diumenge, 29 de novembre del 2015

ADVENT PER LA PAU

Tocats moralment per l’impacte dels atemptats a París i per situacions de màxima tensió que es produeixen arreu del món, comencem el temps d’Advent. Un temps de preparació del Nadal, que és precisament la vinguda del Príncep de la Pau, que ve a introduir la justícia i l’amor de Déu en la història humana. Com li aplanarem els camins?
Repassem aquí alguns dels missatges de Pau que ens han impactat positivament les darreres setmanes i que preparen els camins del Senyor.

Papa Francesc: “Vull reafirmar amb vigor que el camí de la violència i de l’odi no resol els problemes de la humanitat; i que utilitzar el nom de Déu per justificar aquest camí és una blasfèmia”.

Farid Ghari, president de la comunitat islàmica Attawhid de Figueres: “La comunitat islàmica de Figueres condemna els atemptats terroristes de París; les víctimes innocents mereixen tota la nostra solidaritat. Els violents mai han representat a ningú, els terroristes no representen l’Islam. Lamentem que assassins parlin en nom d’Al·là quan no és veritat, i que taquin la imatge d’aquesta religió provocant conflicte social entre comunitats”.

Driss Zraiouil, president de l’Associació de la comunitat musulmana de la Marca de l’Ham de Figueres, en nom de tota la seva comunitat, ha declarat que traslladen les seves condolences “a les famílies de les víctimes i a tota França”. Segons ha dit, “els atacs terroristes no poden justificar-se sota cap circumstància, perquè, ha afegit, “no representen a l’Islam”. Driss Zraiouil ha afirmat que l’Assocació se sumava a tots els que condemnen “aquests actes covards i menyspreables”.

Leila Gada,   representant de la comunitat musulmana de La Garrotxa, va llegir davant de l'Ajuntament d'Olot:
“Rebutgem absolutament i condemnem els crims que varen succeir a París.
Cal fer saber que no som l’enemic, perquè l’enemic és el terrorisme i aquest també és totalment el nostre enemic.
Cada un dels vosaltres coneix segurament una persona musulmana. I haureu pogut comprovar, perquè ho heu vist o perquè us ho han explicat, que cada un de nosaltres duu a les espatlles un mandat, cada musulmà té un compromís amb l’Islam. El de ser ambaixador de la Pau. I tot aquell que utilitzi la violència, qualsevol tipus de violència, viola la veritable essència de l’Islam.
Perquè l’Islam no només ens convida a viure en pau sinó que ens ho exigeix. 
No sereu veritables musulmans si no busqueu pel proïsme allò que voldríeu per vosaltres. No sereu musulmans si no respecteu les vostres diferències, no ho sereu si destruïu les seves esglésies, les seves sinagogues, els seus temples, les seves vides; no sereu musulmans si no feu la Pau.
La Pau no ens baixarà del cel, malauradament. La Pau som nosaltres i la Pau la farem nosaltres. Plegats, units contra el terrorisme.
Reprodueixo unes paraules que va escriure Marwan Mohamed, un musulmà que va viure de prop els atemptats de París i una estona després va escriure el següent:
“Estic tranquil. Reconforto i ajudo a aquelles persones que es troben en perill prop de mi. Prioritzo la seguretat de les persones, obrint la porta de la casa meva per oferir-los confort i protecció.
I en aquest moment, faig el que el meu cor ferit necessita quan s'embala i el meu judici es troba en perill, encara que el món sencer es llanci retrets i que les façanes s'esfondrin davant els meus ulls. Reso”.


diumenge, 15 de novembre del 2015

CAMÍ DE GERMANOR

La Parròquia ha de ser una comunitat evangelitzadora, corresponsable i testimonial.

L’objectiu, que ja arrenca al Concili Vaticà II i esclata amb el papa Francesc, és passar de ser parròquies territorials que administren serveis religiosos a esdevenir autèntiques comunitats. Unes comunitats que visquin l’esperit de les primeres comunitats cristianes i, d’altra banda, responguin evangèlicament a les expectatives de la gent d’avui i als desafiaments del món actual.

Com els primers cristians, procurem estimar-nos, ens reunim per a la pregària, ens alimentem a la taula del Senyor, vivim enmig del món com a pelegrins, compartim el que tenim amb els necessitats i ens sentim units i compromesos amb tota la humanitat.

L’Església ens recorda cada any la necessitat de créixer en aquesta consciència de comunitat cristiana a través de la Diada de Germanor. Abans de nosaltres, molta gent ha contribuït a la missió de l’Església, i gràcies a ells ens ha arribat la invitació de Jesús a seguir-lo en comunitat.

El Dia de Germanor és una bona ocasió per recordar que la participació de tots els creients en la tasca i en el manteniment dels serveis de l’Església és pròpia d’una comunitat viva i corresponsable.

L’aportació dels fidels és una qüestió de responsabilitat, de reconeixement d’una tasca i de suport. És el símbol de la nostra pertinença a la parròquia. I és un deure de batejats participar financerament en la vida de l’Església.

Cal agrair les persones que aporten a la comunitat les seves qualitats, els seus serveis, el seu temps, els seus diners, la seva pregària. Gràcies a totes elles, moltes altres persones han pogut ser acollides, ajudades, enfortides en la seva fe. A més del voluntariat, que és imprescindible, cal alhora la participació econòmica, també imprescindible, ens agradi o no.

És normal que ens agradi més parlar de fe, d’esperança i d’amor, però, com en tota família, també cal parlar de com podrem fer front a les despeses. També és normal parlar de diners quan s’és de la família de l’Església.

Els preveres, diaques, personal assalariat i Delegacions de la diòcesi necessiten l’aportació de la comunitat cristiana per viure i per actuar. La Germanor permet també la manutenció dels capellans retirats o malalts que han consagrat la seva vida a les parròquies. Hi ha les importants despeses de manteniment d’edificis i locals parroquials i eclesials, i els subministraments com llum, aigua, gas..., les publicacions i material catequètic per anunciar l’Evangeli als infants i als joves, sense oblidar la labor social de l’Església envers els pobres i qualsevol tipus de necessitats.

Aquesta Diada ens ajuda a eixamplar la mirada més enllà de la pròpia parròquia, ja que es tracta de contribuir a un Fons Comú Diocesà, que és com una caixa compensatòria que fa que les parròquies o comunitats més dèbils en nombre i en economia puguin tenir també el seu manteniment i els seus serveis, gràcies a l’ajut dels altres.

Si volem que l’Església segueixi duent a terme la seva missió, cal recolzar-la, no només afectivament sinó també efectivament, en efectiu...

En un anunci d’una jornada de Germanor francesa, el text deia: “Qui fa viure a l’Església?” i al costat deia: “enganxeu aquí la vostra foto”. O sigui, qui permet que l’Església visqui i que ajudi a viure? Tu, jo, nosaltres!

L’Església és un do. Necessita també el teu do. Afectiu i efectiu.

A la nostra diòcesi les aportacions estan baixant, a causa de l’ambient dominant i de gent que contribuïa a l’Església i ja han mort,. Ser minoritaris ens demana un esforç suplementari, però és una oportunitat per retornar d’una manera nova a l’Evangeli. I l’Evangeli ens fa centrar més en la vida de les persones, apropant-los a l’experiència d’un Déu que acull tothom.

Cal tenir en compte, en aquest sentit, que hi ha gent que ve a les parròquies a demanar serveis (baptismes, primeres comunions, casaments, enterraments, misses...), que són ben rebuts i acollits, però no pensen a fer cap mena de donatiu o almoina, o no s’ho han plantejat, pensant que “l’Església és rica”, com senten a dir per la tele o pel carrer, o que viu dels aires del cel...


Els fruits de la generositat dels creients arriben també a aquells que els no saben valorar. D’això se’n diu GERMANOR.



diumenge, 1 de novembre del 2015

EL TABÚ DE LA MORT


Tan desinhibida i trencadora de tabús com és la nostra societat, i, en canvi, tan cohibida i tan fleuma que és davant del tema de la mort. Ja sabem que és un dels reptes més difícils d’afrontar, però hi ha altres societats i tribus menys “desenvolupades” que l’afronten amb més realisme i, sobretot, amb més humanitat.

Aquests dies molta gent va als cementiris a recordar els seus difunts. Tot i així, la mort encara persisteix com un tabú entre nosaltres, perquè no és vista com la culminació d’una vida que tots hem de deixar tard o d’hora, sinó com la negació de l’única vida que coneixem.
Acostumats a aconseguir-ho tot a base del progrés científic, tenim la temptació de pensar que el sofriment i la mort són un fracàs de la medecina. Com si tot es pogués aconseguir amb mitjans materials. Com si no fes falta una vida espiritual. El que passa és que del progrés tecnològic tots ens en beneficiem a l’instant, mentre que l’alçada espiritual ja depèn de cadascú...

La societat de consum, quan no pot assimilar un aspecte de la vida, intenta reconvertir-la o domesticar-la. Així passa amb la mort, que es banalitza a través dels mitjans de comunicació, de manera que es converteix en un article de consum més. Sense cap pudor ens habituem als morts reals dels telenotícies -accidents, catàstrofes, assassinats, guerres...- mentre fem els àpats tranquil·lament; i en el subconscient és probable que se’ns confonguin amb els morts de ficció de les pel·lícules i novel·les. La mort esdevé un espectacle morbós.

En canvi, s’intenta amagar la mort real.  L’apartem del llenguatge col·loquial parlant amb eufemismes, l’amaguem als nens impedint així que vagin integrant les coses més centrals de l’existència, enganyem els malalts terminals i sovint els privem de poder-se acomiadar i expressar aquelles paraules que potser sempre havien desitjat poder pronunciar en un instant tan cabdal com és l’adéu als éssers estimats.
Existeix un Testament Vital que es pot signar per deixar clar que volem morir amb dignitat, que no se’ns enganyi sobre el nostre estat, que puguem dir adéu als que estimem, que se’ns deixi morir en pau sense l’acarnissament terapèutic amb mètodes artificials i que se’ns faciliti l’acompanyament espiritual.

Em plau recordar una història real protagonitzada per un nen, que podria ser qualsevol nen d’aquests a qui moltes famílies priven d’anar als funerals, perquè diuen que són “massa petits”.
En un hospital de Stanford (Califòrnia), una nena, la Liz, tenia una estranya malaltia. La seva única oportunitat de recuperar-se era una transfusió de sang del seu germà de 6 anys, que havia tingut la mateixa malaltia però havia sobreviscut perquè havia desenvolupat els anticossos necessaris per combatre-la.
El metge va explicar la situació al germà de la Liz i li va preguntar si estaria disposat a donar la seva sang a la seva germana. El nen va dubtar un moment, va sospirar i va dir: “Sí, ho faré, si això salva la meva germana”.
Mentre feien la transfusió, el nen estava ajagut en un llit al costat de la seva germana, tot mirant-la amb estimació. Quan va veure que tornava el color a la cara de la Liz, la cara del nen es va posar pàl·lida i va preguntar al doctor amb veu tremolosa: “A quina hora em moriré?”.
El nen es pensava que havia de donar tota la sang, és a dir, la seva vida, a la seva germana. I estava disposat a fer-ho.

Fa falta recordar que Jesús va fer el mateix per nosaltres?