SANT JOAN, SANT PERE, SANT PAU

Que les revetlles, els petards i el solstici d’estiu no ens facin oblidar l’excel.lència dels sants que cele-brem aquests dies: Sant Joan, Sant Pere i Sant Pau. Uns sants tan universals i tan nostres, ben arrelats a la nostra terra.

M’agradaria destacar alguns aspectes de cada un d’ells:

Joan Baptista.- Quan ningú esperava res, quan el poble no veia cap futur, Déu fa néixer un fill d’una parella sense futur, de gent molt gran, i els regala el que serà el precursor del Messies.

Joan, fill de Zacaries i d’Elisabet, tindrà molt clar el seu paper i la seva missió. Preparar els camins del Senyor. No predicar-se a si mateix, sinó assenyalar el qui ve a batejar amb foc i amb l’Esperit Sant. I ho farà vivint en l’austeritat del desert, allà on no pot destacar res més que la paciència, la confiança en Déu. I Joan serà víctima innocent d’un món ab-surd, el món d’Herodes, el món del poder tirà, de la insídia, del qui no és capaç d’escoltar cap més missatge que els seus capricis i vanaglòries.

Pere.- El pescador ferreny, l’home impulsiu, capaç del millor i del pitjor, tan fort i tan feble. L’home que estava disposat a defensar el seu Mestre fins a la mort, s’enfonsa en les aigües de la traïció; des-prés, plora amargament el seu pecat. No obstant, Jesús vol edificar la seva Església sobre aquesta “pedra”, encara que a voltes sembli trontollar. Per ser cap de la comunitat, Jesús no li demanarà pas títols acadèmics ni de noblesa, ni dots de govern, ni currículums brillants… Només li preguntarà: “M’estimes més que els altres?”... “Senyor, Vós ho sabeu tot, ja ho sabeu que us estimo”... “Pastura les meves ovelles”.

Pau.- De perseguidor ferotge dels cristians a perseguit per causa de l’Evangeli. Què ha passat en-tremig? És Jesús, que s’ha creuat en el seu camí. Profundament arrelat al poble jueu, Pau descobreix Jesús i el seu missatge salvador. I entén que Jesús és de tots, sense exclusió, i es dedica a anunciar l’Evangeli en sortida als pagans, i serà capaç de sofrir qualsevol contratemps per Aquell que l’ha salvat abans que el conegués.

Les seves cartes del Nou Testament expressen la seva passió per Jesús i per la difusió del seu Evan-geli. Cartes apostòliques, enviades amb el segell de l’apòstol convertit.

Pere i Pau, tot i ser tan diferents, són els dos grans pilars de la propagació de l’Evangeli. I formen part del tresor de la mateixa Església. Els qui no coneixen l’Església per dintre es farien creus del plura-lisme i la diversitat de pensament que hi ha. Jesús no vol adeptes cecs, vol seguidors oberts.

PERSONES AMB ÀNGEL

Que agradable és trobar persones amables que fan bé la seva feina i que atenen la gent amb pro-ximitat i tendresa. Normalment són persones que estimen el que fan, que no ho fan per força, sinó que actuen per vocació. Elles hi gaudeixen i el seu entorn en surt beneficiat també.

Ah, si els educadors, pares, mestres, catequistes, monitors... fóssim capaços de transmetre als infants i joves les bases d’una vida reeixida i feliç! Com ho va fer, per exemple, Baden-Powell (1857-1941) cristià fundador de l’Escoltisme, que deia:

“Quina diferència quan fas feina per amor al que fas!”. “Fes que la teva ambició no sigui el que pots obtenir de la teva feina, sinó més aviat què pots aportar amb el que fas”. “Recorda que sempre pots aportar un raig de llum a la vida de les altres persones, i en fer-ho t’ofereixes a tu mateix el millor tipus de felicitat. Vinga, Déu t’hi ajudarà!”.

Un exemple bonic, viscut en el món de la sanitat, el trobem en un text que es va fer viral, de la Ta-tiana Sisquella, jove periodista traspassada el 2014, que va escriure això mentre estava en ple tractament del seu càncer:

“Un metge, en general, és un expert en alguna part del teu cos. Fins aquí, tot normal. El que ja és més sorprenent és trobar-te amb un metge que té àngel. Aquests també tenen la carrera de medicina, porten bata blanca i fan mala lletra, però, a diferència dels altres, es defineixen per com et parlen, com et miren i com et toquen.

Un metge amb àngel és una persona que cura abans de començar el tractament, és un doctor que escolta i es deixa sorprendre per les teves preguntes. Quan et parla ho fa imaginant-se que ell és el pacient i no dóna per sabut res del que et pot inquietar. Els metges amb àngel no diuen mentides, però saben com potenciar les bones veritats. Tenen un criteri exquisit a l’hora de plantejar els tractaments i sempre troben una cadira per algun racó per fer seure tots els acompanyants. Si t’han de llegir un diagnòstic ho acompanyen sempre amb un dibuix o una metàfora ben quotidiana, perquè tothom ho entengui. Són metges que recorden el teu nom de pila abans de mirar la fitxa i acostumen a saber-se no només els noms de les infermeres sinó també quants fills tenen, si el marit és a l’atur o si han anat a Venècia de vacances.

Jo, que sóc una pacient de llarga durada, reconec la diferència només posant un peu a la consulta. Amb pocs minuts sé si he trobat un metge o un àngel”.

LA RECERCA I LA TROBALLA

Aquest matí m’he volgut escoltar i he sortit a cercar-te. No he trobat cap petjada teva, Senyor, ni m’ha enlluernat la teva llum. A no ser que les petjades dels homes siguin les teves i que la penombra del món sigui reflex de la teva Claror.

T’he pressentit distant, Senyor; tan llunyà com l’horitzó de la nostra pau. A no ser que la teva proximitat sigui aquest anhel tan pregon que ens fa cercar la Pau.

He resseguit les cases de la meva població i la teva no hi era, Senyor. A no ser que estiguis en totes. Però no totes t’hi saben, Senyor.

T’he invocat i no m’has respost, Senyor. A no ser que la teva paraula i les paraules dels humans es barregin i vulguis que m’aturi a destriar-les en la pregària silenciosa. Amb aquell silenci tan dens i altres vegades tan tens.

No em dónes res, Senyor, que m’estalviï de seguir buscant-te. A no ser que aquest sigui el do més gran.

Ja és fosc, Senyor, al voltant meu. M’hauràs de resseguir els contorns de la meva fe, de la meva petita esperança i de la meva indecisa caritat. Perquè no hi hagi cap foscor que m’apagui la teva Llum ni cap soroll que m’ofegui la teva Paraula.

I jo hauré d’acceptar que cercar-te és obrir-me a Tu perquè em vagis obrint als altres. Perquè hi ha quelcom, a més a més, que no sembla que em vulguis estalviar: que jo, pobre de mi, també he de ser llum i paraula per als qui m’envolten i no t’hi saben.

—————

Aquest text que acabeu de llegir el vaig escriure quan era capellà jove. Algú ara l’ha rescatat i m’ha demanat de posar-lo al Full.

L’experiència no ha fet més que refermar les intuïcions que expressa l’escrit. Sabia que m’havia compromès amb un Crist desconcertant, “pobre, humil i carregat amb la creu”. Potser per això té pocs seguidors. Però agraeixo a Déu i a la gent que recolza aquest seguiment, perquè ningú més no és capaç d’omplir de tant de sentit la meva vida.

MILLOREM O EMPITJOREM EL MÓN?

“El teu compromís millora el món”, ens diu Càritas en aquesta festa de Corpus, Dia de Caritat.

Tothom qui ha mamat l’Escoltisme té clar el pensament de Baden-Powell: “Procura deixar aquest món millor de com l’has trobat”. Ho fem…?

El nostre planeta és la nostra CASA en comú, la casa de tothom, ens recorda Càritas. Però aquesta casa pateix molt. Li cal una reparació urgent. Començant pels fonaments, que són els valors:

Hem de ser menys individualistes i més senzills. Menys consumistes i més cooperatius. Menys indi-ferents i més generosos. Menys ambiciosos i més compromesos. La casa també necessita una es-tructura nova: cal crear una economia solidària. Donant suport a les empreses socials, a la creació de feina i als bancs ètics.

Necessitem més portes i més finestres, perquè tota la humanitat accedeixi al futur, amb una bona educació, aliments, aigua potable i un habitatge digne.

Necessitem una façana i una teulada que a la Casa comuna són els Drets Humans, fonamentals per viure protegits. I finalment necessitem eficiència energètica i sostenibilitat. Hem d’adoptar hàbits de vida responsables amb la naturalesa, perquè hem d’aconseguir viure com a germans en la Casa que tenim en comú.

Si tenim consciència que estem en una Casa Comuna, no permetrem que ningú se’n senti exclòs.

Hermann Hesse explica una llegenda medieval segons la qual un viatger arriba a una ciutat alemanya i, en entrar a la catedral, se sorprèn de veure que hi havia dues seus presidencials exactament iguals. Tot estranyat, va preguntar si en aquella ciutat hi havia dos bisbes. Li van respondre:

“No, un dels dos trons és per al bisbe; l’altre és per al pobre de la comunitat, a qui tant alaba l’evangeli”.

El diumenge següent, el viatger va anar a la catedral a la missa dominical. I va quedar encara més sorprès. El bisbe celebrava l’Eucaristia i ocupava la seva seu, però l’altra cátedra estaba buida. Ales-hores va preguntar:

“No em vàreu dir que l’altre tron era per al pobre de la comunitat?”.

Li van respondre: “Efectivament, però en aquesta comunitat cristiana no hi ha cap pobre en aquests moments. Quan en vingui un, ocuparà la càtedra uns quants dies, perquè l’ajudarem a que surti de seguida de la pobresa”.

Aquest és l’esperit de Càritas, i així vol treballar. Ajudem la seva tasca, perquè tots som Càritas.