dilluns, 31 d’octubre del 2016

RESPECTAR LA VOLUNTAT




En aquestes commemoracions de Tots Sants i del Dia dels Fidels Difunts, és oportú parlar d’uns temes delicats que tenen relació amb el fet de la mort.

Anem al gra. Hi ha molta gent que estima la seva parròquia i que, quan mor, és acomiadada i enterrada al tanatori, per comoditat de la família, que no s’ha preocupat de saber si el familiar difunt hauria preferit una cerimònia religiosa en l’església parroquial on havia celebrat la fe tantes vegades en vida.

També pot ser molt digna una cerimònia religiosa, o laica, al tanatori, però sovint passen al davant uns criteris pràctics sense tenir en compte la fe de la persona difunta.
De fet, aquesta manca de consciència d’alguns familiars ja passa en vida. Els fills i familiars acompanyen els pares i avis, quan ja són grans i no es poden valer gaire, al metge, al notari, a comprar, al restaurant, allà on sigui... però no els porten gaire a l’església, a missa. Si sabessin que, en molts casos, per molta gent gran és important, potser els fills s’ho plantejarien. Molts avis no gosen demanar-ho, perquè no volen molestar. Pensen que durant el cap de setmana els fills i néts tenen altres plans i no els volen trencar el ritme. Els respecten, vaja. No podria, aquest respecte, almenys de tant en tant, existir en la direcció contrària...? 

I aquest respecte que mereixen la gent gran en vida, també hauria d’existir a l’hora de la mort, pel que fa a les seves conviccions religioses. Una observació, anant altre cop al gra, que caldria fer a la gent creient, seria dir:

“Escolteu, si voleu que el dia del vostre enterrament es faci una cerimònia religiosa i que es faci a la parròquia on habitualment heu viscut i celebrat la fe, val més que ho deixeu dit i, si voleu, també per escrit”.

Encara que algú de la casa digui “ai, no parlis d’això ara...!”, algun dia caldria dir a la família reunida quelcom així: “Mireu, quan veieu que m’arribi l’hora de sortir d’aquest món, vull que aviseu a la parròquia o els serveis religiosos de l’hospital perquè em donin assistència espiritual, i millor que jo estigui encara en plena consciència per rebre els sagraments. I quan jo falti, sapigueu que vull que es faci el funeral a la parròquia. Per mi és important. En aquesta església hi hem viscut moments familiars molt especials, ja ho sabeu, i voldria que m’hi encomanéssiu a Déu”.

Per deixar-ho per escrit, existeix el Document de Voluntats Anticipades (DVA) o Testament Vital, en el qual la persona, conscientment i lliurement, manifesta instruccions sobre els tractaments mèdics i espirituals que vol rebre en cas que es trobi en una situació en què no pugui decidir per si mateixa.
En el DVA, a més dels criteris ètics i sanitaris que es vol que es tinguin en compte, com és evitar l’eutanàsia activa i també l’acarnissament terapèutic, hi ha el de rebre assistència espiritual o religiosa, d’acord amb les pròpies creences. Es tracta d’assegurar que l’entorn familiar i sanitari respecti la voluntat del pacient quan ja ha perdut les facultats cognitives. I aquesta voluntat, per dret, passa al davant dels criteris que pugui tenir la família sobre el tema.

Passa moltes vegades que una persona creient, malalta de gravetat, no pot rebre els sagraments perquè la família actua com una barrera. Es pot deduir que la persona malalta, si tingués coneixement, demanaria els últims sagraments. Però en parles amb la família i et diuen: “no, no, encara és conscient, que no s’espanti”.

Els mossens, quan ens trobem amb aquesta barrera familiar, no podem actuar; per això és important deixar les coses clares en vida. De totes maneres, mai no m’estic de contestar respectuosament: “Perdoni, crec que no s’espantaria. És una persona de fe, amb dret a ser atesa. Vol dir que no són vostès, els qui estan espantats...?”.

De vegades -en la vida i en la mort- cal anar al gra.

Miquel-Àngel Ferrés

dilluns, 17 d’octubre del 2016

“ET VA FER A TU”




Un home jove, d’uns trenta anys, havent arribat al seu nou destí procedent de l’aeroport, està traient i endreçant coses de la maleta. Hi porta també un quadre que guarda com un tresor i que la seva àvia va pintar fa anys. És un paisatge pintat a l’oli i amb una petita frase incorporada a la part baixa del quadre.
El noi reté uns moments el quadre a les seves mans, se’l mira amb afecte, somriu lleument i recorda la seva àvia que el pintava quan ell era un vailet inquiet, entremaliat, que anava a escola i feia la vida normal dels nois del seu entorn.
Un dia que la dona estava pintant aquest paisatge de natura amb el cavallet, la tela, els pinzells, les pintures... se li va acostar el seu nét, es va fixar en el quadre i li va preguntar:

“Àvia, Déu va fer els arbres?”
-“Sí, maco, Déu va fer els arbres” –respon l’àvia.
“I també va fer les muntanyes?”
-“Sí. També va fer les muntanyes”.
“Llavors, Déu ho va fer tot?”
-“Tot”.
“I per què ho va fer tot?”
-“Déu ho va fer tot perquè fóssim feliços” –contesta la dona.
“I la gent que sofreix, àvia? Per què Déu no fa res?”
L’àvia es mira amb afecte el seu nét, en silenci, i després, amb un somriure als llavis, escriu amb pintura a la base del quadre:
“Déu et va fer a tu”.

Ara, de gran, tornant a mirar el quadre, pensa dintre seu: “Déu em va fer a mi. Per això he sortit de casa i he vingut fins aquí”.
Quan va acabar de treure totes les coses de la maleta, el noi surt a fora i veu davant d’ell un paisatge molt diferent del quadre. És un barri molt pobre, amb gent molt necessitada. És el “paisatge” real de la seva nova i primera missió. Aquest noi, que es diu Daniel, ha arribat a la Parròquia de la Madre del Buen Pastor, a la ciutat de Chalchuapa, d’El Salvador, a Centreamèrica. És un dels molts missioners escampats arreu del món. Aquella llavor que la seva àvia va plantar en ell quan encara era un vailet, va anar creixent i es va convertir en una vocació missionera.

En Daniel més tard es va formar a la universitat i, ajudat pels testimonis de diversos cristians, va entrar al Seminari i va madurar la seva vocació, amb el desig de servir els altres, col·laborant així amb Déu a fer un món millor.

Les preguntes del jove Daniel van trobar resposta adequada en aquella àvia que ja no és al món, però que serà sempre present en el cor missioner del seu nét.

“Surt de la teva terra”, diu el lema del DOMUND d’aquest any, inspirat en Abraham, el pare en la fe, i en el Papa Francesc, que ens parla de sortir a escampar la Bona Nova.
En Daniel va sortir de la seva terra per anar a ajudar la gent més pobra d’un país del Tercer Món i anunciar-hi la salvació de Jesucrist. Gràcies a la seva àvia, va entendre que, a la vida, Déu no ens pinta pas els quadres, però ens dóna les eines per fer-ho nosaltres. I que si en el món hi ha tant de sofriment no és perquè Déu el vulgui, sinó sobretot perquè els humans som poc humans, xerrem molt, ens comprometem poc i ens hem tornat força indiferents davant dels patiments més injustos.
Ell i la seva àvia havien entès allò que va dir Martin Luther King i va ser reprès per Nelson Mandela: “No em preocupa el crit dels violents, dels corruptes, dels deshonestos, dels que no tenen ètica. El que més em preocupa és el silenci dels bons”.

Diumenge que ve, jornada del DOMUND, a les parròquies ajudarem en la col·lecta els missioners i missioneres que han sortit de la seva terra per causa del Regne de Déu. I pregarem perquè hi hagi joves que es facin preguntes, i perquè no faltin pares i avis que els indiquin respostes tan lluminoses com l’àvia d’en Daniel.


dilluns, 3 d’octubre del 2016

SANTA TERESA DE L’INFANT JESÚS





Aquest 1 d’octubre hem celebrat Santa Teresa de Lisieux, anomenada també Santa Teresa de l’Infant Jesús,  Santa Teresina o Santa Teresa la Petita. Aquesta noia carmelita, que va morir als 24 anys (1873-1897), va tenir una vida breu però tan intensament cristiana que és patrona de les Missions sense haver sortit de casa i Doctora de l’Església sense haver fet cap doctorat. 

Hi ha una pregària lletànica francesa sobre aquesta santa que val la pena meditar, perquè resumeix aspectes molt admirables i imitables de la seva espiritualitat:

Santa Teresa, do de Déu, benaurada i estimada del Pare del cel,
apassionada d’amor per Jesús, t’Hi volies assemblar tant com podies;
noia plena d’amor per l’Esperit Sant, guarida pel somriure de Maria.

Teresa de l’Infant Jesús, que vas seguir el camí de la infància espiritual,
que només buscaves la veritat, allò que Déu volia,
que vas comprendre i practicar la humilitat del cor,
que volies ser ignorada i tinguda per no-res,
que no vas buscar mai allò que llueix als ulls dels homes,
que et vas oblidar de tu mateixa per servir els altres,
que vas lluitar amb les armes de la pregària i del sacrifici,
que sempre vas voler estimar com el mateix Jesús,
que vas comprendre i viure la caritat,
que vas cantar les obres del Creador,
que vas celebrar les misericòrdies del Senyor.

Pobra, casta i obedient, fidel en les coses més petites,
somriure de Déu per a tothom, mestra de vida espiritual,
que, atreta només per Jesús, vas trobar la força en la feblesa.
Noia lliure i joiosa, pacient i coratjosa, simple tant en l’alegria com en la pena.
Santa Teresina, ofrena perfumada a l’Amor de Déu,
confiada fins a l’extrem, que vas trobar en l’abandó al Pare un oceà de pau,
que vas ser provada en la fe, que vas esperar contra tota esperança,
que no vas refusar res a Déu, consumida per l’Amor.

Teresa, nodrida de la Paraula de Déu, ardent de desig per l’Eucaristia,
que vas veure saciats tots els teus desigs en Déu,
que vas ser icona de l’Amor al cor de l’Església, i apòstol de la Misericòrdia.

Teresina, devorada de zel per la salvació dels homes,
germana i amiga dels preveres, dels religiosos i dels seglars,
suport dels teus germans missioners,
mare d’una multitud, germana universal,
que t’asseies a la taula dels pecadors, propera als presoners,
germana dels ferits de la vida, solidària dels no creients,
propera dels qui eren temptats i plens de dubtes,
mà amiga pels desesperats, presència serena de perdó i de pau.

Teresa la Petita, gran testimoni de Déu Pare de Misericòrdia,
de Crist Servidor i Salvador, de l’Esperit d’Amor i de Santedat.
Vares donar la teva jove vida per la glòria de Déu i la salvació del món,
i vares dir que passaries el teu cel fent el bé sobre la terra.
Gràcies per tots els estels d’esperança que ens fas brillar.


Miquel-Àngel Ferrés