vida de l’Església es converteix en una peça de museu o en una posesssió d’uns pocs.

Pel Papa, els grans signes de santedat, que són expressions d’amor a Déu i al proïsme, són: Perse-verança, alegria i sentit de l’humor, audàcia i fervor, sentit de comunitat, vida de pregària.

Finalment, el Papa adverteix que el camí cap a la santedat és un combat, que cal ser vigilants davant de tantes distraccions de la vida actual, i que cal un discerniment, il·luminat per l’Esperit Sant.

I conclou: “Déu ho demana tot de nosaltres, i també ens ho dóna tot. No vol entrar en les nostres vides per disminuir-les sinó per dur-les a plenitud. Demanem que l’Esperit Sant infongui en nosaltres un intens anhel de ser sants… Així compartirem una felicitat que el món no ens podrà prendre”.