UNA NOVA PRESÈNCIA D’ESGLÉSIA (i II)

Seguim i acabem el tema de la setmana passada, possibles pistes per viure més evangèlicament en el món d’avui, i trobar una nova presència de l’Església en aquesta societat: 

13. En un món on sembla que només triomfen el poder i la força, ¿sabrem aplicar-nos, joiosos, les paràboles del Regne de Déu? 

14. En un món de lucre i finances, ¿no ens hauria de distingir un estil de vida segons la pobresa evangèlica, amb una opció clara pels pobres? 

15. En un món ple d’indiferència, ¿reafirmarem amb el nostre exemple la necessitat d’un compromís, a l’estil de Jesús? 

16. En un món on abunden sectes perilloses que anul·len la voluntat, ¿sabrem ser acollidors i oberts a tota persona que busca el sentit de la seva existència? 

17. En un món on tanta gent pateix tants tipus de mals, sabrem fer com Jesús, que se’n compadeix, consola, guareix, salva? 

18. En un món àvid de noves sensacions i messianismes exòtics, ¿sabrem aportar el seny d’una pregària i una litúrgia en esperit i en veritat? 

19. En un món d’artificialitat i de productes adulterats, ¿portaran els nostres fets i paraules el segell de l’autenticitat de Jesús? 

20. En un món que passa tanta angúnia per “tenir”, ¿no hauríem de ser portadors de la joia que dóna l’esperança del “ser”? 

21. En un món que fa excessos de tot tipus, ¿sabrem ser exemple de moderació i de mesura? 

22. En un món on les “fake news”, o notícies falses, són el pa de cada dia, ¿sabrem anar sempre amb la veritat per endavant, com Jesús? 

23. En un món on els acords i els compromisos es trenquen tan fàcilment, ¿sabrem ser testimonis de fidelitat? 

24. En un món de tanta comunicació virtual a través de les xarxes socials, ¿no hem de fomentar el contacte personal amb la família, els amics? 

25. En un món que banalitza la sexualitat i les relacions afectives, ¿reivindicarem el respecte al cos i el valor de l’amor fidel, que ve de Déu? 

26. En un món on es parla tan barroerament i es blasfema inconscientment, ¿no utilitzarem la riquesa de la paraula i la parla respectuosa? 

27. En un món on s’abandona la pràctica dels sagraments, ¿sabrem viure i comunicar l’alegria de la fe i de la gràcia que rebem de Déu? 

28. En un món que, en el fons, enyora la Bondat, ¿sabrem ser missatgers de l’Evangeli?

UNA NOVA PRESÈNCIA D’ESGLÉSIA (I)

No fa pas gaires dècades que l’Església tenia una presència dominant en la societat. Ara més aviat és a la inversa, i ens hem de preguntar quina ha de ser la presència més adequada avui, tenint en compte els signes dels temps i la necessitat de no caure ni en el derrotisme (“no hi ha res a fer”) ni en el judici negatiu (“el món està perdut”) ni en l’angelisme ingenu, com si el món no hagués canviat i com si l’Església no necessités reinventar-se a la llum de l’Esperit. 

Mireu si n’hi ha de camins ben evangèlics que es poden fressar enmig dels embussos d’avui, i que connecten amb valors importants pel nostre món: 

1. En un món d’interessos creats, ¿no hauríem de ser signe de gratuïtat, d’acollida, de despreniment? 

2. En un món que mesura la persona per la seva productivitat, ¿sabrem afirmar el valor sagrat de la persona com a temple de Déu, inviolable en els infants, en els vells, en els disminuïts? 

3. En un món d’ostentació ¿sabrem estar contents amb la fecunditat social de les petites fidelitats quotidianes? 

4. En un món ple d’agressivitat i violència, ¿maldarem per educar els nostres infants per a la pau i la noviolència activa? 

5. En un món ple d’injustícies, ¿sabrem ser profetes per defensar l’home, imatge de Déu? 

6. En un món que genera individualisme i anonimat, ¿no fomentarem més la comunicació, la tendresa i el diàleg? 

7. En un món burocratitzat i impersonal, ¿oblidarem que l’Evangeli situa sempre la persona humana per damunt de la llei? 

8. En un món esqueixat pel trencament del pecat, ¿sabrem aportar-hi la unitat interior, la serenitat de la fe? 

9. En un món esclau de la recerca de plaers immediats, ¿serem testimonis del Regne de Déu, que ens allibera de tots els ídols que ens sedueixen amb una felicitat buida? 

10. En un món emmetzinat i contaminat, ¿sabrem col·laborar en la defensa de la integritat del planeta com a casa comuna creada per Déu? 

11. En un món que banalitza la vida i la mort, ¿no hauríem d’aportar el sentit del respecte a la dignitat de la vida i de la mort humanes? 

12. En un món que aixeca murs, ¿no hauríem d’establir ponts entre les persones?

JESÚS, HUMIL, ES FA BATEJAR

A la Bíblia hi ha narracions impactants, i també silencis impactants. Un d’aquests silencis és la vida oculta de Jesús. Sorprèn que entre la infància i l’adultesa de Jesús no es narri cap més fet que quan el van perdre i trobar al Temple entre els mestres i doctors de la Llei. Només sabem que a Natzaret, a casa dels seus pares, “Jesús creixia en edat i saviesa i els era obedient”, diu l’Evangeli de Lluc.

Aquest fet, aquest “silenci” de tants anys de vida oculta, “diu” moltes coses. Diu que el dia a dia és important, que els dies grisos també compten, que la feina diària, constant i oculta de tanta gent, so-vint imperceptible, potser és la que aguanta la societat. Que el creixement no es fa d’un dia per l’al-tre. Jesús va créixer i es va deixar educar i formar, tant pel Pare del cel com pels pares de la terra.

Allà on Jesús pren consciència de la seva missió és en l’escena de l’evangeli d’avui, el seu Baptisme al riu Jordà. El Baptisme de Jesús és un fet narrat no com un moment gloriós sinó ple d’humanitat i d’humilitat. Com a continuació de la vida oculta. Jesús es barreja amb els pecadors que van a rebre el baptisme de Joan, que és de conversió i de purificació dels pecats. Ell, el pur, enmig dels impurs.

I l’evangeli diu que quan Jesús més humiliat està, a dins de l’aigua, “el cel s’esquinçà”. Cel i terra s’uneixen i veiem un cop més que l’evangeli associa sempre la humilitat amb la grandesa divina. És a dir, que els humils, els nets de cors, són els benaurats que tenen una autopista oberta i neta per ar-ribar a Déu. En canvi, els arrogants i els prepotents no veuen “esquinçar-se” els cels, més aviat s’es-quincen ells mateixos per dintre i s’entrebanquen perquè ni troben el camí que els faria feliços ni deixen en pau els que viuen la seva vida “oculta” a qualsevol Natzaret...

El testimoni dels batejats en Jesucrist hauria d’arribar a “esquinçar” barreres, ajudar a vèncer les difi-cultats que ens separen de Déu.

A la nostra societat, aparentment molt allunyada de la fe, hi ha molta recerca de sentit de la vida. Darrere de molts posats d’indiferència hi ha molta set de veritat i de bellesa, d’autenticitat de vida.

No podem defraudar els qui cerquen la veritat.

L’evangeli d’avui parla que “sereu batejats amb foc”. Aquest foc té a veure amb la veritat de Déu. Com a símbol cristià, el foc simbolitza la purificació permanent que demana el nostre cor i el creixe-ment de vida que reclama el nostre esperit. Tal com Jesús creixia a Natzaret.

El foc és una representació de Déu, d’aquest Déu que ve a purificar la font mateixa de la nostra exis-tència i a eixamplar la nostra vida amb aquells horitzons que sempre busca el foc: l’aire lliure, la llum, l’altura, el cel.

PERSONATGES DE L’EPIFANIA

L’Epifania és del Senyor. És Jesús qui es manifesta a tots els pobles. Ara bé, en aquesta festa, que és més antiga que la de Nadal, hi entren diversos personatges, amb diferents actituds, que val la pena d’analitzar breument. 

La recerca atenta: 

A l’Evangeli de Mateu es presenten els Mags com uns personatges propers i honorables, que es dedicaven a l’astrologia, i que no dubten a posar-se en camí per buscar el Messies seguint una estrella. La tradició llatina els convertirà en reis, tenint en compte els regals que ofereixen. Però ells busquen el Rei veritable. Arribats a Jerusalem, pregunten: “On és el Rei dels jueus que ha nascut?” (Mt 2,2). 

La indiferència: 

A la recerca atenta dels Mags, s’oposa l’actitud d’indiferència dels grans sacerdots i dels escribes. Coneixen les Escriptures i responen adequadament als Mags sobre el lloc del naixement, Betlem, però no s’interessen ni s’incomoden per anar-lo a veure. Betlem està a pocs quilòmetres però ells ni es mouen. En tenen prou amb les seves doctrines, no estan oberts a cap més novetat. 

La por i la hipocresia:

Més negativa encara és l’actitud del rei Herodes, que només té por que el Messies li tregui el seu poder. Crida els Mags en secret i els encamina a Betlem perquè li portin informació de primera mà, amb l’excusa que ell també vol anar a adorar-lo. En realitat, Herodes només volia saber on era Jesús, no per adorar-lo sinó per eliminar-lo, perquè el considerava un rival perillós. La por sempre porta a la hipocresia. 

- Ara ens hauríem de preguntar nosaltres: Quina d’aquestes actituds prenc davant de Jesús? 

. 

  M’interesso, com els Mags, per descobrir-lo? Intento informar-me, estar atent, formar millor la meva fe, compartir-la amb la comunitat? . 

  Caic en la indiferència que predomina en la societat d’avui? Tot i sabent que Jesús és el Salvador, visc com si no ho fos? Tot i sabent els principis evangèlics, em comporto segons els criteris mundans?  

  Tinc por de Jesús i voldria que la seva presència no em molestés? El considero, en el fons, com una nosa per al meu egoisme? Tinc la temptació de voler fer callar el missatge de Jesús per justificarme certs comportaments? 

Que els Mags ens portin interès, clarividència, i compromís per seguir l’estrella de la fe. Llavors Jesús regnarà realment en la nostra vida. 

Ho deia un tuit de Rezandovoy: “Todo niño quiere ser hombre, todo hombre quiere ser rey, todo rey quiere ser dios. Sólo Dios quiso ser niño”.