FRUITS D’UN PELEGRINATGE A TERRA SANTA

Poden ser molts i personals els fruits d’un pelegrinatge com el que vàrem poder fer a Terra Santa del 17 al 24 d’agost amb 41 pelegrins de la nostra diòcesi. Aquí n’apuntem unes quantes vivències i conclusions.

- Vàrem visitar molts llocs sants, però, quin són els ingredients perquè un lloc sigui considerat sant?:

1. La tradició oral – 2. L’arqueologia – 3. La cultura del poble – 4. La presència del pelegrí. El lloc en si mateix, sense la fe de les persones, restaria un peça de museu i prou.

-Havent triat aquest país petit, a la confluència de tres grans continents, es referma que l’Encarnació de Jesús és real i d’incidència universal, és a dir, que val per qualsevol lloc del planeta. No cal peregrinar a Israel; si estàs amb Jesús, allà on trepitges ja ha de ser “terra santa”. A més, els moments de Déu sempre solen ser a la natura, no en grans temples. I el “retaule” seríem nosaltres, pedres vivents del poble de Déu.

-A Israel hi ha molta pedra, força desert, poca aigua i poca terra fèrtil. Però han sabut aprofitar al màxim els recursos que tenen i són pioners en diverses matèries tecnològiques. La vall és el lloc que dóna el pa de cada dia, allà on es troba la poca terra cultivable. Per tant, se la destina a conreus. A Israel els pobles es construeixen en les carenes de les muntanyes, deixant les valls lliure de població i aptes pel creixement de fruits.

Aplicant aquest fet a l’espiritualitat, podem dir que hem d’evitar que l’egoisme, la comoditat o la mundanitat humanes envaeixin totes les zones de la persona, sense deixar lloc per al creixement dels valors que alimenten l’esperit.

-Natzaret. No podem apartar el missatge de Jesús de la seva vida oculta, que va durar la major part de la seva vida. A Natzaret aprèn a treballar, a somriure, a plorar, a participar en la vida de família, en les festes rituals... És la primera escola, la base de la seva vida pública.

-Llac de Galilea. Les aigües i el paisatge que envolta el mar de Tiberíades és el que ha pogut canviar menys des del temps de Jesús. Fem una travessa pausada i contemplativa, amb un silenci intens al mig del llac. Sentim la presència de Jesús. Prenem consciència que allò que canvia la història i la vida de fe són petits-grans moments viscuts a la presència d’Aquell que ens acompanya sempre a la barca.

-Betlem. Paradoxalment, allà on nasqué el Príncep de la Pau, s’hi arriba passant controls de guerra. Però entrem per la porta petita de la basílica de la Nativitat recordant que Jesús s’ha empetitit per nosaltres per fer triomfar la Pau.

-El riu Jordà. Aquí renovem les promeses del nostre Baptisme. Aquí Jesús va ser batejat per Joan Baptista, en una demostració d’humilitat. I per això “el cel s’obrí”, diu l’Evangeli. En canvi, amb la supèrbia i l’orgull el cel no es pot obrir...

-Jerusalem. Des de la carena de la Muntanya de les Oliveres per un cantó, i des de la Muntanya de Sió per l’altra, es contempla la ciutat santa, que ha sofert tants atacs al llarg dels segles, i que segueix essent el centre neuràlgic de la fe pels cristians, pels jueus i pels musulmans, malgrat tantes muralles, físiques i figurades, que envolten els llocs sants. Fem abstracció de tantes destruccions i reconstruccions sobreposades, i rememorem el sacrifici del Calvari, el silenci del Sant Sepulcre i la joia de la Resurrecció.

-Les icones. Hi ha molts temples orientals a llocs sants regentats per ortodoxos. Ens pot sorprendre la seva estètica, però la seva finalitat no és ser un museu sinó un lloc de fe i de pregària.

Les icones d’Orient no busquen tant ser peces d’art sinó una invitació a la pregària i a la pau interior. I el lloc sant no és només per mirar al passat i pel record històric i la seva antiguitat sinó que sigui un lloc viu, on hi bategui la comunitat, i que estigui al servei de la solidaritat, l’ecumenisme i la cultura.

Com a pelegrins també retornem del contacte amb el “passat” amb ànims renovats pel “present” i pel “futur”.

PER UN 11 DE SETEMBRE INTEGRADOR

En els bateigs de nens i nenes de pares d’origen sud-americà, m’agrada tenir dos detalls de bon to. Un és fer presents espiritualment a la cerimònia els familiars que no hi poden ser perquè estan a l’altre cantó de l’oceà. Pel miracle de la comunió i de la pregària (Déu sempre té cobertura, a diferència dels mòbils...) els fem presents, tant els vius com els difunts. L’altre detall és comentar als seus familiars que aquell infant, que ha nascut aquí, ja és un empordanès i un català més, que no l’hem de considerar com a “immigrant”, ni molt menys “estranger”. Pels cristians no hi ha estrangers ni fronteres; pel baptisme tots som membres del mateix poble de Déu, amb diversitat de races i de llengües. “El futur de la nostra societat catalana –recorden els bisbes de Catalunya- està íntimament vinculat a la seva capacitat per integrar la diversitat que la configura”.

Aquests infants normalment creixeran aquí, i hem de procurar que aquest sigui un país amb unes condicions que ajudin a ser millors persones i ciutadans del món, amb una sana convivència entre tots, ja siguem autòctons de tota la vida, o nouvinguts de la primera o de la darrera volada.

Aquesta setmana celebrem la Diada Nacional de Catalunya, amb una significació especial, ja que marca l’inici de la campanya per a les eleccions del dia 27 de setembre.

Més enllà de posicions partidistes, estaríem d’acord que convé una societat que tingui les característiques inspirades en la doctrina social de l’Església: una societat que es regeneri democràticament, sense corrupció, sense tantes diferències, integradora, amb justícia social, amb esperit de solidaritat, assegurant per tothom els drets bàsics d’alimentació, sostre, treball, educació, sanitat, i amb una economia de rostre humà, com recorda insistentment el papa Francesc.

Aquests dies sentirem a parlar molt d’identitat i de justícia social. Alguns accentuen més un valor que l’altre, però van lligats. El mateix Papa, ambaixador de la pau, que en els seus viatges sempre tria països més aviat petits, pobres i conflictius, ha dit que “els pobles del món volen ser artífexs del seu propi destí. Volen avançar en pau cap a la justícia. No volen tuteles ni ingerències on el més fort subordina al més feble. Volen que la seva cultura, el seu idioma, els seus processos socials i tradicions religioses siguin respectats”. La doctrina social de l’Església afirma que “la pau es fonamenta no tan sols en el respecte dels drets de l’home, sinó també en els drets dels pobles”

I els bisbes de Catalunya manifesten: “Defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte de la dignitat inalienable de les persones i dels pobles”

El fet de voler ser un país normal no ha de suposar cap trencadissa ni enfrontament. Al contrari, el “nosaltres” només és possible dir-lo en pau a partir del reconeixement del “jo” i del “tu”, en pla d’igualtat i de dignitat, sabent que podem ser bons germans des del respecte a la diferència. Ens cal, per part de totes les posicions, superar els recels i, com a creients, encomanar-ho a Déu, com el beat Pere Tarrés, que ja al 1932, escrivia:

“Perquè el nostre idealisme és pur i cristià, sense odis, ni rancúnies, ni prejudicis, en el moment que aquesta pàtria nostra va camí d’una nova estructuració, no ens hem descuidat d’implorar la protecció del Cel, la gran Pàtria de tot el món, on per arribar-hi ens cal primer dignificar-nos en la terra en què Déu ens ha posat”.

Hi ha cristians a tots els partits i opcions polítiques, i aquest fet demostra, d’una banda, la pluralitat del nostre poble i, a més, la necessitat del respecte i del diàleg envers totes les posicions mentre siguin democràtiques i no intolerants.

Com a creients som cridats a apostar per la concòrdia i no per la discòrdia, sense posar barreres a una convivència que aquí mai no ha perillat, a no ser que se la vulgui fer trontollar interpretant les lleis a conveniència, o sacralitzant la llei per damunt de les persones, cosa que Jesús a l’Evangeli no accepta mai, com bé sabem.

El Tribunal Internacional de Justícia, va declarar a l’any 2010 que, quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d’un Estat i la voluntat democràtica, preval aquesta segona. I que en una societat democràtica, a diferència d’una dictadura, no és la llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica, quan sigui necessari, la legalitat.