ENS EN SORTIREM!

De sobte el món sencer s’ha adonat de la pròpia fragilitat. I ens hem vist obligats a aturar-nos. No ho havíem viscut mai. La tecnologia ens havia fet creure que érem immunes. I que ho podíem dominar tot.

Ja n’hem passat de grans catàstrofes en forma d’incendis, aiguats, terratrèmols, atemptats, però quan la cosa deixava de ser notícia semblava que deixava de ser problema.

Ara, de cop, és com si ens haguessin cridat: “Prou! Escolteu d’una vegada!”. I és que el món no podia

escoltar, massa ocupat per pujar més i més amunt les bastides de la supèrbia.

Ha hagut de ser una cosa tan minúscula com un virus que ens fes aturar i replantejar les coses grans.I hem vist que no podíem seguir jugant a ser déus.

Confinats en les nostres coses mundanes, ens havíem oblidat d’aixecar els ulls al cel.

Volent fer valer els nostres “drets”, i decidir si deixar viure o no l’altra persona, ara ens adonem que no podem ni decidir per la pròpia vida.

És d’esperar, però, que aquesta crisi ens faci aprendre coses importants. Com ha dit Victòria Camps, filòsofa, “un fenomen com aquest pot fomentar un esperit de col·laboració global fins ara inexistent”. Si ho aprofitem bé, podem millorar com a persones. Com va dir el Papa Francesc entrevistat per Jordi Évole: “Vamos a salir mejores”. 

Potser és hora d’obrir els ulls i d’aprendre de veritat una sèrie de valors:

Que anem massa accelerats i hem de tenir més pausa per reflexionar. Que si no tenim cura de la vida interior, fàcilment ens perdem. Que no ens hem de deixar dominar per la por, sinó acceptar que som vulnerables. Que hi ha una força humanitària en nosaltres que ens pot tornar l’equilibri. Que hem d’ajudar les persones més febles, els infants, la gent gran i malalta. Que tots anem al mateix vaixell i hem de procurar els uns pels altres. Que en un món global perjudicar els altres és perjudicar-se a si mateix. Que el virus més mortal és l’odi, la manca d’amor. Que hi ha una manera nova de mirar les persones des de la tendresa. Que encara que estiguem confinats, no ens hem de sentir mai sols.

Que la fe ens fa sentir que Déu és amb nosaltres, i que la creu de Jesús és la prova que ens comprèn i que ens salva. 

Amb l’esperança d’una Pasqua més desitjada que mai, seguim endavant!

QUI HO HA DIT QUE NO HI HA SETMANA SANTA?

Que no heu vist la immensa processó de gent, sense vestes ni manaies, que dóna positiu del coronavirus?

Que no veieu el Via Crucis del personal sanitari pujant el Calvari de la pandèmia, desbordats de forces i amb l’angoixa de no donar l’abast?

Qui digui que el Natzarè no sortirà aquesta Setmana Santa és que encara no l’ha reconegut en els sanitaris de bata blanca i de cor fi que es carreguen la creu del dolor dels afectats.

Que no veieu tants científics i metges que suen sang i aigua, com a Getsemaní, per trobar un tractament en forma de vacuna?

Que no diguin que Jesús no passa aquest any pels carrers quan hi ha tanta gent que ha de treballar per fer arribar els aliments i els fàrmacs a tothom.

Que no heu vist la corrua de Cirineus que s’ofereixen per ajudar d’alguna manera a portar les creus pesades?

No veieu quantes Veròniques que s’exposen a infectar-se per eixugar el rostre dels afectats?

Qui diu que Jesús no cau a terra cada vegada que sentim les xifres fredes de noves víctimes?

No estan vivint la Passió tantes residències geriàtriques, plenes de gent gran i cuidadors amb factors de màxim risc?

Que no és com una corona d’espines pels nens i nenes que han de viure aquesta crisi tancats, sense entendre-hi gran cosa i sense poder córrer pels parcs i carrers?

No se senten injustament condemnades les escoles i universitats i botigues que han hagut de tancar?

Que no són assotats tots els països del món pel flagell d’aquest virus?

No fan com Ponç Pilat, que se’n renta les mans, els dirigents que només busquen treure algun rèdit polític de la situació?

No pateixen, impotents com els deixebles sense el Mestre, tantes famílies confinades a casa, moltes amb problemes, sense saber com i quan s’acabarà tot?

No és el rostre de Maria Dolorosa el que es reflecteix en tantes mares i familiars que sofreixen la mort d’éssers estimats i encara a distància?

No és com arrencar les vestidures l’angoixa de tantes famílies i petites empreses que veuran despullada la seva economia?

No s’assembla a l’agonia de Jesús la manca de respiradors que hi ha a les UCI del país?

Que no diguin que no hi haurà Setmana Santa, que no ho diguin, perquè segurament mai el drama de la Passió no havia estat tan real i autèntic.

LA PROCESSÓ DE LA TRAMUNTANA

Enmig de la pandèmia que estem vivint del coronavirus, fem un lligam amb la conferència del professor Joan Ferrerós que fa poc ens va parlar a Figueres sobre la vida de la parròquia als segles XV-XIX, en èpoques en què eren freqüents les miasmes i les pestes, que afectaven gran part de la població.

Ens deia el conferenciant: “A la capella de Sant Sebastià de Figueres, a finals del segle XVI s’hi havia constituït la confraria de la Puríssima Sang, que es va fer molt popular quan, a principis del segle XVII, va obtenir permís del bisbe per organitzar i dur a terme una processó d’homes sols que, sortint de l’oratori figuerenc, arribava al santuari de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Requesens. El pelegrinatge es feia a principis de juny, durava tres dies i es va anar celebrant fins a la Revolució de Setembre de 1868; després es va reprendre però amb un destí més proper i accessible: el santuari de la Mare de Déu de La Salut de Terrades.

Aquesta romeria va ser anomenada Processó de la Tramuntana perquè tenia per objecte demanar la presència d’aquest vent que purificava l’aire i eliminava les miasmes que, fins a les dessecacions més recents dels aiguamolls de la comarca, infestaven la plana empordanesa (recordem l’Aigueta). Pel camí, s’anaven incorporant al seguici les autoritats religioses i civils, i més romeus dels pobles que anava travessant al llarg de 23 quilòmetres. Arribats a Requesens, es trobaven amb d’altres processionals vinguts del Vallespir i del Rosselló; aplegats, cantaven una Salve i, de nit, encenien una gran foguera que, en veure’s des del pla, era contestada des dels pobles de la comarca amb altres focs i repics de campanes.

L’endemà se celebraven els oficis religiosos; entretant, confraria i santuari alimentaven de franc els pelegrins en una gran festa. De tornada, cada romeu duia una branca de grèvol, simbòlica de la seva participació, i a cada poble es practicava el mateix cerimonial que a l’anada. Quan la processó arribava a Figueres, era rebuda amb gran apoteosi i, a l’església parroquial de Sant Pere, es cantava una Salve que posava punt final al romiatge”.

Els temps han canviat molt, però la història tendeix a repetir-se, amb formes diferents. En el fons hi trobem sempre la fe del poble. Un poble que s’esforça per alliberar-se dels mals que l’assetgen. Un poble que, al mateix temps, prega perquè, malgrat el preu que sovint hem de pagar, la vida no deixa de ser un regal de Déu.

EL PREU D’UN MIRACLE

Un nen petit va trencar la seva guardiola, es va posar a comptar les seves monedes, les va posar en un pot, i va sortir d’amagat pel darrere de la casa.

Se’n va anar directament a la farmàcia. “En què puc ajudar-te, vailet?” –li preguntà el farmacèutic.

“Vull comprar un miracle”, va respondre el nen.

“Com dius?”, va contestar estranyat el farmacèutic.

“La meva germana està molt malalta, i el meu pare diu que només un miracle pot curar-la. Per això vull un miracle per ella. Quant costa un miracle?”.

“Ho sento” –va dir el farmacèutic, amb el cor una mica encongit. “No en venem de miracles, aquí”, va afegir suaument.

“Tinc diners per pagar-lo” –féu el nen. “Si no n’hi ha prou, en trobaré més. Només digui’m quant costa”.

Al costat del nen hi havia un home alt i ben vestit. Es va mirar el petit i li va preguntar: “Quina classe de miracle necessita la teva germana?”.

“No ho sé”, va contestar el nen, amb llàgrimes que li baixaven galtes avall. “Només sé que està molt malalta i té alguna cosa dolenta que va creixent en el seu cap. El metge va dir que necessitava una operació. Però els meus pares no la poden pagar, així que necessitem un miracle per salvar-la. Per favor, puc donar tots els meus diners per salvar la meva germana”.

“Quants diners tens?”, va preguntar l’home. “Un dòlar i 12 centaus”, contestà el nen, amb veu fluixa i tremolosa. “És tot el que tinc, però si cal en puc aconseguir més”, va afegir de seguida.

“Bé, quina coincidència!”, va somriure l’home. “Un dòlar i 12 centaus, aquest és el preu exacte d’un miracle per a la teva germaneta”. Va agafar els diners del nen amb una mà, i amb l’altra el va abraçar tot dient:

“Acompanya’m a veure la teva germana. A veure si tinc el miracle que ella necessita”.

Aquest home era el director d’un prestigiós hospital. Allà es va fer l’operació sense cap càrrec econòmic, i al cap de poc temps la germana del nen estava a casa sana i estàlvia.

“Aquesta cirurgia –va comentar la seva mare– ha estat un veritable miracle. Em pregunto quant deu haver costat”. 

El nen va somriure de saber exactament el que costa un miracle: Un dòlar i 12 centaus... I la fe d’un nen petit!

LES DONES A L’EVANGELI DE MARC

Avui, Dia de la dona, fem una mirada a l’Evangeli per veure com Jesús tracta la dona. Ho fem de la mà de Teodor Suau, en la seva publicació “Les dones a l’evangeli de Marc”.

L’autor adverteix que hi ha una cosa que impedeix la felicitat de les persones, i és tota idea equivocada de Déu. En aquell temps, les dones a Israel no solament eren marginades socials sinó també teològicament. Es presentava la seva submissió al mascle com a voluntat de Déu.

Jesús de Natzaret va comprendre ben aviat que això no era així. El Mestre –com apunta Teodor Suau– fa passar del Déu-Llei al Déu-Abba, i automàticament suposa una altra manera de veure la dona i de comportar-se amb ella.

Hi ha un conjunt de textos a l’evangeli de Marc que tenen com a protagonistes les dones. En tots els textos hi ha l’aprovació tendra i afectuosa del Mestre de Natzaret, cosa que permet demostrar la tesi de l’autor Teodor Suau: que Marc s’ha servit de la figura de la dona per presentar les actituds que, segons ell, es necessiten per seguir Jesús. Amb altres paraules: amb les narracions que tenen a les dones per subjecte, l’evangelista ha construït el retrat-robot del veritable deixeble. Uns exemples: En la narració de la sogra de Pere (Mc 1,29-31), Jesús convida a passar de la servitud al servei. En el passatge de la dona que patia hemorràgies (Mc 5,25-34) la invita a passar de la por a la confiança. Al relat de la pagana siro-fenícia (Mc 7,24-30), la fa passar de la submissió al mal a l’alliberament. Al passatge de la viuda pobra que dóna tot el que té (Mc 12,41-44), es passa de la indigència a la gratuïtat. A la narració de la dona que ungeix Jesús amb perfums (Mc 14,3-9), Jesús fa passar de la coneixença a la tendresa. Al relat de la Passió, les dones que acompanyen Jesús al peu de la creu (Mc 15,40-41.47) han passat de l’afecte a la fidelitat. I les dones que el matí de Pasqua troben la tomba buida (Mc 16,1-8) van de la por al coratge i finalment a l’experiència de la resurrecció.

L’evangeli de Marc és com una gramàtica del bon deixeble de Jesús; i les dones hi tenen un protagonisme peculiar, cridades per Jesús a deixar de patir sota el jou del Déu-Llei i a abraçar les entranyes del Déu-Abba (Pare).

EL BROT DE RAÏMS

L’Abbé Pierre (1912-2007), capellà francès anomenat també “l’àngel dels pobres”, fundador del moviment Emaús contra l’exclusió, advertia: “La humanitat haurà de trobar altres raons per viure que les de produir, menjar i dormir. Haurà d’inventar una altra manera de viure”.

Avui a casa nostra molta gent té de tot, no li falta res, però li manquen raons per viure. Què en faràs de tenir tantes coses si no tens el més important, que és un ideal de vida, una fe, un motiu pel qual viure! I per conviure. I per somriure.

El jove Lancy Dodem, indi de la casta dels intocables, fill adoptiu i col·laborador de Vicenç Ferrer, donava pistes d’un altre estil de viure quan va venir a Catalunya i deia: “He vist que aquí la gent tenia de tot... però no somreia. Allà no falta mai el somriure! Com que no tenim res, qualsevol cosa ens fa contents. Quan vaig arribar aquí, m’aturava cada dos passos davant de cada aparador. Allà, quan t’aixeques, hi ha el que hi ha.

Treballes en el que hi ha, menges el que hi ha... Aquí, en canvi, s’ha d’escollir. I no és gens senzill escollir bé!”

Voleu un altre exemple entranyable d’un estil de vida realment alternatiu? Diu que al segle V, un home que cultivava una vinya se’n va anar a veure l’abat Macari, un dels pares del desert, a qui venerava. En arribar a la cova de Macari, el pagès li va dir: “Pare, us porto aquest preciós brot de raïms perquè us el mengeu a gust”. 

L’abat li va agrair el gest, però després va pensar: “No el necessitaria més que jo l’ermità que viu a la cova del costat?” I va agafar el raïm i l’hi va portar.

Aquell ermità el va agafar amb gratitud, però després va pensar: “Que bé que li aniria aquest raïm al germà Nazari, que està malalt”. I li va anar a portar. Però Nazari ni tan sols el va agafar. Va dir: “Com puc menjar això si al meu Salvador li van donar fel i vinagre a la creu?”

Així el brot de raïm va anar passant d’una cova a l’altra, fins a la posta del sol, quan un dels ermitans va anar a oferir altra vegada el raïm a la cova de l’abat Macari.

Aquest, quan va tornar a veure l’esplèndid raïm a les seves mans, es va posar a plorar d’alegria i donava gràcies a Déu per tenir uns veïns tan capaços de renunciar a una cosa tan bona per afavorir un germà.

A nosaltres ens pertoca ara fer passar el raïm. Ei, si és que volem un altre estil de vida... Doncs aquesta altra manera de viure és la que ens proposa el temps de Quaresma. Saber escollir bé entre tantes coses i propostes que tenim. Saber renunciar a tot el que ens aparta de Déu. Amb més pregària, més despreniment, més pensar en els altres.