Temps de poda

En aquest temps que molts arbres i plantes són podats, podem relacionar aquesta intervenció a la natura amb la tasca educativa o de correcció de les persones, especialment joves. Simplement enumeraré característiques de la poda, i cadascú pot relacionar-ho amb aspectes de l’educació de les persones, per si us suggereix alguna cosa per reflexionar.  

La poda o esporgada, si està ben feta és beneficiosa, però no deixa de ser una operació traumàtica que altera el desenvolupament de les plantes, raó per la qual s’ha de fer amb molta cura, delicadesa i amor. Cal respectar l’harmonia i el desenvolupament de l’arbre (i de les persones...), evitant intervencions nocives o talls indiscriminats. I fer-ho en el moment oportú, en la mesura correcta, i amb la tècnica adequada. 

De fet els arbres han estat la mar de bé a la Terra durant uns 300 milions d’anys abans de l’arribada dels homes, i sense ser sistemàticament podats. En una selva, quan no hi ha arribat la intervenció agressiva i especulativa de l’home, la mateixa naturalesa s’encarrega de practicar la poda, per la qual cosa allà només sortiran endavant les plantes més fortes, les més altes. Com que jardins i terrasses no són selves, la poda suscita molts dubtes pel risc de devastar les plantes i arbres, si es tracten totes per igual, sense respectar la morfologia de cada espècie. Cal conèixer les plantes i conèixer el tractament que necessiten per viure millor (com les persones...). 

La poda només pot resultar beneficiosa en casos de plantades, de trasplantament (per prevenir defectes futurs), de regulació del creixement, de branques malaltes o trencades, per tornar el vigor als arbres dèbils o de molta edat, o per afavorir el floriment i la fructificació d’arbres fruiters. I encara en aquest cas la poda no ha d’anar mai més enllà d’allò que es pot tallar amb tisores de podar. Les serres ja són eines de llenyataire. No és el mateix tallar branques vives que branques mortes. 

Hi ha diversos tipus de poda. La poda de formació: Es comença a podar quan els arbres són joves, els primers anys, per conduir la planta o l’arbre (penseu en la persona...) cap a una bona estructura de les seves branques principals. 

Hi ha després la poda de producció i de manteniment: Es fa regularment per estimular la producció d’òrgans naturals, com flors, fulles i fruits. Serveix també per netejar i eliminar elements indesitjables, com branques seques, branques amb risc de trencament, per aclarir la copa de brancatges excessius... 

Hi ha un tipus de poda que només corregeix defectes, i un altre que mira de prevenir aquests defectes i generar arbres amb una estructura forta. Es busca que l’arbre es mantingui fort i sa, i això beneficia també el seu entorn, perquè hi haurà menys ocasions de trencaments de branques en les tempestes o en condicions meteorològiques extremes. 

S’ha de mirar quina és la millor època per podar. Pels arbres fruiters, és millor a la fi de l’hivern, per evitar que el fred intens pugui afectar les ferides. Una poda durant el creixement fort de primavera i estiu suposa un càstig i un debilitament per l’arbre.  

Les branques principals dels arbres, sobretot els fruiters, necessiten espaiar-se al llarg del tronc per permetre que la llum del sol entri a l’interior entre les branques. Es recomana evitar que les branques principals creixin massa cap amunt (que no siguin orgulloses!). Les branques horitzontals produeixen més fruit. Els arbres que han estat mantinguts en un tamany reduït (humil...) poden suportar una major poda. Podar petites quantitats anualment, o dues vegades l’any, farà que hi hagi menys brots que tallant severament cada dos o tres anys. Tallar a la babalà pot comportar destruir l’estructura de l’arbre. La ferida portarà al deteriorament del tronc, i si no té estabilitat es pot trencar en els temporals. Quan s’intervé massa, l’escorça no tanca les ferides i l’arbre no es pot protegir contra les malalties. Les capçades violentes esguerren els arbres, impedeixen la ramificació, els ocells ja no poden fer el seu niu a les branques i de l’ombra de l’estiu ja no en queda gaire res. 

Que Déu, Creador, ens ensenyi a afavorir el floriment de la natura i de les persones amb harmonia, i a “esporgar” els defectes que facin nosa. 

En la mort de la mare

La mare va estar molts anys llegint cada nit, abans d’adormir-se, l’escrit que vaig fer en la mort del meu pare, el seu bon espòs Josep, ara fa 19 anys. Era com un vincle d’unió íntima per baixar el teló de cada dia. El teló de fons de la vida de la mare, des de llavors, ha estat sempre la figura del pare. Ara s’hauran retrobat al cel el mateix dia de Nadal, només uns quatre mesos després del traspàs de la tia Montserrat, germana del pare.

Una mare mai no es cansa d’estimar. Quan, en els darrers dies, el seu cos es debatia entre la vida i la mort, semblava que li recava de marxar per no deixar-nos sols. No ens hi hem sentit mai, de sols. Ella era, és i serà el vincle d’unió dels fills. I hem quedat parats de la quantitat de gent que també s’hi ha sentit vinculada, que l’ha recordada amb amor i que ha pregat per ella. Tot i la tristor, han estat dies d’una gran collita. Hem anat recollint tot el que la mare ens havia sembrat, a través de cada un dels fills, dels familiars, amics i coneguts.

Quan ja la veus al llit de l’hospital, sedada, comproves molt endins que mai no estem preparats per la pèrdua, i menys de la mare. I ja comences el dol. Trucades de familiars  i amics: “Què fa la mare?”. I la veu se’t trenca de veure com la mare se te’n va a poc a poc. Li acarones el front, li mulles els llavis, li agafes la mà, la mires amb amor filial. I sents que el cor vessa de noms que estan amb tu i amb ella. Està connectada a l’oxigen i a l’amor que l’acompanya. Els metges et diuen que no la deixen patir. Uf, qui pot saber què passa a dins d’aquell cos que s’aferra a la vida com a un clau roent?

Va esperar al vespre del dia de Nadal, el dia que ens volia tots a taula. Aquest cop érem al voltant del llit, que feia de taula d’ofrena de tota una vida lliurada a nosaltres i a tothom. Contemplant-la, li agraíem que si algun fruit donem és gràcies a les arrels fondes de l’amor dels pares, als quals devem tantes coses: la vida, la llar, la fe, l’amor, la constància, la generositat, la vocació, el treball freturós, els consells insistents i els silencis comprensius... Un cop va haver finat, vam resar junts un Parenostre i vam passar a besar-li el front. Va morir amb la mateixa dignitat amb què havia viscut.

La pèrdua no és fàcil d’assumir, però ens refiem del guany superior, el guany d’una llarga vida, plena i fecunda, el guany de la vivència d’unió familiar i humana i la victòria final de la Pasqua de Resurrecció. Tindrem algú més que vetlla, que intercedeix per nosaltres.

No sóc capellà pels pares, però no seria capellà sense els pares. No hi ha collita sense llavor sembrada. La fecunditat de la mare va molt més enllà dels fills carnals. L’instint maternal de la mare Pilar englobava tothom. La mare d’en Joan, de la Roser, de la Meius i d’en Miquel-Àngel era una mica mare de tots els qui l’havien coneguda a través dels fills. I la mare del pastor, d’un mossèn, ho és també en certa manera de les seves ovelles. Ella es feia estimar com a marona i va fer autèntiques amistats a diferents parròquies. Només així s’explica la gentada que va participar en el seu comiat a la gran església de Sant Esteve d’Olot. Gent de Salt, de Blanes, de Figueres, d’Olot i comarca... Una autèntica manifestació d’amor. La gent no va venir de lluny per complir, sinó per compartir. Amb el llenguatge comú de l’escalf de l’abraçada i l’estranya pau del dol compartit. Van venir per agrair tota una vida. Per agrair cada un dels quatre fills, que alguna cosa devem tenir del pare i alguna cosa de la mare. La gent que hi havia, i els qui no van poder venir o ho han sabut després, ens han fet sentir molt estimats.

No hi ha vivència més gratificant que compartir un amor de mare que s’estén més enllà de la família. Perquè ella es feia estimar com una persona familiar que s’havia integrat arreu, que sempre estava per tothom, pendent de tots els detalls, amb aquell somriure amable de dona senzilla i elegant, que sempre feia goig. La senzillesa roba el cor; la prepotència el tanca. La petjada que ens ha deixat no s’esborrarà mai. Una mare no se’n va mai del tot, simplement continua en nosaltres d’una altra manera. “Més pròxima, íntima, mare de debò”, ens ha escrit Pere Casaldàliga.

El comiat de la mare va ser una bella manifestació de fe. Per molts de nosaltres, de fe en Jesucrist, Salvador. Per d’altres, de fe en tots els valors que la mare ens va transmetre, i que, ben garbellat, s’assemblen molt als valors de l’evangeli i d’una vida veritablement humana.

Diu l’evangeli: “Els justos resplendeixen com el sol en el Regne del Pare” (Mt 13,43). A Olot vam viure una experiència del Regne. La vida de la mare, dona forta i justa, hi resplendia com mai des dels nostres cors. Feia goig com mai. Va ser una autèntica festa de comiat, a imatge de com fou ella: senzilla, emotiva, entranyable. Hi hagué Paraula, pregària, silenci, música, poesia, comunió, escalf, condol i consol. Els companys capellans i el bisbe, pare i pastor, posant veu a l’emoció d’un seu prevere, i fent pròpia la seva mare.

Tot i ser tantes persones i tan diferents al funeral, estàvem units per un mateix sentiment. Com si la mare Pilar ens hagués cuinat el seu darrer plat, el de la fraternitat. Com si la mare Pilar ens hagués cosit el seu darrer vestit, el de la tendresa. Una amiga, no especialment creient, va dir: “Mai no havia compartit res tan bonic en un moment tan trist”. Fou un homenatge a l’amor maternal, de cos present, que ha de tenir futur, ha d’esclatar, a través dels nostres esperits, en molts altres rostres i noms que necessiten amor. El regal de la mare ha de continuar viu, la llavor ha de donar encara més fruits. Si l’escampem, Déu ens hi posarà un dia el seu llaç per sempre.