Hem enllestit el campanar!

LA HISTÒRIA

Fa 25 anys, el diumenge de Rams de l’any 1988, es va beneir i col·locar el carilló de vuit campanes de la torre del campanar de l’església de la Immaculada. Moltes persones recordareu aquella diada històrica de la nostra parròquia. Se’n conserven cròniques a publicacions locals i diaris de les nostres comarques, amb fotos incloses. La meitat d’aquestes campanes eren de nova fosa i les altres provenien de l’enderrocada capella de Sant Baldiri, annexa a l’antic Hospital de Caritat. Amb la col·locació de les campanes s’acabava, de fet, la construcció de la parròquia, que havia durat trenta anys. En efecte, la primera pedra de l’església de la Immaculada i Sant Pau fou col·locada el 3 de maig de 1958. El rector Mn.Josep M. Guinart va manifestar públicament que les campanes, com la resta de les obres, s’havien finançat amb les aportacions dels fidels. És coneguda i recordada la llarga campanya per recollir fons per a la construcció de la segona parròquia de la ciutat, campanya que va suposar la creació de la cadena radiofònica Cope, que, després de fer un gran servei, de retruc, en va sortir enfortida com a emissora.  

L’empresa de fundació Barberí S.A. d’Olot, especialista en bronze, va ser la constructora de les quatre noves campanes. Cada campana té  un nom, que porta escrit, en relleu, a la seva part exterior, on també figura la inscripció “Any Marià 1987-1988”. La més gran, batejada amb el nom d’Immaculada, pesa una tona, més els tres-cents quilos del suport de la fusta. Les altres es diuen Sant Pau, patró de la parròquia juntament amb la Immaculada; Sant Josep, patró de l’Església universal, i Santa Teresa de Lisieux, patrona de les Missions, mostrant així que una parròquia ha de tenir sempre un esperit universal i missioner. Les altres quatre campanes provenien de l’església de Sant Baldiri, que havia estat consagrada l’any 1632 com a capella de l’Hospital i enderrocada l’any 1963 per fer-hi l’actual plaça de la font lluminosa. Les campanes, però, estan datades del 1826 i 1829, i duen advocacions a Sant Baldiri, patró d’aquella antiga església, Santa Bàrbara i Sant Marc, advocats, segons la tradició, per evitar els estralls de les tempestes.

Quines notes musicals emeten les campanes? La campana més gran, la Immaculada, té un so de “mi” natural, equivalent a 165 vibracions per segon. La de Sant Pau arriba a les 198 vibracions, cosa que significa un “sol” natural. La de sant Josep té un so de “la” i la campana de santa Teresa emet un “do”, amb una vibració de 264. Aconseguir aquesta precisió requereix un treball d’artesania i màxima qualitat per part del fabricant.

Es va voler que, a més de les hores i els quarts, les campanes entonessin tres vegades al dia el toc de l’Àngelus; aquell senyal de pregària que, alhora, indicava als nostres avantpassats, pagesos i menestrals, l’hora de començar i de plegar les tasques del dia. Ho expressen molt bé uns versos populars, amb música de Mn. Romeu, que fan:

“El matí, cap al llevant, quan neix el dia...

Sol ben alt i esplendorós quan és migdia...

A la tarda, en el ponent, quan mor el dia...

Les campanes van dient: “Ave Maria”.

L’OBRA ACTUAL

Què s’ha fet?

Amb el pas dels anys, les pedres adossades de la part alta del campanar i d’altres indrets del temple de la Immaculada havien començat a desprendre’s perillosament. De fet, algunes ja havien caigut i sort que s’havien quedat a les balconades de l’edifici o al teulat. L’obra que s’ha realitzat ara ha consistit a treure les pedres adossades del campanar, tractar la pedra interior, molt castigada per les filtracions i inclemències climatològiques, posar marcs inoxidables cantoners als pilars del campanar, arremolinar i pintar amb tres capes i pintura especialment resistent. També s’ha fet una neteja general del teulat i s’han assegurat els aplacats de pedra de l’entrada frontal del temple.

Com s’ha afrontat?

S’ha pagat tot amb la campanya de recollida de fons que s’ha dut a terme, a través del dinar de germanor del dia 9 de juny, amb Fila 0, la rifa de dues grans paneres amb articles cedits per molts comerços de la ciutat, el concert solidari del dia 5 de juliol, les col·lectes del dia de Sant Baldiri i del primer diumenge de juliol, i múltiples donatius que hem anat rebent per a aquesta finalitat. Una vegada més en la nostra història parroquial, es pot dir que les obres s’han finançat amb les aportacions de la gent.

Algú ens ha dit: “Si haguéssiu demanat ajuda a tal persona o entitat,  si haguéssiu obtingut una subvenció, ho haguéssiu tingut pagat de seguida”. La resposta ha estat: “Potser sí, però llavors mai podríem dir que el que ho ha pagat és el poble”.

Com ens hem quedat?

És la cosa més bonica que podem treure d’aquesta obra. Que ha estat possible gràcies a les aportacions de molta gent del poble, dels feligresos habituals, dels feligresos ocasionals, dels qui estimen aquesta església pel que hi han viscut, pregat, gaudit o plorat, i pels qui estimen la tasca que s’hi fa, encara que se la mirin de lluny. Probablement Jesús diria també a molta gent: “No ets lluny del Regne de Déu”...

De manera que, amics i amigues, quan alcem la vista i veiem el campanar com ha quedat, tan net, tan conjuntat amb el color de l’església, tothom que ha col·laborat, de la manera que sigui, pot ben dir que una part d’aquest campanar és seva, o millor, que entre tots ho hem aconseguit. I això no té preu. Dit amb altres paraules, això s’assembla a la comunitat que vol Jesús.

Moltíssimes felicitats i gràcies a tothom!

A l'Església ningú és secundari

En una pel·lícula o en una obra de teatre hi ha protagonistes i actors secundaris. No pas així a l’Església. “Jo no sóc pas més que vosaltres. Tots som germans”, va exclamar el papa Francesc a l’audiència setmanal de la plaça de Sant Pere la setmana passada.  I no ho diu pas per quedar bé, sinó amb convicció. Aquest home creu profundament en la doctrina del Poble de Déu del Concili Vaticà II. Parla molt clar, perquè tothom l’entengui, però parla ben fonamentat en la teologia, la teologia del Concili, que és la que ha de regir actualment els destins de l’Església.

Així ho argumentava Francesc, parlant de l’Església com a Temple de l’Esperit Sant:

“L’antic Temple de Jerusalem estava edificat per les mans dels homes perquè es volia donar una casa a Déu. Però amb l’Encarnació del Fill de Déu, és Déu mateix qui construeix la seva casa, Crist és el Temple viu. I nosaltres som pedres vives de l’edifici de Déu, unides profundament a Crist”.

I continuà dient el papa:

“No estem aïllats, som el Poble de Déu, i això és l’Església: Poble de Déu. L’Església no és una barreja de coses i d’interessos, sinó el Temple de l’Esperit Sant, en el qual cadascú de nosaltres, amb el do del bateig és pedra viva. Per tant, ningú és inútil dins l’Església.

Ningú és inútil en l’Església! I si algú, a vegades, diu a un altre: “Vés a casa, tu ets inútil!”, això no és veritat! Ningú és inútil en l’Església: tots som necessaris per construir aquest Temple! Ningú és secundari. Ningú pot dir que és el més important en l’Església! Tots som iguals als ulls de Déu, tots, tots! Potser algú de vosaltres podria dir: Escolti, senyor Papa, vostè no és igual que nosaltres. Doncs sí, sóc com tots vosaltres, tots som iguals, tots som germans! Ningú és anònim. Tots formem i construïm l’Església”.

I després el bisbe de Roma llançava una crida als qui no se senten prou integrats a l’Església:

“Això també ens convida a reflexionar sobre el fet que si falta el maó de la nostra vida cristiana, hi falta alguna cosa, a la bellesa de l’Església. També hi ha qui diu: “Jo no hi tinc res a veure amb l’Església!”. Doncs llavors falta el maó de la teva vida, en aquest bell Temple! Ningú pot anar-se’n, eh? Tots hem de portar a l’Església la nostra vida, el nostre cor, el nostre amor, el nostre pensament, la nostra feina... tots junts!”.

I acaba dient: “Cal obrir-se a l’acció de l’Esperit Sant per ser part activa en les nostres comunitats; hem de ser pedres vives, no pedres cansades, avorrides i indiferents. Que no heu vist quina cosa més lletja és un cristià cansat, avorrit i indiferent? És lleig, un cristià així no funciona pas! El cristià ha de ser viu, joiós de ser cristià! Ha de viure aquesta bellesa de formar el Poble de Déu, que és l’Església”.

Coherent amb el que diu, que “l’Església no és una barreja d’interessos”, hem sabut també aquests dies que el papa Francesc està afrontant amb decisió la qüestió de les finances vaticanes. Actua tan segur amb els seus criteris evangèlics diàfans, que els qui estiguin empastifats en aquestes qüestions s’hauran de retirar tard o d’hora amb la cua entre cames.

Hem de donar moltes gràcies a Déu per aquest papa. I procurar, a més, aprendre tots plegats, com a Poble de Déu, bisbes, preveres, religiosos i laics, a actuar amb els criteris que ens està transmetent.

I el fet que hi hagi alguns grups tancats i sectors fonamentalistes que no veuen amb bons ulls que Francesc sigui tan senzill, obert i innovador, per mi no fa més que reforçar la convicció que l’home va pel bon camí. Sobretot per una raó molt clara: a Jesús de Natzaret li va passar el mateix.