dimarts, 27 de desembre del 2016

Ben vostres, bisbe Jaume

Ell solia acabar els seus escrits pastorals al Full Parroquial amb un “Ben vostre” i la signatura. Vam ser força els capellans gironins actuals, ja granats, que vam rebre l’ordenació de mans del bisbe Jaume Camprodon i que ens el vàrem sentir “ben nostre”, ja que la seva trajectòria com a bisbe va durar 28 anys, del 1973 al 2001. 
Ens va plaure que ens arribés un pastor, un capellà de Vic, un home que no venia avalat pels seus títols acadèmics sinó per la seva eficiència pastoral. Amb l’aval del bisbe Masnou i de la terra de Torras i Bages. Aviat ens el vam fer nostre i nosaltres, seus.
Va arribar als seus 47 anys, en plena època d’aplicació del Concili Vaticà II i abans d’iniciar-se encara la transició política cap a la democràcia. Eren molts reptes, i tots il·lusionants. El bisbe ja es va encarregar que no fossin il·lusoris.
Era un home obert de pensament, reflexiu, pausat i ponderat. No volia posar mai l’arada davant dels bous. Conscient del moment i del lloc on vivíem, amb altres bisbes catalans va saber aclimatar-se “avant la lettre” a l’entorn social d’una Església que venia d’on venia i que havia de retrobar el camí més adient, és a dir, no el més rellevant sinó el més evangèlic.
Massa fred al Palau Episcopal
Només d’arribar va sorprendre a la societat gironina amb decisions d’austeritat com és anar a viure a un pis normal de la ciutat i no al palau episcopal. “Hi fa massa fred!”, deia ell quan li demanaven el per què. Una mica preludi de decisions agradablement sorprenents com les del papa Francesc?
Aquesta “reconversió evangèlica”, treballada i viscuda en uns moments de davallada d’efectius i de presses pel canvi, va tenir una fita memorable en l’article del bisbe Jaume titulat “Tornar a Natzaret”, que representà tot un programa de vida i de pastoral.
Aquest escrit, publicat al Full Parroquial de Girona del 5 d’octubre de 1976, deia coses com aquestes: “L’Església ha de tornar a Natzaret. És una etapa de la vida de Jesús que li cal reviure”. “És necessària la renúncia als privilegis per trencar llibants i purificar-se el rostre”. “En una societat existencialista com la present, l’Església tindrà credibilitat, no tant per les veritats que predica com per la vida dels qui hi creuen”.
Discret però decisiu
Ens va fer bé el seu tarannà acollidor, respectuós amb les persones, i catequètic, amb paraules, amb escrits i amb fets. Va ajudar preveres i laics a destriar el gra de la palla, centrant-se en el missatge de Jesucrist, i recordant-nos que les estructures eclesials sovint entelen l’Evangeli però no l’enterren, una idea apuntada per la periodista gironina Miriam Díez en un altre article. No es deixava encasellar fàcilment ni eclesialment i políticament. Sempre se n’escapava sorneguerament per la tangent evangèlica... Així ajudava també a relativitzar tot el que no era la centralitat de la seva missió.
Es va fer a la diòcesi un esforç remarcable d’aplicació de l’esperit del Vaticà II, procurant fomentar la participació i la corresponsabilitat dels laics, amb iniciatives com la Jornada Diocesana, els plans de pastoral, els equips de zona, consells pastorals... I aquest procés va culminar amb la celebració del Concili Provincial Tarraconense, on el bisbe Jaume va tenir un paper que feia honor a la seva manera de ser i de fer: discret i pastoral, però decisiu.
Va ser un home i un bisbe bo, que no vol dir bonista; dialogant, que no vol dir condescendent; fidel a l’Església, que no vol dir intransigent; compromès amb el país, que no vol dir excloent; comprensiu i paternal amb la gent, que no vol dir paternalista. Sempre conscient que estava en una diòcesi formada per gent del terròs de soca-rel, per nouvinguts i amb una Costa Brava oberta al turisme de masses.
I tot ho amania amb el seu posat pacífic, amb la seva expressió acurada, amb l’accent de la plana vigatana. Com diu un altre periodista gironí, Josep M. Fonalleras, “amb una llengua pulcra, llimada i alhora acollidora, una prosòdia clara, rítmica. Com en Modest Prats, però diferent”. I rebla el clau dient: “El bisbe Camprodon era la imatge de la placidesa cristiana i del compromís moral”.

dimecres, 14 de desembre del 2016

SI ÉS QUE HI HA CASES D’ALGÚ...



Va ser formidable la xerrada de l’Engràcia Valls, cap de l’horta ecològica del monestir de Santa Clara de Fortià, el dia 1 de desembre, amb motiu de la presentació de l’Agenda Llatinoamericana Mundial, que aquest any està dedicada a l’Ecologia integral, on ella hi té un article publicat.
S’està fent un treball molt positiu als terrenys del monestir de les Clarisses, cedits a la Fundació Acollida i Esperança, i ho és en un doble sentit: ecològic i social. S’estan fent cultius de productes ecològics, supervisats per l’Engràcia, enginyera agrícola, i s’està donant treball i formació a homes i dones en situació de pobresa o de marginació.

Subratllo dues idees-mare que ens va transmetre en la seva exposició, il·lustrada amb fotografies dels camps de cultiu:
-La terra és com el ventre de les plantes i hortalisses. L’agricultura ecològica no té cura de la planta sinó que té cura de la terra perquè doni bones plantes. És a dir, no actuen artificialment sobre la planta perquè es faci ufanosa (i enganyosa) als ulls del consumidor, sinó que actuen sobre la terra perquè doni el millor d’ella mateixa amb productes naturals, sans i bons.

-La segona idea és l’entusiasme. Va explicar que si aquest projecte de cultius ecològics tira endavant és perquè s’hi ha cregut i s’hi ha treballat amb entusiasme. I deia que treballar la terra, fer de pagès, demana estar en bona forma física i en bona forma mental o espiritual. La terra és molt baixa, com se sol dir, i a més té reaccions imprevistes al llarg de l’any, segons les estacions; té més o menys saó depenent de molts factors interiors i exteriors, i al final només se’n surt aquella persona que la treballa amb entusiasme i amb esperança, que hi creu, ho estima i ho gaudeix.
L’Engràcia va confessar que va fer el salt definitiu a creure en aquest projecte quan va sentir una monja clarissa que ja no hi és (però que sempre hi serà, va remarcar...) que va dir que pregaria perquè tot anés endavant. Amb aquesta força espiritual no hi ha res impossible...

L’ecologia no és una moda, ja és un clam universal i indefugible. Com afirma el Papa Francesc a l’encíclica ecològica “Laudato si’”, està en joc la supervivència de la “casa comuna”. Estem convertint la terra en un immens dipòsit de deixalles. Adverteix que la degradació ambiental i la degradació humana i ètica estan íntimament unides. De manera que no hi ha dues crisis separades, una d’ambiental i una altra de social, sinó una sola i complexa crisi sòcio-ambiental.

Ara que ve Nadal, és bon moment per decidir-se a consumir i viure de manera més ètica i responsable.
Moltes veus, que per Nadal se senten més, ens recorden que som –o hauríem de ser- una sola i gran família humana. Però els qui viuen confortablement dins la “casa comuna” que és la Terra representen només el 20% de la població mundial. El 80 % restant viu a fora, són pobres, migrants o refugiats. Les xifres fan esfereir i ens haurien de fer rebel·lar, sobretot als joves, que o reaccionen o perpetuaran el nostre trist llegat.

Per transformar aquesta greu realitat, comencem per tenir cura del nostre entorn immediat, com es fa a les Clarisses. I com diu el president d’IAEDEN-Salvem l’Empordà: “En els ulls dels que mirem aquesta terra i aquesta mar amb un amor apassionat, hi veiem també reflectits els ulls d’una altra gent que estima altres terres i altres mars amb idèntica passió.
Però tant aquí com arreu l’equilibri i l’harmonia de tot el que ens envolta té una fragilitat extrema. I si continuem lluitant pel nostre petit país és, en essència, perquè hi veiem la vida de la qual tots formem part”.


Només ens en sortirem amb seny, treball i entusiasme. Comprometem-nos tots a fer més habitable per tothom aquesta casa que tenim en comú. Perquè, com diu la cançó, “casa meva és casa vostra, si és que hi ha... cases d’algú”.

dimarts, 29 de novembre del 2016

SOTA LA MIRADA AMOROSA DE DÉU



Diu que un novici dels jesuïtes va tenir aquest diàleg amb el seu formador:
“Com resa, vostè?”
-“Reso amb icones”
“I què fa? Les mira?”
-“No, em miren elles a mi”.

Pregar és deixar-se mirar per Déu, que ho fa amb bons ulls de misericòrdia. Déu ens mira, estimant-nos. Pregar és deixar-se estimar per Déu, que ens mira amb amor.

És com aquell sonet de Lope de Vega, que se sorprèn i celebra que Jesús es pugui fixar en nosaltres amb tant d’amor, i que esperi pacientment la nostra resposta amorosa:

“¿Qué tengo yo, que mi amistad procuras?
¿Qué interés se te sigue, Jesús mío,
que a mi puerta, cubierto de rocío,
pasas las noches del invierno oscuras?”

La pregària no és forçar Déu perquè canviï sinó deixar-nos envair per un Amor que ens canvia a nosaltres.
Mireu què escriu, deliciosament, sobre la pregària la biblista Dolores Aleixandre:
“Estoy convencida de que esto de la oración le importa a Dios más que a mi, de que es más asunto suyo que mío, y que por poco que me ponga a tiro de su acción, El hará lo que acostumbra, que es hacernos parecidos a Jesús. Así que si lo suyo es amar y comunicarse como le dé su real divina gana, me parece que lo mío es ante todo no estorbar”.

Pregar és no fer nosa a l’acció de Déu, que no ens privarà mai de la seva presència i de la seva pau, si li obrim el cor.
Com que sempre correm darrere de coses “útils”, tenim la temptació de convertir Déu en quelcom “útil” segons els nostres criteris. Però Déu és mirada d’amor gratuïta.
  
Mireu com descriu el valor de la mirada Carles Capdevila, conegut periodista que està lluitant contra un càncer. Escriu que veient que ja li cau el cabell, se’n va a cal barber a rapar-se el cap. Quan torna de la perruqueria, el seu fill petit, de 8 anys, el rep i li diu: “Però que guapo que quedes amb la gorra, pare, quina enveja!”. Continua el periodista dient: “Els adults em fan compliments amables, ell expressa la seva veritat íntima … La bellesa és en la mirada, i no hi ha privilegi més bonic que ser observat des de l’amor incondicional i la joia de viure, com fa aquesta criatura dolcíssima, que és al meu cor i als meus ulls la bellesa amb be alta”.
I conclou el seu escrit: “Invertim en perruqueria, cremes, roba i gimnàs, i fem bé, perquè cal cuidar el cos, i necessitem agradar-nos per agradar. Però no hi ha cap inversió més segura i rendible que envoltar-nos de persones que ens estimen tal com som, que ens troben guapíssims al marge del que dicti el mirall. Perquè ens miren sempre amb bons ulls”.

Déu (que es torna a fer un nen aquest Nadal que ja és en advent) ens mira sempre amb bons ulls. La seva mirada ens infon confiança, ens fa anar endavant, perquè ens fa sentir estimats i ens impulsa a complir la nostra missió en aquest món. I la pregària, finalment, ens ajuda a una cosa molt important: il·lumina els nostres ulls per saber veure els altres com els veu Déu, per estimar com ens estima Déu.

Advent: Quin bon temps per posar-se sota la mirada amorosa de Déu…!


dilluns, 14 de novembre del 2016

TAL FARÀS, TAL TROBARÀS


Si volem avançar com a humanitat, hem de posar-hi més seny, més esperit i menys irracionalitat. Si no fem créixer els bons ingredients en l’espècie humana, no és estrany que avancem molt en tecnologia i ben poc en humanitat. Si no posem bons ingredients a l’hora de cuinar un plat, després no ens podem queixar si el menjar surt dolent.

En la nostra societat tothom es queixa de les conseqüències, però sense treballar gaire les causes. Ens queixem del plat dolent, però sense procurar millorar els ingredients. Uns exemples:

-Tenim una tolerància 0 pels maltractaments domèstics que augmenten cada dia i, en canvi, ens empassem sense cap pudor tota la violència que rebem pels mitjans de comunicació i d’entreteniment i comprem video-jocs violents als petits de la casa.
-Lamentem cada setmana accidents mortals a les carreteres. Però ens embadaleixen amb les prestacions dels cotxes nous que se’ns anuncien de manera fantàstica i de les velocitats que poden agafar.
-Ens espantem només de pensar les destrosses que pot fer la droga en la vida de persones i famílies, però acceptem sense més ni més l’ambient d’intercanvi de droga que es fa a la vista als nostres carrers.
-Som implacables amb el càstig que mereixen els violadors i els qui cometen abusos a menors, però no deixem d’acceptar com a normal l’exposició pública i permanent d’una sexualitat banalitzada i deshumanitzadora.
-Ens fan molta pena les persones que han caigut en l’alcoholisme i, en canvi, tenim una tolerància infinita per a l’accés barat a l’alcohol a tothora i a tothom.
-Sabem que moltes empreses petites, properes i familiars, hauran de tancar però ens n’anem a comprar a les grans superfícies, per comoditat, per ofertes econòmiques...
-Ens queixem de la manca d’educació de molts nens i joves, però no trobem temps per estar més amb ells ni per procurar que hi hagi horaris i llocs adequats i sans per a ells.
-Critiquem i ens escandalitzem de tal o tal persona perquè s’ha separat o ha fet el salt, mentre els índexs d’audiència televisiva assenyalen l’èxit creixent dels programes-escombraria de xafarderies i morbositats.
-Condemnem els polítics que s’aprofiten del càrrec, però tot fa pensar que molta gent faria el mateix si estiguessin al seu lloc, perquè els nivells de civisme i d’ètica professional i financera són baixos al país, i això no és culpa només dels polítics.
-A nivell d’Església, potser la critiquem perquè no respon a les nostres expectatives, però a l’hora de comprometre’ns a fer algun servei a la comunitat deixem que siguin uns altres els qui s’impliquin a fer una Església més viva.

Podríem seguir amb més incongruències... Ens cal ser més crítics amb nosaltres mateixos i més constructius en el nostre entorn, sabent que el món serà una mica millor si cadascú de nosaltres és una mica millor, si millorem el règim interior del nostre cor.

Si volem un món nou, nosaltres hem de ser homes i dones “nous”. És aquell text de sant Pau als Romans, 6: “Hem de continuar en el pecat perquè abundi més la gràcia? De cap manera! Els qui hem mort al pecat, com podríem viure encara en el pecat? ... Sapiguem-ho bé: l’home vell que érem abans ha estat crucificat amb Crist.... Tingueu-vos per morts al pecat, però vius per a Déu en Jesucrist... Vosaltres ja no esteu sota la Llei, sinó sota la gràcia”.

Si esdevenim persones renovades en Crist, serem com ingredients bons i sans per fer avançar l’espècie humana i fer més comestible per a tothom la salsa de la vida... Les bones conseqüències vénen de bones causes. I a la inversa!

Si no tirem coses bones a l’olla, quina sopa volem que surti? Tal faràs, tal trobaràs...

dilluns, 31 d’octubre del 2016

RESPECTAR LA VOLUNTAT




En aquestes commemoracions de Tots Sants i del Dia dels Fidels Difunts, és oportú parlar d’uns temes delicats que tenen relació amb el fet de la mort.

Anem al gra. Hi ha molta gent que estima la seva parròquia i que, quan mor, és acomiadada i enterrada al tanatori, per comoditat de la família, que no s’ha preocupat de saber si el familiar difunt hauria preferit una cerimònia religiosa en l’església parroquial on havia celebrat la fe tantes vegades en vida.

També pot ser molt digna una cerimònia religiosa, o laica, al tanatori, però sovint passen al davant uns criteris pràctics sense tenir en compte la fe de la persona difunta.
De fet, aquesta manca de consciència d’alguns familiars ja passa en vida. Els fills i familiars acompanyen els pares i avis, quan ja són grans i no es poden valer gaire, al metge, al notari, a comprar, al restaurant, allà on sigui... però no els porten gaire a l’església, a missa. Si sabessin que, en molts casos, per molta gent gran és important, potser els fills s’ho plantejarien. Molts avis no gosen demanar-ho, perquè no volen molestar. Pensen que durant el cap de setmana els fills i néts tenen altres plans i no els volen trencar el ritme. Els respecten, vaja. No podria, aquest respecte, almenys de tant en tant, existir en la direcció contrària...? 

I aquest respecte que mereixen la gent gran en vida, també hauria d’existir a l’hora de la mort, pel que fa a les seves conviccions religioses. Una observació, anant altre cop al gra, que caldria fer a la gent creient, seria dir:

“Escolteu, si voleu que el dia del vostre enterrament es faci una cerimònia religiosa i que es faci a la parròquia on habitualment heu viscut i celebrat la fe, val més que ho deixeu dit i, si voleu, també per escrit”.

Encara que algú de la casa digui “ai, no parlis d’això ara...!”, algun dia caldria dir a la família reunida quelcom així: “Mireu, quan veieu que m’arribi l’hora de sortir d’aquest món, vull que aviseu a la parròquia o els serveis religiosos de l’hospital perquè em donin assistència espiritual, i millor que jo estigui encara en plena consciència per rebre els sagraments. I quan jo falti, sapigueu que vull que es faci el funeral a la parròquia. Per mi és important. En aquesta església hi hem viscut moments familiars molt especials, ja ho sabeu, i voldria que m’hi encomanéssiu a Déu”.

Per deixar-ho per escrit, existeix el Document de Voluntats Anticipades (DVA) o Testament Vital, en el qual la persona, conscientment i lliurement, manifesta instruccions sobre els tractaments mèdics i espirituals que vol rebre en cas que es trobi en una situació en què no pugui decidir per si mateixa.
En el DVA, a més dels criteris ètics i sanitaris que es vol que es tinguin en compte, com és evitar l’eutanàsia activa i també l’acarnissament terapèutic, hi ha el de rebre assistència espiritual o religiosa, d’acord amb les pròpies creences. Es tracta d’assegurar que l’entorn familiar i sanitari respecti la voluntat del pacient quan ja ha perdut les facultats cognitives. I aquesta voluntat, per dret, passa al davant dels criteris que pugui tenir la família sobre el tema.

Passa moltes vegades que una persona creient, malalta de gravetat, no pot rebre els sagraments perquè la família actua com una barrera. Es pot deduir que la persona malalta, si tingués coneixement, demanaria els últims sagraments. Però en parles amb la família i et diuen: “no, no, encara és conscient, que no s’espanti”.

Els mossens, quan ens trobem amb aquesta barrera familiar, no podem actuar; per això és important deixar les coses clares en vida. De totes maneres, mai no m’estic de contestar respectuosament: “Perdoni, crec que no s’espantaria. És una persona de fe, amb dret a ser atesa. Vol dir que no són vostès, els qui estan espantats...?”.

De vegades -en la vida i en la mort- cal anar al gra.

Miquel-Àngel Ferrés

dilluns, 17 d’octubre del 2016

“ET VA FER A TU”




Un home jove, d’uns trenta anys, havent arribat al seu nou destí procedent de l’aeroport, està traient i endreçant coses de la maleta. Hi porta també un quadre que guarda com un tresor i que la seva àvia va pintar fa anys. És un paisatge pintat a l’oli i amb una petita frase incorporada a la part baixa del quadre.
El noi reté uns moments el quadre a les seves mans, se’l mira amb afecte, somriu lleument i recorda la seva àvia que el pintava quan ell era un vailet inquiet, entremaliat, que anava a escola i feia la vida normal dels nois del seu entorn.
Un dia que la dona estava pintant aquest paisatge de natura amb el cavallet, la tela, els pinzells, les pintures... se li va acostar el seu nét, es va fixar en el quadre i li va preguntar:

“Àvia, Déu va fer els arbres?”
-“Sí, maco, Déu va fer els arbres” –respon l’àvia.
“I també va fer les muntanyes?”
-“Sí. També va fer les muntanyes”.
“Llavors, Déu ho va fer tot?”
-“Tot”.
“I per què ho va fer tot?”
-“Déu ho va fer tot perquè fóssim feliços” –contesta la dona.
“I la gent que sofreix, àvia? Per què Déu no fa res?”
L’àvia es mira amb afecte el seu nét, en silenci, i després, amb un somriure als llavis, escriu amb pintura a la base del quadre:
“Déu et va fer a tu”.

Ara, de gran, tornant a mirar el quadre, pensa dintre seu: “Déu em va fer a mi. Per això he sortit de casa i he vingut fins aquí”.
Quan va acabar de treure totes les coses de la maleta, el noi surt a fora i veu davant d’ell un paisatge molt diferent del quadre. És un barri molt pobre, amb gent molt necessitada. És el “paisatge” real de la seva nova i primera missió. Aquest noi, que es diu Daniel, ha arribat a la Parròquia de la Madre del Buen Pastor, a la ciutat de Chalchuapa, d’El Salvador, a Centreamèrica. És un dels molts missioners escampats arreu del món. Aquella llavor que la seva àvia va plantar en ell quan encara era un vailet, va anar creixent i es va convertir en una vocació missionera.

En Daniel més tard es va formar a la universitat i, ajudat pels testimonis de diversos cristians, va entrar al Seminari i va madurar la seva vocació, amb el desig de servir els altres, col·laborant així amb Déu a fer un món millor.

Les preguntes del jove Daniel van trobar resposta adequada en aquella àvia que ja no és al món, però que serà sempre present en el cor missioner del seu nét.

“Surt de la teva terra”, diu el lema del DOMUND d’aquest any, inspirat en Abraham, el pare en la fe, i en el Papa Francesc, que ens parla de sortir a escampar la Bona Nova.
En Daniel va sortir de la seva terra per anar a ajudar la gent més pobra d’un país del Tercer Món i anunciar-hi la salvació de Jesucrist. Gràcies a la seva àvia, va entendre que, a la vida, Déu no ens pinta pas els quadres, però ens dóna les eines per fer-ho nosaltres. I que si en el món hi ha tant de sofriment no és perquè Déu el vulgui, sinó sobretot perquè els humans som poc humans, xerrem molt, ens comprometem poc i ens hem tornat força indiferents davant dels patiments més injustos.
Ell i la seva àvia havien entès allò que va dir Martin Luther King i va ser reprès per Nelson Mandela: “No em preocupa el crit dels violents, dels corruptes, dels deshonestos, dels que no tenen ètica. El que més em preocupa és el silenci dels bons”.

Diumenge que ve, jornada del DOMUND, a les parròquies ajudarem en la col·lecta els missioners i missioneres que han sortit de la seva terra per causa del Regne de Déu. I pregarem perquè hi hagi joves que es facin preguntes, i perquè no faltin pares i avis que els indiquin respostes tan lluminoses com l’àvia d’en Daniel.


dilluns, 3 d’octubre del 2016

SANTA TERESA DE L’INFANT JESÚS





Aquest 1 d’octubre hem celebrat Santa Teresa de Lisieux, anomenada també Santa Teresa de l’Infant Jesús,  Santa Teresina o Santa Teresa la Petita. Aquesta noia carmelita, que va morir als 24 anys (1873-1897), va tenir una vida breu però tan intensament cristiana que és patrona de les Missions sense haver sortit de casa i Doctora de l’Església sense haver fet cap doctorat. 

Hi ha una pregària lletànica francesa sobre aquesta santa que val la pena meditar, perquè resumeix aspectes molt admirables i imitables de la seva espiritualitat:

Santa Teresa, do de Déu, benaurada i estimada del Pare del cel,
apassionada d’amor per Jesús, t’Hi volies assemblar tant com podies;
noia plena d’amor per l’Esperit Sant, guarida pel somriure de Maria.

Teresa de l’Infant Jesús, que vas seguir el camí de la infància espiritual,
que només buscaves la veritat, allò que Déu volia,
que vas comprendre i practicar la humilitat del cor,
que volies ser ignorada i tinguda per no-res,
que no vas buscar mai allò que llueix als ulls dels homes,
que et vas oblidar de tu mateixa per servir els altres,
que vas lluitar amb les armes de la pregària i del sacrifici,
que sempre vas voler estimar com el mateix Jesús,
que vas comprendre i viure la caritat,
que vas cantar les obres del Creador,
que vas celebrar les misericòrdies del Senyor.

Pobra, casta i obedient, fidel en les coses més petites,
somriure de Déu per a tothom, mestra de vida espiritual,
que, atreta només per Jesús, vas trobar la força en la feblesa.
Noia lliure i joiosa, pacient i coratjosa, simple tant en l’alegria com en la pena.
Santa Teresina, ofrena perfumada a l’Amor de Déu,
confiada fins a l’extrem, que vas trobar en l’abandó al Pare un oceà de pau,
que vas ser provada en la fe, que vas esperar contra tota esperança,
que no vas refusar res a Déu, consumida per l’Amor.

Teresa, nodrida de la Paraula de Déu, ardent de desig per l’Eucaristia,
que vas veure saciats tots els teus desigs en Déu,
que vas ser icona de l’Amor al cor de l’Església, i apòstol de la Misericòrdia.

Teresina, devorada de zel per la salvació dels homes,
germana i amiga dels preveres, dels religiosos i dels seglars,
suport dels teus germans missioners,
mare d’una multitud, germana universal,
que t’asseies a la taula dels pecadors, propera als presoners,
germana dels ferits de la vida, solidària dels no creients,
propera dels qui eren temptats i plens de dubtes,
mà amiga pels desesperats, presència serena de perdó i de pau.

Teresa la Petita, gran testimoni de Déu Pare de Misericòrdia,
de Crist Servidor i Salvador, de l’Esperit d’Amor i de Santedat.
Vares donar la teva jove vida per la glòria de Déu i la salvació del món,
i vares dir que passaries el teu cel fent el bé sobre la terra.
Gràcies per tots els estels d’esperança que ens fas brillar.


Miquel-Àngel Ferrés

dimarts, 13 de setembre del 2016

L’ALEGRIA DEL PERDÓ

L’ALEGRIA DEL PERDÓ
Com recuperar el goig del sagrament de la Penitència en aquest Jubileu,
tal com demana el papa Francesc?

“Confessar-se és massa humiliant”.
Demana humilitat, sí, però reconèixer el propi pecat és començar a alliberar-se’n. El perdó que rebem ens torna a aixecar, ens fa créixer. Per tant, aquest sagrament és un camí d’abaixament, però per a remuntar! Ja va dir Jesús: “El qui s’humilia serà enaltit” (Lc 14, 11).

“Fa massa vergonya confessar segons què i ser jutjat per un capellà”.
En lloc de vergonya hi pot haver la consciència que hem pecat i que ens en volem alliberar, demanant perdó. El capellà també és pecador, i experimenta el mateix que tothom. Ell no jutja, només orienta i transmet el perdó de part de Déu.

“Jo ja em confesso directament amb Déu”.
És veritat que la pregària i la caritat ens poden reconciliar amb Déu, però Jesús va voler que hi hagués uns mitjancers fiables del seu perdó. Perquè, quina certesa tindré millor que Déu em perdona si puc sentir que un representant del mateix Jesús em diu: “Vés, quedes perdonat”?

“No sento pas la necessitat de confessar-me”.
“Si diem que no tenim pecat, ens enganyem a nosaltres mateixos” (1 Jn 1,8). Si creiem que ja ho fem tot bé i no hem de demanar perdó de res, podem repassar els manaments, aprofundir les Benaurances, i tants d’altres passatges de la Bíblia o d’exàmens de consciència que ens ajudaran a descobrir la realitat de la meva vida, que potser no he vist a primer cop d’ull. D’altra banda, ens creiem tan autosuficients que podem passar de llarg de la gràcia que se’ns ofereix?

“No he pas fet res dolent. No he matat, no he robat...”.
Una relació d’amor es pot trencar per una ruptura explosiva o per petites ruptures. Si t’acomodes a una mediocritat de mínims, al final acabes igualment trencant. Per això no hem de confessar només els trencaments brutals sinó també els “venials”, que són com espines que van punxant a poc a poc i fent sagnar la nostra amistat amb Déu i amb els germans.

“Qui es confessa avui? No està passat de moda?”
Si procurem desvestir el sagrament de les adherències negatives del passat, redescobrirem l’alegria de rebre el Perdó i la joia de Jesús recuperant l’ovella perduda. Hi ha gent jove i de qualsevol edat que han descobert aquesta bellesa del sagrament amb motiu d’alguna trobada o d’una persona amiga, i després se senten tan alliberats i reconciliats que hi pot haver un abans i un després en les seves vides.

“Confessar-me no em serveix de res,
sempre torno a caure en els mateixos pecats que confesso”.
No fóra lògic dir que avui no em dutxaré perquè demà tornaré a estar brut... Justament perquè tendeixo a repetir els pecats, cal que torni a “netejar-me” regularment, per no deixar que el pecat arreli en mi i m’envaeixi més i més. El combat de tota la vida contra certs pecats que tenim arrelats té un gran valor davant de Déu, que espera l’ocasió de refermar-nos. Sempre sortim del Perdó més forts que quan hi hem entrat.

“Certes persones que m’han fet mal es confessen; i apa, ja queden perdonades...?”
La misericòrdia de Déu no separa pas el perdó i la justícia. El sagrament del Perdó demana reparar el màxim possible els mals que hom hagi causat i treballar per la pròpia correcció. Seria una visió falsa de la confessió considerar-la com una formalitat per regularitzar la situació. Quan Jesús perdona, exigeix alhora la conversió: “Vés, i d’ara endavant no pequis més” (Jn 8,11).

“Déu ho perdona tot?”
La capacitat de perdó de Déu és la mateixa mesura del seu amor, és a dir, il·limitat. Depassa de molt la nostra capacitat de perdonar, i per això ens costa de creure-hi. Però “si la nostra consciència ens acusa, Déu és més gran que la nostra consciència” (1 Jn 3,20).
L’única cosa que pot impedir que Déu em perdoni és que jo refusi que ho faci. Aquest seria el pecat contra l’Esperit Sant, perquè impedeixo que actuï en mi l’amor misericordiós de Déu.


Mn. Miquel-Àngel Ferrés



dilluns, 5 de setembre del 2016

UN JUBILEU PER A TOTHOM



Què serà el Jubileu de la Misericòrdia
del diumenge 18 de setembre a La Salut de Terrades?

. Aplegar-nos en l’alegria (=Jubileu).- El jubileu bíblic era un any sabàtic de retorn a la justícia, al perdó, al descans de la terra explotada, a la condonació de deutes, a la llibertat dels esclaus. Un Any Sant és per avançar en santedat i en la joia que se’n segueix.
Avui i aquí, és per sentir-nos seguidors de Jesús, cridats a fer aquest món i aquesta Església millors, començant per un mateix/a, la pròpia família, amistats, comunitat...

. Un pelegrinatge.- És un símbol del camí que cada persona ha de fer en la seva vida. Un camí ha de tenir una meta, i uns caminadors per tothom, ajudant-nos a avançar. Qui vulgui podrà pujar a peu, sortint a les 6 del matí de l’església de Sant Pere.

. Una festa de la Misericòrdia.“La misericòrdia –diu el Papa- és la biga mestra que sosté la vida de l’Església”. Per això ha convocat un Jubileu extraordinari sobre la Misericòrdia.
A la Bíblia surt més de 80 vegades la paraula “misericòrdia”. I no com a signe de debilitat, sinó de “potència”. “Justament perquè ho pots tot, tens misericòrdia de tothom i apartes la mirada dels pecats dels homes, perquè puguin penedir-se” (Sa 11, 23).

. Redescobrir l’alegria del Perdó.- Celebrem la misericòrdia que Déu té envers nosaltres. I ho fem amb un sagrament “alegre” com és el del Perdó. Qui té més alegria que el qui se sent perdonat, alliberat, restituït, reconciliat? “Ha arribat de nou per a l’Església el temps de fer-se càrrec de l’anunci alegre del perdó” (Papa Francesc).
Cal reconèixer, primerament, que tenim pecat. Que no som la Llum i que sovint caminem a les fosques. Per això ensopeguem sovint!
Diu el Papa: “El primer deure de l’Església no és el de distribuir condemnes ni anatemes sinó el de proclamar la misericòrdia de Déu”. “Que els confessors siguin un veritable signe de la misericòrdia del Pare” (M.V. 17)

. Voler ser misericordiosos com el Pare.- Déu vol que siguem misericordiosos amb els altres, tal com Ell ho és amb nosaltres. “Misericòrdia vull i no sacrificis” (Mt 9, 13).  Les paràboles del Regne, com el bon samarità, l’ovella perduda, el fill pròdig... són transparents en aquest sentit.
La “perfecció” que Jesús exigeix als seus deixebles, és: “Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare del cel “ (Lc 6,36).
Es tracta d’un acompanyament: Escoltar, curar ferides, aixecar gent prostrada, posar vides dempeus, convidar les persones a obrir-se a la veritat, participar en la reconstrucció del món. Així doncs, l’autèntic Jubileu serà la pràctica de les obres de misericòrdia, corporals i espirituals.

. Decidir-se a fer passar la pròpia vida per la Porta que és Jesús.- Travessar la Porta Santa és signe de conversió a Jesucrist. La porta de la misericòrdia evoca el passatge que tot cristià està cridat a fer del pecat a la gràcia.
El papa Francesc destaca com a novetat que la Porta Santa també pot estar a la cel·la dels presos o a l’habitació dels malalts i ancians.

. Celebrar l’Eucaristia que ens agermana en Crist.- Valorar l’Eucaristia com a centre de la trobada i de la vida, aprenent a ser deixebles de la Paraula i comensals de Jesús. Professant la mateixa fe, sentint-nos poble de Déu que camina en aquest arxiprestat i en aquesta diòcesi, amb els seus pastors.

. Apropar-nos a la Mare de Déu de La Salut com a fills estimats i sovint una mica malaltissos espiritualment.- Un Santuari té un to de casa pairal, on trobem la Mare que consola, orienta i ens apropa a Jesús.

. Pregar per les intencions del Sant Pare.- La pregària ens compromet a recolzar totes les iniciatives que van a favor de les persones i de la Pau mundial.

Som tots convidats, doncs, a viure i a celebrar la Gran Festa de la Misericòrdia! 

diumenge, 24 de juliol del 2016

CUSTODIS



El Papa Francesc ha desempolsat una paraula preciosa: custodiar. Custodiar evoca protecció, tenir cura amb calidesa, tendresa, amor.
En una homilia el Papa es preguntava: “Custodiar la creació és una cosa dels “verds”, dels ecologistes? No, és un deure del cristià!” I afegia: “Un cristià que no custodia la Creació, que no la fa créixer, és un cristià al qual no l’importa aquell treball nascut de l’amor de Déu per nosaltres”.

Els jesuïtes –el Papa ho és- s’han distingit sempre per la seva competència pedagògica i la innovació en el camp educatiu. Ara han elaborat una resposta educativa a l’encíclica ecològica “Laudato si’”. Es troba en un llibre digital, Healing Earth (Guarint la terra), en el qual s’ofereix una proposta d’educació “integral”. S’estudien els temes del medi ambient des de quatre punts de vista, que són la dimensió científica, ètica, espiritual i transformadora.

La xarxa educativa ignasiana mira de formar persones amb les quatre “c”: que siguin competents, conscients, compassives i compromeses. Persones que sàpiguen custodiar la casa comuna. Que entenguin què passa, per què passa, si està bé que passi, i com poden millorar el que passa. Així, cada capítol d’estudi (biodiversitat, recursos naturals, energia, aigua, alimentació, canvi climàtic) està dissenyat per desenvolupar quatre habilitats de forma interactiva: visió científica, avaluació ètica, reflexió espiritual i acció transformadora.


Vetllem per més i més alumnes i persones amb les quatre “c”...

diumenge, 17 de juliol del 2016

LA CANYA DE BAMBÚ



La canya de bambú japonesa segueix un procés de creixement sorprenent. Se sembra la llavor, s’adoba, es rega i.... què passa? Aparentment res. El primer any no hi ha cap senyal de germinació, tampoc el segon, ni el tercer, ni el quart, ni el cinquè ni el sisè. N’hi ha per creure que no es va sembrar bé, que el lloc no era l’apropiat o que les llavors no eren fèrtils. Però, al setè any (!) apareixen tiges, branques, arrels... I en tan sols sis setmanes la planta de bambú creix, plena de vida i frondosa, més de trenta metres!
Gràcies a la seva flexibilitat i a la profunditat i extensió de les seves arrels, és capaç de superar les més grans adversitats com poden ser les tempestes o els vents huracanats.

Durant anys de “vida oculta”, el seu creixement era subterrani, invisible, però real i efectiu. Una massissa i fibrosa estructura d’arrels, estesa verticalment i horitzontalment, sota terra, estava desenvolupant-se lentament. I aquest complex sistema d’arrels li permet sostenir el creixement espectacular que tindrà set anys després.

En la vida quotidiana solem mirar de trobar solucions ràpides, èxits immediats, sense entendre que el triomf és resultat del creixement intern i que requereix maduració en el temps. Per aquesta mateixa impaciència, molts dels qui aspiren a obtenir resultats a curt termini, abandonen de cop quan estarien a prop d’arribar a la meta. Perden la fe quan no veuen els fruits que esperen.

Amb un “clic” no s’aconsegueix pas tot a la vida... 

diumenge, 10 de juliol del 2016

MISERICÒRDIA, SENYOR



Estar a l’atur, tenir família, llevar-se al matí i no saber què fer ni on anar. Misericòrdia, Senyor.

Estar a l’hospital amb una malaltia de llarga durada; voler l’alta i tenir la baixa permanent. Misericòrdia, Senyor.

Ser alumne d’ESO i sentir que els companys et tenen per cap d’esquila,  et rebutgen i es riuen de tu. Misericòrdia, Senyor.

La mare desvetllada de matinada que espera sentir la porta, patint per quan i per com arribarà el fill. Misericòrdia, Senyor.

La noia que està dubtant en solitari si avortar o no la vida que porta a dintre. Misericòrdia, Senyor.

L’avi que ha treballat tota la vida per tirar endavant la família i a les seves velleses sent que fa nosa i es veu abandonat. Misericòrdia, Senyor.

El noi que ha quedat enganxat a la droga i és capaç de qualsevol cosa per obtenir-ne. Misericòrdia, Senyor.

El treballador o gerent d’una empresa que es veu coaccionat a estafar i a fer trampes contra la seva consciència si vol conservar el seu lloc de treball. Misericòrdia, Senyor.

El refugiat que ha passat les mil i una per arribar a les costes d’Europa i és retornat i expulsat. Misericòrdia, Senyor.

La persona que ha presentat un fotimer de currículums i està esperant la trucada d’alguna feina que mai no arriba. Misericòrdia, Senyor.

Els pares que han perdut un fill per malaltia o sobredosi o accident o per haver-se tret la vida. Misericòrdia, Senyor.


Els creients que no practiquem gaire les obres de misericòrdia... Misericòrdia, Senyor.

dimarts, 5 de juliol del 2016

CELEBRAR EL JUBILEU




El jubileu no es guanya, se celebra, es viu. Ja no es parla d’indulgències en plural, sinó d’indulgència, que és un do viu, que no es compra ni es ven. El papa Francesc, en convocar el Jubileu de la Misericòrdia, ha donat un sentit genuí i actualitzat de l’Any Sant.

El jubileu bíblic del Levític era un any sabàtic de retorn a la justícia, al perdó, al descans de la terra explotada, a la condonació de deutes, a la llibertat dels esclaus.
Les obres de misericòrdia, ben actualitzades, van en aquesta direcció social i són el contingut central d’aquest Any Jubilar; unes obres que traspassen els deu manaments i s’inspiren en Mateu, 25, ja que el judici final no és sobre els manaments sinó sobre la misericòrdia: “Quan tenia fam em donàreu menjar...”.

El Papa presenta dos models de viure el Jubileu. Un és el tradicional, amb el ritual que inclou passar per la Porta Santa, però n’afegeix un altre de testimonial, realment innovador. Francesc afirma que “cada cop que un fidel viu personalment una o més obres de misericòrdia obtindrà certament la indulgència jubilar”. Pel teòleg Salvador Pié, “això és revolucionari, perquè es desritualitza el jubileu”.
El papa Francesc destaca com a novetat que la Porta Santa també pot estar a la cel·la dels presos o a l’habitació dels malalts i ancians. S’ha remarcat poc aquesta modalitat jubilar testimonial i cal tenir-la més en compte.


El Papa recorda que viure el Jubileu és sobretot “una crida a la perfecció, a créixer més en l’amor”.