En vigílies de Corpus, Dia de Caritat
Un cop passades les eleccions, és bo recordar allò que deia Nelson Mandela, que es pot aplicar arreu del món:
“Si no hi ha menjar quan es té gana, si no hi ha medecina quan s’està malalt, si hi ha ignorància i no es respecten els drets elementals de les persones, la democràcia és una closca buida, encara que els ciutadans votin i tinguin Parlaments”.
No n’hi ha prou, doncs, de votar. Ens hem d’implicar, i Càritas ens fa fixar enguany en la Paraula de Déu per descobrir la tasca envers la societat i el proïsme. Ja al llibre del Gènesi, Déu pregunta a Caín: “Què n’has fet del teu germà?” (Gen 4, 9-10). Desentendre’s de la sort dels nostres germans, sobretot si contribuïm a fer-li mal a través de situacions injustes, no és propi de la fe cristiana.
El cap de setmana que ve celebrem el Corpus Christi, Dia de Caritat, expressant una vegada més l’estreta vinculació que hi ha entre la participació en l’Eucaristia i l’exercici de la caritat.
És el que va entendre i segellar amb la seva sang Oscar Romero, arquebisbe del Salvador, beatificat la setmana passada: que la “salvació eterna” i la “justícia terrenal” han d’anar sempre unides.
Ell deia: “Sabem que tot esforç per millorar una societat, sobretot quan està ficada en la injustícia, és un esforç que Déu beneeix, que Déu vol i que Déu ens exigeix”. I afegia: “Si denuncio i condemno la injustícia, és perquè és la meva obligació com a pastor d’un poble oprimit i humiliat”.
El bisbe de Girona, a l’homilia de la festa de Sant Narcís, davant de les autoritats, va dir que “si s’han de fer retallades, cal procurar retallar per dalt i no sempre per baix”. En efecte, hi ha sous inflats de càrrecs dirigents i despeses supèrflues amb diner públic que s’haurien de revisar.
L’única retallada que necessita urgentment el país és la cua de l’atur. No ens podem resignar a considerar normal allò que és immoral i injust.
Avui es parla molt de casos de jutjats però no gaire del concepte de justícia en si mateix. Vivim en una societat del “jo”. I el jo inflat és injust per naturalesa, perquè la justícia exigeix sortir d’un mateix i posar-se en el lloc de l’altre. Per la persona egoista, el proïsme sempre és una amenaça i mai una promesa. Que trist. I oblida que el “nosaltres”, el compartir de veritat, ens faria més feliços.
Càritas ens pregunta què significa el proïsme per a mi, i en concret, el necessitat: Una companyia que molesta? Un rival? Un objecte? Un desconegut? Me’n desentenc, perquè ja en tinc prou amb els meus problemes? O bé, me’l miro en positiu i en cristià com un germà? M’interpel·la? M’hi solidaritzo? L’acompanyo i l’ajudo? Penso que potser no ha tingut les oportunitats que jo he tingut? Hi veig la presència de Crist? Entenc que Crist ha vingut a rescatar l’ovella perduda?
Si no som justos és perquè no estimem prou. Ai, la condició humana...! Ja ho deia Aristòtil: “Si fóssim amics, no tindríem necessitat de la justícia”. I Sant Pau va entendre perfectament que l’amor és més gran que la justícia, quan diu: “Si repartís tots els meus béns als pobres, i tingués així un motiu de vanaglòria, però no estimés, de res no em serviria” (1Co 13, 3).
Càritas convida, doncs, a estimar de veritat i a posar-ho en pràctica fent obra de justícia, i aportant la quantitat solidària que puguem a la col·lecta extraordinària de diumenge vinent.
Si et preguntes per què existeix el dolor, ets un filòsof.
Si et preguntes pel dolor dels altres, ets una persona sensible.
Si fas alguna cosa pel dolor dels altres, ets realment un ser humà. I un bon seguidor de Jesús.
D’aquest Jesús que ens mostra un Déu, Pare de tots, que el que vol és “misericòrdia i no sacrificis rituals”, un Déu “que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos”. A nosaltres ens toca fer brillar el sol de la justícia per tothom.
Miquel-Àngel Ferrés
