EL POBLE DE LA LLUM

Hi havia una vegada un poble que vivia completament a les fosques. Cap habitant d’aquell lloc no havia vist mai la claror. Caminaven per la vida com cecs, a les palpentes, i molt sovint s’entrebanca-ven amb qualsevol obstacle que trobaven en el seu camí. Viure en aquell poble era com estar per-manentment ficat en un calabós o en una mina sense llum.

Com que tenien por de la fosca i es malfiaven els uns dels altres, s’aferraven a tot el que trobaven i quan topaven amb qualsevol cosa sempre deien: “Per mi!” “Això és meu!”.

Un dia, va néixer un nen. Un nen diferent dels altres. Perquè de ben petit no actuava pas com to-thom, sinó d’una altra manera. Un dia, aquell nen va començar a dir: “T’ajudo”.

Era la primera vegada que se sentien aquestes paraules en aquella mena de cova obscura. Eren pa-raules que van ressonar amb una força enorme, es van propagar com la pólvora i van deixar a tothom parat. I el més curiós de tot és que amb aquelles paraules havia sorgit com un resplendor, com una llambregada de llum. La gent estava expectant i els seus cors bategaven més de pressa.

El noi va tornar a repetir: “Vols que t’ajudi?”. I va tornar a aparèixer un resplendor fulgurant davant del silenci astorat de la gent. El noi va quedar il·luminat i els habitants del poble fosc van poder veure que aquell noi era una llum.

I de mica en mica van anar descobrint que tots ells podien ser llums, però que estaven apagades i brutes. I s’havien acostumat a la tristor.

Les cases eres caus on no s’hi cabia perquè estaven plenes d’andròmines inútils que cadascú havia anat acumulant. La plaça d’aquell poble era gran, però ningú no s’hi reunia perquè havia quedat en-golida enmig del desordre i amb una font seca. I la foscor impedia que la gent es veiessin les cares i que compartissin absolutament res.

Però gràcies al noi diferent, els habitants del poble van anar comprovant que cada vegada que algú ajudava a un altra persona a retirar algun objecte, a netejar alguna cosa, cada vegada que algú ajuda-va a un altre a caminar, s’encenia dintre d’ell una llum. I a poc a poc aquells carrers bruts, aquells fanals inservibles, aquelles places fosques i plenes de brossa, es varen anar netejant i convertint en el poble de la llum.

La gent era feliç de veure’s neta i rescatada, i valoraven el somriure com un regal inesperat, es dona-ven les mans per celebrar, cantar i dansar enmig de la plaça amb una font lluminosa.

El noi havia crescut i un dia el poble va decidir fer-li un homenatge. El van buscar però ell ja no hi era. Havia marxat a donar llum a un altre poble, però, de fet, s’havia “quedat” a l’interior de cada persona capaç de dir: “T’ajudo?”.

BON ANY NOU, PLE DE LLUM I DE PAU.

I SI ENS POSÉSSIM DINS DEL PESSEBRE?

Quins “personatges” del pessebre podríem ser cadascú de nosaltres, i durant tot l’any?

. Persones-pastors, que, malgrat que no comptin o estiguin mal vistos socialment, tinguin la gosadia necessària, superant el conformisme, els dubtes o el risc al fracàs, de posar-se en camí.

. Persones-estrelles que il·luminin, que estiguin sempre presents en els encreuaments difícils dels camins, disposats a donar claredat i consol.

. Persones-àngels que comuniquin les grans notícies de cada dia, no els xafardeigs que, en un tant per cent molt elevat, es fan servir per parlar malament dels altres.

. Persones-bous i mules que facin calor, que, encara que no tinguin títols o que sovint es fiquin de peus a la galleda en públic, estiguin sempre al lloc exacte, abrigant, encoratjant, donant amor.

. Persones-pessebres que estiguin sempre disposats a oferir el poc o el molt que tinguin. Que els seus cors estiguin sempre oberts de bat a bat a qualsevol que necessiti entrar en ells.

. Persones-mags que es deixin contagiar per la màgia de Déu i estiguin sempre disposats a obrir els seus cofres, i a oferir el més valuós que posseeixen: saviesa, tendresa, amor abundant.

. Persones-infants, que es facin com nens, transparents i nets, indefensos i necessitats, per a sentir en la seva pròpia carn com el Déu-Infant que ve a salvar el món requereix la nostra ajuda.

I com a regals, què podem aportar cada u de nosaltres? Quins serien els millors (que no són pas els més cars)?

. Podem regalar amistat. Reforçar les amistats no pas esperant que siguin els altres qui vinguin, sinó avançant-nos a anar cap a ells, com Jesús que ve per iniciativa divina i gratuïtament.

. Regalem també somriures. Som portadors d’alegria o, pel contrari, comuniquem tristesa? Què fem per ajudar els qui viuen en l’angoixa?

. Regalem ajudes concretes. Som persones que ajuden a avançar o som un destorb? Som capaços de donar un cop de mà a la família, a la colla, a la societat, a l’Església, o som dels qui sempre critiquen i no mouen ni un dit?

. Regalem abraçades. Som amables i afectuosos amb la gent del nostre voltant? Som portadors d’amor o som freds i distants?

. Regalem humilitat. Som humils i senzills o ens creiem superiors als altres? Jesús, essent Déu, s’ha fet home en la humilitat de Betlem.

Aprendrem la lliçó?

BON NADAL!

TIÓ, TIÓ...

L’escriptor gironí Antoni Puigverd, escrivia a la revista Presència, ja fa uns quants anys, a propòsit dels regals nadalencs:

“Els nens d’avui, aviciats per muntanyes de regals, protegits de tots els inconvenients per muntanyes de cotó fluix, envoltats d’un fervorós amor d’hipermercat, s’han convertit en l’expressió més neta, més espontània, del cinisme contemporani (...) El tió raja molt de pressa i en redundant abundància sense exigir res a canvi (...) El tió és la metàfora dels pares contemporanis: incapaços de dir que no, acomplexats per les llargues absències, aplacant el sentiment de culpa consegüent amb una butxaca molt lleugera i fàcil, diarreica (...).

El goig només apareix si allò que el causa ha costat d’obtenir; la il·lusió només creix amb l’espera. I com que, avui, les coses costen massa poc d’obtenir, no és estrany veure nens indiferents. Com que, avui, no hi ha temps per a l’espera, no és estrany veure nens amb cara d’avorriment. Nens inapetents, prematurament cansats. No puc lamentar el progrés material que hem aconseguit, és clar. No enyoro els freds, les privacions, les malalties del passat. Però constato el cost de l’abundància. Abans la pèrdua de les il·lusions es produïa després d’un llarg viatge per la vida. Ara la vida comença amb aquesta pèrdua. Avui el Nadal celebra, de fet, el naixement del tedi”.

Aquestes reflexions ens poden ajudar a revisar els nostres comportaments en família durant aquestes festes que s’apropen. Unes festes que, a la catequesi, els nens i nenes saben associar molt bé al Jesús que neix pobre a Betlem i que ens ensenya a compartir les coses. No és culpa d’ells que, per la pressió ambiental i la poca atenció de les famílies, els nens es converteixin en petits dictadors que fan rajar tot el que volen del tió, del Papa Noel, dels Reis...

Això ni és educatiu ni els ajudarà per res a la vida. Al contrari, els farà consentits i no aprendran a valorar res. D’altra banda, havent-hi tants nens i nenes, aquí i arreu del món, que no poden tenir cobertes les necessitats més bàsiques, és un escàndol tot el que “sobra” a les cases dels nens sobreprotegits.

Un exercici positiu d’aquestes festes podria ser ajudar els petits a fer la carta als Reis, valorant cada petició seva, aprofitant per comunicar el sentit d’aquestes festes i proposant de compartir alguna joguina nova amb els nens pobres, a través d’alguna ONG. 

Els nens ho entenen molt bé.Millor que nosaltres. I és que, si els pares i els mestres els deixen, són molt amics de Jesús. Més que nosaltres.

PISTES PER APLANAR LA VINGUDA DE JESÚS

Temps d’Advent, de vigilància de si mateix, de preparació de la vinguda de Jesús, aplanant els seus camins. En dono unes pistes per si us serveixen: 

• Miraré de callar més, d’escoltar més, de prestar més atenció a les persones que al meu mòbil. 

• Un pensador ha dit darrerament que “som gent de poca fe i de molta por”. Procuraré desmentir-ho, ni que sigui una mica… 

• Em proposo pregar més i millor. Fer silenci a la presència de Déu. Intentar descobrir el batec de Déu en el cor del món. Que hi és. 

• Meditant l’Encarnació del Fill de Déu, faré meu el pensament de Sant Francesc de Borja que diu: “En cristià, no són grans els qui es tenen per grans, sinó els qui es reconeixen petits”. 

• No em desanimaré per com va el món, sinó que hi posaré esperança, segons la dita del Petit Príncep: “Allò que fa bonic el desert és que en algun lloc amaga un pou”. 

• Si jo he trobat la Font d’aigua viva en Jesucrist, mostraré, amb la meva manera de viure, el camí de la Font als qui beuen en fonts insanes i contaminades. 

• Faré meu el pensament d’una biblista que diu: “Quan l’Església es troba més despullada és quan es presenta l’ocasió meravellosa: la de revestir-se, per fi, únicament, del mantell de la glòria de Déu”. 

• Quan la vida, tan sovint, ens posa a prova, miraré que les proves m’enforteixin, i que m’ajudin a centrar-me més en les coses essencials i menys en les banals. 

• Davant de l’allau consumista, alimentaré el convenciment que es necessita ben poc per a viure. 

• En un món que convida a l’excés egoista, procuraré viure amb austeritat i ajudar els pobres, els de butxaca i els d’esperit. 

• Davant d’un Jesús que es manifesta en l’extrema fragilitat, no voldré dominar els altres ni actuar amb prepotència. 

• Miraré de ser més amable amb tothom, posant amor i humor en tot el que faci. 

Tot plegat, amb l’ajut del Senyor. 

JUSTÍCIA = BONDAT ; PAU = SALVACIÓ

El lema o eslògan d’aquest curs, que veureu penjat a les parròquies de Figueres, és bíblic, extret del salm 84 i diu: “La justícia anirà al seu davant i la pau li seguirà les petjades”. 

Hi ha traduccions, com la litúrgica, que no diu “justícia” sinó “bondat”: “La bondat anirà al seu davant, i la pau li seguirà les petjades”. I encara hi ha traduccions, com una en castellà, que diu: “La justicia marchará delante de él, y la salvación seguirá sus pasos”. Aquí, en lloc de “pau”, es tradueix per “salvació”. 

Què hem de fer davant de traduccions tan diverses? Podem mirar les paraules hebrees originals, que són molt importants en l’Antic Testament. La primera és “tsedaqah” i ho traduïm per “justícia” i també per “bondat”, perquè es pot traduir de les dues maneres. La segona és “Shalom”, que traduïm per “pau” i també per “salvació”, perquè també es pot traduir de les dues maneres. 

Ara bé, quan nosaltres, en les nostres llengües, diem “justícia” estem pensant en una cosa social, de fora, de política. I quan parlem de “bondat”, parlem d’una cosa individual, personal. Aquesta és la diferència que no fa la Bíblia. Perquè la Bíblia, quan parla de “justícia”, està parlant certament de la mateixa justícia de què parlem nosaltres, però no concep de cap manera que la persona que fa justícia a fora, no sigui justa ella mateixa, perquè quan parla de justícia parla de bondat, i quan parla de bondat, no parla d’una cosa individual, sinó de quelcom que té repercussions socials. Justícia i bondat tradueixen la mateixa paraula. Per què? Perquè en la concepció bíblica, no hi ha aquesta dicotomia que fem nosaltres entre “privat” i “comú”, “intern” i “extern”. En la concepció bíblica, com més bo, més just i més justícia social. 

I amb la paraula “pau” passa igual. Quan parlem de “pau” parlem més aviat de la pau social, i quan parlem de “salvació” parlem d’una qüestió individual. I no! La paraula “Shalom” en la Bíblia agafa les dues coses alhora, més encara, quan parla de “Shalom” està parlant d’harmonia, de pau social, de les famílies, pobles, comunitats, però també de la pau interior i de la salvació, que és una realitat més profunda. 

La Bíblia ho repeteix moltes vegades: no es pot buscar el bé propi prescindint del bé comú. I el bé comú el fomenten les persones bones, és a dir, justes! Perquè per ser just cal ser èticament bo!