AQUEST JESÚS DESCONCERTANT

M’enfado i tu em dius: perdona.

Dubto i tu em dius: confia.

Confio, i tu em dius: vigila, vetlla.

Tinc por i tu em dius: coratge.

Vull estar en pau i tu em dius: vine i segueix-me.

Sento angoixa i tu em dius: la pau sigui amb tu.

Vull seguretat i tu em dius: deixa-ho tot.

Cerco béns materials i tu em dius: dóna-ho als pobres.

Em penso que sóc bona persona, i tu em dius: encara et falta una cosa…

Sento cansament i tu em dius: jo sóc el Pa de vida.

Vull fer coses importants i tu em dius: el més important és el qui serveix.

Demano tranquil·litat i tu em dius: he vingut a portar l’espasa.

Penso en la venjança i tu em dius: estima els enemics.

Vull ser gran i tu em dius: si no us feu com els infants…

Voldria amagar-me i tu em dius: que la teva llum resplendeixi davant de tothom.

Vull que em vegin i tu em dius: prega d’amagat.

Vull un cristianisme clar i tu em parles amb paràboles.

Guardo les formes i tu em dius: és de dintre del cor d’on surten la maldat i la bondat.

Compleixo les normes i tu em dius: si no sou més justos que els mestres de la Llei i els fariseus…

Vull reposar en tu i tu em dius: pren la teva creu i acompanya’m.

Em neguitejo per moltes coses i tu em dius: només n’hi ha una de necessària.

Vull una Església triomfant i tu em dius: el regne de Déu és com un gra de mostassa…

Busco uns preceptes clars i tu m’expliques les Benaurances.

M’incomoden els qui fan el mal i tu em dius: no he vingut a cridar els justos sinó els pecadors.

Em veig sense sortida i tu em dius: jo sóc la porta.

Em veig perdut i tu em dius: jo sóc el camí.

Estic a les fosques i tu em dius: jo sóc la llum.

No hem pescat res en tota la nit i tu ens dius: caleu les xarxes a l’altre cantó.

Busco benestar i tu em dius: foc, he vingut a calar a la terra!

Et volem Rei poderós i tu et deixes clavar a la creu.

Cal ser com Sant Josep per “entendre’t”? Doncs potser sí, potser hauríem de ser més humils; més oberts d’esperit i de mentalitat. Com Josep, més disponibles als plans de Déu i no tant a les nostres conviccions, que sovint poden derivar en capricis o dèries, fílies i fòbies. Potser hauríem de ser més senzills i dòcils davant la “lògica” evangèlica i menys tossuts amb les nostres ideologies...

No és estrany, Senyor, que la gent et deixi per anar a buscar altres camins menys exigents. Però, en el fons, a molts ens passa el mateix que a Pere i als deixebles, quan els vas dir: “Vosaltres també em voleu deixar?” I Simó Pere et va respondre: “Senyor, a qui aniríem? Només Tu tens paraules de vida eterna” (Jn 6, 67-68).

DESACCELERACIÓ

Avui tot va molt de pressa, tots solem anar massa accelerats, com si el temps ens anés al darrere per atropellar-nos. La ciència i la tecnologia avancen a un ritme frenètic, i les persones que no s’hi adapten són considerades antiquades i sovint expulsades de llocs de treball .

El progrés és positiu, però si no es controla es pot girar contra el mateix home. Per exemple, s’utilitzen adobs químics per escurçar el temps de creixement de productes agrícoles i augmentar el lucre. Això va contra la salut pública, perquè la natura té el seu ritme i els seus cicles, que no podem ni accelerar ni alentir.

Encara que amb una motoserra moderna es pugui tallar un arbre en pocs segons, el temps natural de creixement d’aquest arbre pot haver trigat 30, 40 o 50 anys. I les persones, quant de temps necessitem per arribar a una certa maduresa, a una certa saviesa, o per aprendre a dominar les nostres emocions i comportaments?

El jesuïta de la Cova de Manresa, David Guindulain, en una conferència a Figueres la setmana passada, parlant de sant Ignasi de Loiola, va dir que l’eina primera de l’espiritualitat ignasiana és la desacceleració, de tal manera que “la felicitat és inversament proporcional a l’acceleració”.

Va remarcar que cal fer silenci, retirar-se, per poder unificar-se, i prendre distància. Com a creients -deia- aquesta pausa ens permet veure’ns a nosaltres mateixos com Déu ens mira; i llavors podem actuar com a instruments seus.

Continuà dient: Déu habita en tot, és present en tot i només quan em desaccelero me n’adono. Quan sóc present i conscient, i busco la presència de Déu, passo de la interioritat a l’espiritualitat, de veure a mirar, de mirar a contemplar i de contemplar a meditar.

Quan em poso a pregar, descobreixo que la salvació de Déu es fa present ara i aquí per mi, per nosaltres. Desapareix el temps i l’espai, i si t’atures a contemplar un passatge de la Paraula de Déu, t’hi pots fer present de veritat; ets com si fossis un deixeble d’Emaús, posem per cas. És captar el pas de Jesús que es fa present en l’escena de la teva vida.

Sant Ignasi s’autoanomenava “el pelegrí”, que se sent portat cap a Déu. En aquest camí vers Déu hi ha moltes coses, natura, relacions personals, la pròpia imatge... però si esculls Déu, tot estarà ordenat a Déu.

L’examen de cada dia, com recomanava sant Ignasi, permet descobrir on ressona Déu, on era Déu en tot allò que m’ha passat. L’espiritualitat ignasiana és viure la sensació de ser portat per un Esperit que transforma. Viure l’espiritualitat és enamorar-se de forma lúcida, és néixer de l’Esperit, néixer de nou.

Hi ha uns hàbits sans –afegí- que ens ajuden a trobar la mesura convenient en aquest camí: el dormir, el menjar, la feina, la pregària, les persones... Sortint de l’amor propi trobem l’Amic, Jesús. Si estem “en” Jesús, podrem actuar i confiar com Ell. Deia Ignasi: “Actua com si tot depengués de tu, i confia com si tot depengués de Déu”. Aleshores ve la llibertat, la responsabilitat i el sentit de l’amor i de l’humor, ja que per part de Déu la victòria està assegurada.

L’espiritualitat ignasiana, en definitiva, és una crida a gaudir de tot i a ser responsable de tot, per poder descobrir Déu en tot.

L’educació, segons sant Ignasi, ens ha de fer persones conscients, compassives i compromeses en la fe i en la justícia.

Bones eines per acompanyar-nos en el camí quaresmal cap a la Pasqua. I compte a no accelerar-nos massa, que ens podem fer mal a nosaltres mateixos i fer mal als altres...