EL DIA DEL SOL

“Mossèn, és obligatori encara anar a missa?”.

“Miri, vostè ha menjat avui?”.

“Sí...”.

“Jo li pregunto: És obligatori dinar cada dia?”

“Home... Obligatori no, però...”

“O sigui, vostè ha menjat no perquè fos obligatori sinó perquè en té necessitat, no?”

“Sí, és clar”.

Doncs la cosa va per aquí. No hem d’anar a missa perquè sigui un precepte de l’Església sinó perquè en tenim necessitat. I si l’Església ho té com un precepte és perquè creu que ho necessitem. I si d’una cosa en tenim necessitat no ens anirà bé si la deixem córrer així com així.

Si ens quedem amb excuses, fàcilment justificarem el camí fàcil, que és no anar-hi i ja està. Fins i tot podem argumentar que l’important és estimar i no anar a missa. Sense pensar que si anem a missa és per aprendre a estimar més i millor.

Diu el papa Francesc: “Nosaltres els cristians anem a missa el diumenge per trobar el Senyor ressuscitat, o millor dit, per deixar-nos trobar per Ell, escoltar la seva paraula, alimentar-nos a la seva taula i així fer comunitat d’Església”.

És a dir, no anem a missa per donar alguna cosa a Déu, sinó per rebre d’Ell el que de veritat tenim necessitat.

Les societats secularitzades han perdut el sentit cristià del diumenge il·luminat per l’Eucaristia. Però som hereus dels primers deixebles de Jesús, que han celebrat la trobada eucarística amb el Senyor en el dia que els jueus anomenaven “el primer dia de la setmana” i els romans “dia del sol”, perquè per nosaltres és el dia que Jesús va ressuscitar. Cada diumenge és Pasqua. 

L’abstenció dominical del treball no existia en els primers segles: és una aportació específica del cristianisme. Per tradició bíblica els jueus descansen en dissabte, mentre a la societat romana no hi havia previst un dia setmanal d’abstenció dels treballs servils. 

Va ser el sentit cristià del viure com a fills i no com a esclaus, que va fer del diumenge –animat per

l’Eucaristia– el dia de descans gairebé universal. 

La Comunió eucarística amb Jesús, el Vivent, anticipa el diumenge sense posta quan no hi haurà més cansament ni dolor ni llàgrimes. Mentrestant, en camí, necessitem la gràcia de Jesús, amb la seva presència viva entre nosaltres, sobretot en el sagrament de l’Eucaristia.

Qui no ho coneix, no ho creu i qui no ho creu no ho valora, és clar. Si tants cristians perseguits pel món tinguessin llibertat d’anar a missa ballarien per un peu. 

DISCAPACITATS?

Aquests últims dies hem pogut viure dos fets relacionats amb persones amb discapacitat.

Un és la mort de l’Olga, la filla de l’escriptor Josep M. Espinàs, que va escriure el llibre “El teu nom és Olga” dedicat a la seva filla amb disminució. Ara li ha fet una darrera carta, que diu:

“Et tinc com una mena d’àngel. No m’has estat mai un pes feixuc. Ben al contrari, tu has estat, i ets, una bandera neta en el mar de les meves contradiccions ... La teva mort no seria, doncs, “treure’m un pes de sobre” sinó arrencar-me la mica de llum que no m’ha fallat mai ... És clar que podria viure sense tu, però no sé imaginar-m’ho”.

L’altre fet el protagonitza Jesús Vidal, l’actor amb discapacitat que va guanyar el premi Goya com a millor actor revelació pel seu paper al film “Campeones”, que compartí amb altres nou actors amb discapacitat.

Malgrat la seva disminució, Vidal és llicenciat en Filologia hispànica i porta anys dedicant-se al món del teatre.

En el seu discurs en rebre el premi va impactar amb aquesta expressió dirigida als seus pares: “Queridos padres, a mi sí me gustaria tenir un hijo como yo, porque tengo unos padres como voso-tros”.

Aquest actor, que té només un 10% de visió, dirigint-se a la seva mare, va manifestar: “Mamá, gra-cias por darme la vida, porque hiciste nacer en mi el amor hacia las artes y porque me enseñaste a ver la vida con los ojos de la inteligencia y del corazón”.

Jesús Vidal ha aprofitat l’èxit per dir que espera dos canvis: Un a nivell de les famílies de les perso-nes amb discapacitat, perquè s’adonin que els seus fills són molt capaços i no els tallin les ales. I un altre a nivell social, perquè s’aposti definitivament per la inclusió i la normalització de les persones diferents, i se les tracti com a persones.

I afegeix: “Con “Campeones” he aprendido que hay personas que tenemos una discapacidad diagnosticada y otras que no la tienen, pero al final todos somos personas. Se etiqueta a las personas por lo que no pueden hacer, no por lo que pueden”.

Preguntat sobre els seus projectes artístics, respon això: “Tengo un proyecto muy bonito que empieza mañana y que es seguir creciendo cada día como actor y como persona”.

Ha sortit també un acudit en dibuix amb certa duresa però que fa pensar. Es veu l’actor discapacitat dirigint-se a un públic que l’aplaudeix entusiasmat i ell pensa dintre seu: “Hipòcrites, la majoria dels que m’esteu aplaudint m’hauríeu avortat”.

PERLES PRECIOSES

En un relat real de Concha Fernández s’explica que Ishani és una nena índia, de 7 anys, que treballa asseguda a terra polint pedres precioses i fent girar el disc per donar forma a les pedres.

El capatàs li ha deixat un grapat de gemmes, i la nena s’haurà d’esforçar molt per tenir-les ben po-lides al final del dia. Tot i que ara mateix no són més que pedres, Ishani ja frissa per veure-hi els bells cristalls que seran després del polit. Si trenca o s’espatlla alguna de les pedres, l’amo li descomptarà del seu miserable sou. Ella es concentra en la tasca, fins on li permet la pobra alimentació d’un tros de pa i un bol de llet aigualida. A sobre, la feina li provoca mal d’esquena i problemes respiratoris per l’aspiració de la pols química del polit.

Agafa un robí i un tros de tela que impregna en la pols verd químic i comença a fregar. La pols la fa tossir molt, però sap que només així podrà arrencar-li al robí totes les tonalitats de vermell que porta amagades en el seu cor mineral.

El disc que fa girar amb el dit índex per donar forma a la pedra, no només desgasta la pedra sinó que també es menja la seva pell. Té la punta del dit inflamada i vermella. Se’l neteja i comprova que no tingui cap resta de sang perquè si taca el vidre o el poleix malament haurà d’estar treballant un llarg temps a canvi de res, com a càstig.

Amb poques forces i amb molta constància, Ishani aconsegueix arrencar mil espurnes al robí, que ha esdevingut una autèntica obra d’art.

En un luxós aparador d’alguna joieria del primer món, un bell robí enfilat en una cadena d’or blanc atreu la mirada dels passejants. Si algun d’ells s’atura i mira bé el robí, podrà descobrir en el seu interior altres pedres precioses que no seran mai exposades al públic: els nens i nenes treballadors que allà, a la llunyana Índia o en qualsevol soterrani amagat de qualsevol país, han passat llargues hores polint-les, amenaçats per capatassos sense escrúpols, mentre hi perden la infància i la salut.

Ishani és només un cas dels 85 milions d’infants en el món que treballen en condicions perilloses i insalubres, quan haurien d’estar aprenent i jugant i gaudint de la vida, no perdent-la miserablement a una edat tan tendra.

El cas del nen Julen va tenir una gran cobertura mediàtica després de caure al pou, on la pobra criatura va morir. Els milions de nens que estan caient cada dia al pou de la misèria i la indignitat no tenen ressò als mitjans de comunicació. Hi ha massa interessos econòmics que estan per damunt de l’ètica. Indigna pensar que aquests capatassos no seran mai jutjats ni tancats a la presó... I els qui ho permeten tampoc.

Ah, MANS UNIDES, humilment, sí que es fa ressò d’aquests fets, i demana la nostra solidaritat.

DONES EN IGUALTAT I DIGNITAT

En ple segle XXI, una de cada tres dones al món no és ni independent, ni segura, ni amb veu. Així ens ho recorda MANS UNIDES en la campanya d’aquest any, que tindrà la setmana que ve la seva jornada central.

Precisament MANS UNIDES va néixer fa 60 anys, quan un grup de dones d’Acció Catòlica, amb gran sentit d’humanitat i amb mirada creient, no es van resignar al fet que la meitat del planeta patís fam, i van declarar la guerra a la fam de manera organitzada.

Durant tots aquests anys s’ha fet i es fa una gran tasca amb tots els projectes que MANS UNIDES està finançant i acompanyant arreu del món, sempre urgits per l’amor de Jesucrist, i, com diu el lema d’enguany, creient en la igualtat i en la dignitat de les persones.

MANS UNIDES vol donar visibilitat a les dones que s’esforcen per tirar endavant en un món que so-vint els és desfavorable. La Humanitat té dues ales: una és la dona, l’altra és l’home. Fins que totes dues ales no estiguin igualment desenvolupades, la Humanitat no podrà volar.

Moltes dones lluitadores a favor de la pau i la igualtat ens recorden per on passa el camí de solució de la fam en el món:

“En la lluita contra la fam només hi ha un obstacle insuperable: creure que la victòria és impossible” . “El dia que els homes decideixin que ja no hi hagi fam sobre la capa de la terra, ja no n’hi haurà” (Impulsores del naixement de Mans Unides).

“No esperem construir un món millor si primer no fem millors les persones” (Marie Curie).

“Per què és tan fàcil donar pistoles però tan difícil donar llibres? Per què és tan fàcil fabricar tancs però tan difícil construir escoles?”

“Hi ha poques armes al món que siguin tan poderoses com una nena amb un llibre a la mà”. (Malala Yousafzai, premi Nobel de la Pau).

“Una persona és el producte dels seus somnis: fes que els teus somnis siguin grans i intenta llavors dur-los a la teva vida” (Maya Angelou).

“No hi ha cosa més trista ni empobridora que la d’exercir la força per dominar o per manipular” (Associació de teòlogues espanyoles).

“Una dona amb imaginació no només sap com dirigir la vida d’una família o d’una societat, sinó també el futur d’un mil·lenni” (Rigoberta Menchú).

“El sofriment d’uns pot ser provocat per l’ambició d’altres” (Teresa de Calcuta).

“I si en comptes de planejar tant, voléssim més alt?” (Mafalda).