L’ALEGRIA DEL PERDÓ
Com recuperar el goig del sagrament de la Penitència en
aquest Jubileu,
tal com demana el papa Francesc?
“Confessar-se és massa humiliant”.
Demana humilitat, sí, però
reconèixer el propi pecat és començar a alliberar-se’n. El perdó que rebem ens
torna a aixecar, ens fa créixer. Per tant, aquest sagrament és un camí
d’abaixament, però per a remuntar! Ja va dir Jesús: “El qui s’humilia serà enaltit” (Lc 14, 11).
“Fa massa vergonya confessar segons què i ser jutjat per
un capellà”.
En lloc de vergonya hi pot haver
la consciència que hem pecat i que ens en volem alliberar, demanant perdó. El
capellà també és pecador, i experimenta el mateix que tothom. Ell no jutja,
només orienta i transmet el perdó de part de Déu.
“Jo ja em confesso directament amb Déu”.
És veritat que la pregària i la
caritat ens poden reconciliar amb Déu, però Jesús va voler que hi hagués uns
mitjancers fiables del seu perdó. Perquè, quina certesa tindré millor que Déu
em perdona si puc sentir que un representant del mateix Jesús em diu: “Vés, quedes perdonat”?
“No sento pas la necessitat de confessar-me”.
“Si diem
que no tenim pecat, ens enganyem a nosaltres mateixos” (1 Jn 1,8). Si creiem que ja ho
fem tot bé i no hem de demanar perdó de res, podem repassar els manaments, aprofundir
les Benaurances, i tants d’altres passatges de la Bíblia o d’exàmens de
consciència que ens ajudaran a descobrir la realitat de la meva vida, que
potser no he vist a primer cop d’ull. D’altra banda, ens creiem tan
autosuficients que podem passar de llarg de la gràcia que se’ns ofereix?
“No he pas fet res dolent. No he matat, no he robat...”.
Una relació d’amor es pot trencar
per una ruptura explosiva o per petites ruptures. Si t’acomodes a una
mediocritat de mínims, al final acabes igualment trencant. Per això no hem de
confessar només els trencaments brutals sinó també els “venials”, que són com
espines que van punxant a poc a poc i fent sagnar la nostra amistat amb Déu i
amb els germans.
“Qui es confessa avui? No està passat de moda?”
Si procurem desvestir el
sagrament de les adherències negatives del passat, redescobrirem l’alegria de
rebre el Perdó i la joia de Jesús recuperant l’ovella perduda. Hi ha gent jove
i de qualsevol edat que han descobert aquesta bellesa del sagrament amb motiu
d’alguna trobada o d’una persona amiga, i després se senten tan alliberats i
reconciliats que hi pot haver un abans i un després en les seves vides.
“Confessar-me no em serveix de res,
sempre torno a caure en els mateixos pecats que confesso”.
No fóra lògic dir que avui no em
dutxaré perquè demà tornaré a estar brut... Justament perquè tendeixo a repetir
els pecats, cal que torni a “netejar-me” regularment, per no deixar que el
pecat arreli en mi i m’envaeixi més i més. El combat de tota la vida contra
certs pecats que tenim arrelats té un gran valor davant de Déu, que espera
l’ocasió de refermar-nos. Sempre sortim del Perdó més forts que quan hi hem
entrat.
“Certes persones que m’han fet mal es confessen; i apa,
ja queden perdonades...?”
La misericòrdia de Déu no separa
pas el perdó i la justícia. El sagrament del Perdó demana reparar el màxim
possible els mals que hom hagi causat i treballar per la pròpia correcció.
Seria una visió falsa de la confessió considerar-la com una formalitat per
regularitzar la situació. Quan Jesús perdona, exigeix alhora la conversió: “Vés, i d’ara endavant no pequis més”
(Jn 8,11).
“Déu ho perdona tot?”
La capacitat de perdó de Déu és
la mateixa mesura del seu amor, és a dir, il·limitat. Depassa de molt la nostra
capacitat de perdonar, i per això ens costa de creure-hi. Però “si la nostra consciència ens acusa, Déu és
més gran que la nostra consciència” (1 Jn 3,20).
L’única cosa que pot impedir que
Déu em perdoni és que jo refusi que ho faci. Aquest seria el pecat contra
l’Esperit Sant, perquè impedeixo que actuï en mi l’amor misericordiós de Déu.
Mn. Miquel-Àngel Ferrés
