Mn. Joan Busquets, mort el passat
dia 13 de novembre, ha clos amb gran dignitat una vida plena. Us estalvio el
reguitzell de títols i càrrecs de la seva trajectòria, càrrecs que ell no ha
buscat, però que ha assumit amb esperit de servei i amor a l’Església i a la
societat.
És un privilegi haver-lo tingut
de formador, de professor, de company. Aquella colla de seminaristes que trèiem
el cap en uns moments decisius de les nostres vides i de la història de
l’Església i del país, no sé com ens n’haguéssim sortit sense el guiatge de
Joan Busquets, que havia agafat el relleu del rectorat venerable de Mn. Damià
Estela al front del Seminari.
El Seminari. Aquell enorme
edifici pensat per grans quantitats de vocacions, va haver de ser “repensat” a
partir de la davallada en picat de vocacions. Persones com Mn. Busquets,
amarats del Concili Vaticà II, d’esperit obert, i amb un nivell cultural excel·lent,
ho van fer amb una gran dignitat. La
seva especialitat, la Història, li servia per interpretar i viure el moment que
estàvem vivint i mirar de no caure en errors passats.
Mn. Joan va quedar orfe de pare
als 4 anys. La seva mare, que fou mestra, s’encarregà de la formació dels seus
dos fills. A més dels estudis, en Joan va viure de petit l’Escoltisme.
Probablement fou una base ferma perquè al llarg de la seva vida estimés
l’austeritat i la senzillesa. Era un home de gran discreció, molt sofert,
havent de conviure amb una malaltia que el va acompanyar sempre; li rajava sang
del nas en el moment més inesperat i ell
es posava un bon tou de cotó fluix a un orifici nasal i seguia fent la seva
feina tant com podia, intentant dissimular el patiment. Mai va tenir
pretensions de grandeses, tot i les seves capacitats i els seus càrrecs. Els
bisbes sabien prou bé que l’havien de tenir com a col·laborador molt proper,
sense que hagués de deixar la docència, ni a nivell diocesà ni interdiocesà, ni
tampoc, més tard, civil.
Hi va haver diversos moments en
què es rumorejava que el podrien fer bisbe. Nosaltres el “provocàvem” per si
ens xerrava alguna cosa, però ell mai va voler entrar en aquest joc. Com a bon
formador, sabia guardar les distàncies, quan calia. És estrany que una persona
de la seva qualitat pastoral no fos bisbe, però no és d’estranyar si tenim en
compte quins paràmetres es buscaven per a les “ternes episcopals” i per quins
filtres havien de passar...
En Joan era un home de país, amb
un gran amor i coneixement de Catalunya, però integrador i profund, és a dir,
ni exclusivista ni exaltat. I era sobretot un home d’Església. Amb realisme, amb
comprensió pel factor humà, amb voluntat de diàleg, però finalment ens
sorprenia el seu gran esperit d’obediència.
Era crític amb l’Església, i com
a historiador coneixia millor que ningú les seves flaques, però l’estimava i
ens va ensenyar a estimar-la, malgrat tots els seus defectes. “La meva mare no
és pas la més maca; però és la meva mare i me l’estimo. Vet aquí la mare
Església”. Li dolien les xacres eclesiàstiques i procurava fer contrapès donant
exemple per l’altra banda, la d’una Església oberta, pobra de portes endins i
servicial de portes enfora. I la seva aportació a la cultura, en concret
l’estudi de la història gironina i les classes a la Universitat, el convertien
en un capellà d’ampla volada, gens clerical.
Mn. Joan, a més de deixar molts
escrits, ha deixat inscrits en els nostres cors unes pistes que han vertebrat
la nostra manera de situar-nos en una realitat en ebullició constant. Davant de
múltiples situacions m’he preguntat què hi diria Mn. Busquets aquí. Ha estat un
referent. Era l’home del discerniment, de les causes ben enraonades, del matís,
de la síntesi, havent ponderat la tesi i la seva antítesi. Era un home
d’exposició clara, amb una pedagogia que ensenyava a pensar. Tenia talent
didàctic, analitzant els fets des de claus d’anàlisi diferents: Què ha passat? Per
què ha passat? Està bé que hagi passat? i com podem millorar el que ha passat?
Dit d’una altra manera, ciència, filosofia, ètica i transformació.
Quan explicava Luter, hauries dit
que se sentia protestant. Així ens obria la ment a l’ecumenisme i al diàleg
interreligiós. Vàrem entendre que reconèixer els valors de l’altre no implicava
renunciar a cap dels propis, i fins podia enriquir la pròpia vivència.
Joan Busquets va tenir molts
càrrecs, tant a nivell diocesà com interdiocesà, fou autor de ponències rellevants
i de llibres de referència, i molt avesat a les aules i a les biblioteques.
Però curiosament, quan més el vèiem emocionat era sentint-lo parlar del seu
contacte amb gent “normal” de grups de matrimonis o de parròquies rurals, el
poc temps que hi va poder dedicar, o de la mainada de la Llar Infantil,
vulgarment dit “hospici”, en el temps que hi va servir com a capellà, i pel
seguiment que va fer després de molts nois i noies. Sempre recordava que
l’opció pels pobres no era un afegit al contingut de la fe, sinó un element
essencial.
Mai no ens va amagar la duresa
del camí. Però intuíem que, si ell l’havia seguit, el camí valdria la pena.
Solia repetir que “hem de seguir Jesús, pobre, humil i carregat amb la creu”. “Home,
mossèn –li dèiem- i la joia de la resurrecció, què? “Això vindrà després, i és
cosa de Déu, nosaltres hem de fer el que ens toca” –concloïa.
Acabo amb un text que Mn. Joan va
escriure l’any 1984 al Punt Diari, a la secció “Fe i compromís”, perquè resumeix
molt bé el seu pensament i el seu estil. I és bonic:
“La mateixa Església tota ella és
una paradoxa desproporcionada entre el que significa i la petita realitat
quotidiana. Tot plegat, els capellans som poca cosa i el paper que ens ha donat
ens ve gran; era desproporcionat. Ni dubtem, ni estem amargats, però realment
ho veiem difícil. Això. És difícil ser igual a tothom i alhora diferent. Ser
amic, company de camí, donar la mà i, alhora, “rentar els peus” a tots. Mai no
podrem parlar des de la nostra perfecció o fermesa, sinó simplement fer la
confidència que també hem estat
perdonats i estimats. Una vida que val la pena, però només des de la fe. Des de
la claror i de la fosca de la fe. Déu ajuda la nostra feblesa. I per això
–només per això- segurament hi tornaríem. Amb joia? Sí, perquè hom creu que “fa més feliç donar que rebre”.
Mn. Miquel-Àngel Ferrés i Fluvià
