El mateix dia que els mitjans de comunicació van esclatar amb el nou currículum de la LOMCE aprovat pel govern espanyol per a l’assignatura de Religió a les escoles, vàrem tenir una reunió de representants de les parròquies de Figueres amb mestres de Religió dels col·legis, públics i privats, i Instituts de la ciutat.
Ja fa anys que ens reunim amb uns quants mestres cristians per reflexionar sobre diversos temes, però aquesta vegada hi vam convidar especialment els professors/es de Religió, amb l’objectiu d’entrar en contacte, donar-los suport i ajudar-nos mútuament a comunicar el millor per als alumnes, que en definitiva són els destinataris de tots els esforços que es fan des de les escoles, les parròquies, etc.
Va ser una coincidència que la reunió fos el mateix dia de l’esclat de la polèmica, i alguns professors venien una mica perplexos, però la sensació final va ser que, per damunt de les lleis, al capdavall el més decisiu és la qualitat personal i professional de la persona que es posa davant dels alumnes. I realment les persones que ensenyen la Religió als nostres col·legis i Instituts, almenys les que van venir, són d’una gran qualitat personal, són ben acceptades pel claustre del centre, i estan contentes amb la feina que fan i amb la resposta dels alumnes. Aquesta va ser una constant a remarcar. També cal dir que hi ha centres on no s’informa prou o no s’ofereix la matèria de Religió, tot i que els pares tenen dret a demanar-la.
Els mestres que van venir a la reunió tenien clar, també, que l’anomenada llei Wert, amb la manera com ha estat rebuda per l’opinió pública, no afavoria gens el prestigi social d’una assignatura que ells, amb la seva tasca com a professionals, s’han encarregat de dignificar al llarg dels anys, per damunt de tantes lleis d’educació que hi ha hagut.
Va sortir la preocupació que precisament ara que s’inicia el període de preinscripcions per a les classes de Religió, del 10 al 17 de març, probablement molts pares es facin enrere a l’hora de manifestar al centre d’ensenyament la seva opció per la classe de Religió, influenciats pels titulars cridaners d’una llei que es presta a confusió i a crítiques demolidores i això produeix a casa nostra l’efecte contrari del que voldria aconseguir.
Tot ve de confondre els termes del debat. Ja fa anys que els bisbes de Catalunya es van desmarcar proposant que hi hagués una assignatura comuna i obligatòria sobre el fet religiós, i que els continguts catequètics ja els fan les parròquies (i les escoles cristianes). Com que la Conferència episcopal espanyola va voler que es fes assignatura optativa de fe i moral catòliques, crec que aquí vam perdre bous i esquelles. Es perdia la possibilitat que tots els alumnes tinguessin uns coneixements bàsics sobre les religions, cosa que és necessària culturalment i que no implica cap creença per principi. A més, amb la varietat de cultures i religions que avui coexisteixen a l’aula, una classe comuna ajudaria a la cohesió tan necessària i no dividiria amb assignatures alternatives una mica forçades.
Entre la cultura religiosa i la catequesi hi ha, certament, una relació, però, com diuen els francesos, que ens porten anys d’avançada en la normalització de la separació Església–Estat, es tracta de “distingir sense separar i unir sense confondre”.
Ningú s’esveraria si es tingués clar que en els centres públics es fa cultura religiosa, s’estudia i s’ensenya el fet religiós, per tothom, i la catequesi es fa a les parròquies.
Ni tan sols a les escoles cristianes s’obliga els alumnes a fer cap professió de fe. Saber no és creure. Fer conèixer una religió no vol dir adherir-s’hi, de la mateixa manera que es pot ensenyar el fet de la monarquia sense ser monàrquic. Ensenyar una pregària que sigui important en una religió no vol dir obligar a resar-la. S’han d’avaluar els coneixements, no la fe. Però pel camí que anem, seguirem amb una gran ignorància religiosa en la nostra societat. I els qui s’apunten a classe de Religió cada cop són menys.
Un últim aclariment: el principi de laïcitat vol dir el respecte per a totes les religions; no vol dir esborrar-les del mapa i de l’escola. D’això se’n diu laïcisme. Els alumnes de casa nostra, de l’escola que sigui, es troben en un país amb arrels cristianes i amb una pluralitat de confessions religioses. Això es veu clarament pel carrer. Per tant, no es poden presentar les religions com a peces de museu, sinó que cal posar de manifest també els aspectes vius avui dia, ja que les religions plantegen la qüestió del sentit de la vida, del seu origen i del més enllà, i aquestes preguntes no poden ser mai obsoletes.
