La família, sagrada

Jesús mateix va voler néixer i créixer en el si d’una família, formada per Josep i Maria. Durant la part més llarga de la seva vida, Jesús va participar de la condició comuna de la immensa majoria dels humans: una vida diària sense cap grandesa aparent, vida de treball manual, vida dintre la comunitat jueva... De tot aquest llarg període a Natzaret, l’evangeli només ens diu que Jesús era “obedient” i que “es feia gran, avançava en enteniment i tenia el favor de Déu i dels homes” (Lc 2, 51-52).

Des que Déu va venir a formar part de la nostra família, la família és sagrada.

“Fem un Natzaret a cada llar”.

EL QUE NO S’APRÈN A CASA...

Està clar que la família transmet, “passa”, la fe. El problema ve quan la família “passa de la fe”... Pel sagrament del matrimoni, i després en el baptisme dels fills, els pares creients han rebut la responsabilitat i el privilegi de transmetre la fe als seus fills, tasca que ha de començar ja en la primera infantesa, ensenyant-los a pregar i a descobrir la seva vocació de fills de Déu. Sense imposicions, però també sense complexos. S’educa sobretot pel testimoniatge de vida, quan els membres de la família s’ajuden mútuament a viure d’acord amb l’Evangeli.

Després, la participació en la catequesi i les celebracions de la comunitat parroquial, així com la formació religiosa a l’escola, seran el complement idoni per a la maduració  de la fe cristiana.

“JO NO ELS HE PAS ENSENYAT AIXÒ…”

A vegades, però, els pares i els avis experimenten la frustració de veure que els fills no han acollit la fe que han intentat transmetre’ls. Aquest fet pot provocar ferides profundes, unides a un sentiment de fracàs personal. Però no hem d’oblidar que la fe es troba entre la proposta de Déu i la llibertat de la persona. I encara que no hàgim aconseguit allò que preteníem, segur que la proposta que els haurem fet, l’educació que els haurem transmès i el propi testimoniatge deixaran alguna petjada important en la seva vida.

REPTES ACTUALS DE LA FAMÍLIA

Ja sabem que avui, per múltiples causes, apareixen noves formes de convivència, més o menys estable, que interpel·len seriosament el model de família.

¿És l’hora de condemnar, de criticar, o bé de demostrar els valors positius de la vida familiar? Pensem-hi.

Malgrat les dificultats, de cap manera no podem dimitir de la voluntat de transmetre a altres els valors i la fe que hem descobert i que ens fa feliços. No podem esperar que l’ambient social sigui favorable.

NOVES POBRESES

D’altra banda, constatem amb dolor com en la societat van apareixent noves formes de pobresa provocades sovint per la desintegració familiar, unida a la crisi: abandonament de la parella, maltractaments, despreocupació pels fills, manca de recursos per subsistir, nens sense afecte paternal, malnodrits, adolescents enfonsats en el fracàs escolar, caigudes en la pendent de la degradació moral, etc.

¿És l’hora de lamentar-se i d’escandalitzar-se, o bé és l’hora de la solidaritat, seguint el Jesús de l’Evangeli, que es feia amb tothom i anava a cercar l’ovella perduda?

Pensem-hi.

Bon Nadal cristià

“Símbols com l’arbre, el pessebre amb el Nen Jesús, la Verge, els pastors, fan ressonar el nen que ja no som i que, no obstant, ens habita. Com deia Proust, temptegem a la recerca d’alegries desaparegudes, sabors atàvics, rostres estimats i perduts.

La cosificació de les relacions humanes, el consumisme compulsiu, la por al do de si mateix ens fan girar entorn de l’espectre del Papa Noel. Donar per no donar-se, retenir l’afecte hermèticament embolicat, mil cordes per lligar-nos al propi infern que, com deia Dostoyevski, és el sofriment de no poder ja estimar. Molts regals ens encobreixen i testifiquen fins a quin punt estem en deute amb el desfiament d’estimar i fer-nos presents en la vida de l’altre.

La hipòtesi més probable fa del Nadal la versió cristiana de la festa pagana del “déu sol invencible” (=natale solis invictus), introduïda a l’any 274 per l’emperador Aurelià i fixada en el soltici de l’hivern europeu, el 25 de desembre. Pel pròleg de l’evangeli de Joan, Crist és “la llum del món”. D’aquesta manera la fe cristiana rescata la commemoració pagana en reforçar, en les primeres comunitats de l’Església, la convicció que celebraven la festa del veritable Sol.

Avui s’està esdevenint una nova suplantació per mitjà de la figura pagana i mercantilista del Papa Noel, que sacramentalitza la desigualtat social en portar regals als nens ben nascuts i deixar els pobres amb les mans buides; exactament al revés del cant de Maria en el Magníficat, on el Senyor “omple de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res”.

El Nadal cristià hereta l’esperit de justícia i de reconciliació del sistema sabàtic i de l’any jubilar jueus, en els quals els deutes eren perdonats, els esclaus alliberats, les terres equitativament distribuïdes. Aquesta herència avui és buida de la seva dimensió social, és merament  personal, i desfigurada per l’intercanvi de regals que camufla la resistència a la trobada entre les persones. Ens deixa aquest buit interior que perdura fora del Nadal, aquesta set d’alegria sincera i d’efusió d’esperit. Els menjars i beures no sacien la fam de bellesa.

Nadal és renéixer, començant per un mateix.

La vida és do; la qualitat, amor. Menys Papa Noel i més Nen Jesús farien del Nadal una festa en què la presència suplantaria als regals”. (Frei Betto)

Refranys per a un temps d'esperança

He seleccionat uns quants refranys o adagis que ens poden fer reflexionar i actuar, amb amor i amb bon humor, en aquest temps fort de vigilància sobre nosaltres mateixos com a preparació del Nadal.

“La vida s’hauria de repetir perquè la primera vegada hi posem molt poca atenció”.

“La història no sembla mai història quan l’estem vivint”.

“L’esperit humà és com un paracaigudes: només funciona quan està obert”.

“No és més forta la raó pel fet que es digui a grans crits”.

“No hi ha dany més gran que perdre el temps”.

“Si vols que et facin alguna cosa, demana-la a una persona ocupada”.

“Un cop acabat el joc d’escacs, el rei i el peó tornen a la mateixa capsa”.

“En un país ben governat ha d’inspirar vergonya la pobresa. En un país mal governat inspira vergonya la riquesa”.

“La gota d’aigua no forada la pedra per la seva força sinó per la seva constància”.

“Quan diem que algú té sentit comú, volem dir que està d’acord amb nosaltres”.

“No demanis una vida més fàcil. Demana ser una persona més forta”.

“Qué cosa extraña es el hombre: nacer no pide, vivir no sabe, morir no quiere”.

“La paciència és la fortalesa del feble i la impaciència és la debilitat del fort”.

 “L’adversitat és com un ganivet: ens és útil si l’agafem pel mànec, ens fereix si l’agafem pel tall”.

“Si les coses dolentes que diuen de tu són veritat, corregeix-te; si són mentida, riu-te’n”.

“L’home és l’únic animal que menja sense tenir gana, beu sense tenir set i parla quan no té res a dir”.

“Retira’t dins teu sobretot quan necessitis companyia”.

“Pessimista és qui es queixa del soroll que fa una oportunitat quan truca a la porta”.

 “Cada fracàs t’ensenya alguna cosa que necessitaves aprendre”.

“Cal treballar 8 hores i dormir 8 hores, però no pas les mateixes!”

“Ajudar a un altre és bo, però encara és millor ensenyar-lo a ajudar-se a ell mateix”.

“Expulsem els prejudicis per la porta, tornaran a entrar per la finestra”.

 “Una injustícia feta a una persona és una amenaça a tota la societat”.

“Quan algú comprèn que obeir lleis injustes és contrari a la seva dignitat personal, cap tirania no el podrà dominar”.

“Poder gaudir dels records de la vida és com viure dues vegades”.

“Les noves generacions tenen, és clar, respecte per l’ancianitat: del vi, del whisky i dels mobles”.

“La veritable mesura de la grandesa de les persones es veu en com tracten a qui no pot beneficiar-les en res”.

“Aquell que discuteix defensa dues coses: una tesi i a si mateix”.

“Res no s’oblida més a poc a poc que una ofensa; i res més ràpidament que un favor”.

“Es necessiten dos anys per aprendre a parlar i seixanta per aprendre a callar”.

“Quan et sentis aclaparat per la melangia, el millor és decidir-se a fer alguna cosa amable per a algú”.

“Els diners són com els fems per la terra: només són útils si se’ls escampa”.

“El món és prou gran per satisfer les necessitats de tothom, però massa petit per satisfer la cobdícia d’alguns”.

“Sabem el que som, però no el que podem arribar a ser”.

“Sigues tu mateix. Tots els altres estan ja ocupats”.

“Mai una nit ha vençut l’alba, i mai un problema ha vençut l’esperança”.

La Germanor per principi

Haver de parlar de diners sempre es fa difícil, sobretot en moments de crisi com els actuals en què tantes famílies amb prou feines tenen cap ingrés i moltes d’altres tenen autèntics problemes per arribar a final de mes.

Però les parròquies som com les famílies, i vulguis o no, cada família ha d’administrar la seva economia de la millor manera possible. Les nostres comunitats parroquials celebrem la Diada de Germanor, recordant que l’Església necessita la nostra ajuda i el nostre compromís econòmic. Com diu el lema d’enguany, “Participar en la teva parròquia és fer una declaració de principis”.Més enllà de com voldria que fos la meva església, per principi jo l’he d’ajudar, ens ve a dir aquest lema. El mateix passa amb la pròpia família, amb el propi país, etc.

Quan vénen persones a demanar algun sagrament i pregunten si s’ha de pagar, acostumem a fer una reflexió com aquesta: “La parròquia és de tots, no és pas del mossèn ni dels feligresos habituals, també és vostra i de tots els qui l’estimen i valoren els seus serveis. No seria just que la gent que col·labora a les col·lectes de cada setmana hagin de cobrir les despeses dels qui vénen ocasionalment pels diversos sagraments. Mireu, tenim vocació de família, i us considerem de la mateixa família. Ara bé, en una família tothom hi aporta segons les seves possibilitats. Per tant, si voleu, podeu col·laborar amb la quantitat que cregueu convenient i bonament pugueu. Penseu que hi ha unes despeses de llum,de neteja, de calefacció, de manteniment... Podeu posar lliurement la vostra aportació en un sobre anònim i lliurar-lo després de la cerimònia”.

La majoria de gent ho entén i col·labora. D’altres se n’obliden aquell dia... D’altres potser decideixen no donar res perquè fan cas d’aquell tòpic que diu que l’Església és rica. Com si poguéssim cobrir les despeses amb les famoses “riqueses del Vaticà”, o potser es pensen que algun sant ens fa caure bitllets des del cel...

És clar que l’ideal seria que totes les persones que formen part d’una parròquia, tant les habituals com les ocasionals, se sentissin implicades en la seva missió, que és escamparl’Evangeli, celebrar la fe i ajudar els més pobres. Però no és així en la realitat. Si hom veu clar el que ha de fer, hi posarà els mitjans, també econòmics, per dur-ho a terme. Si no ho veu, si no té aquest principi, no hi posarà els mitjans, tampoc els econòmics...

El cert és que les feines d’una comunitat cristiana comporten unes despeses: les activitats pastorals, els subministraments, el funcionament, les diverses compres, la formació, la conservació dels edificis, sense comptar les despeses extraordinàries que poden sorgir.

I a nivell de cada diòcesi s’ha de procurar la retribució del clergat, del personal seglar, el manteniment del patrimoni, els centres de formació i institucions diocesanes...

Tot plegat s’intenta cobrir através de les aportacions voluntàries dels fidels (que és la partida més important amb un 37’14%), l’assignació tributària de les Declaracions de la Renda (amb un 25’95%), els ingressos de patrimoni, per serveis, i en menor quantitat préstecs i subvencions puntuals.

El papa Francesc ens recorda que l’Església ha de ser pobra i per als pobres, i que no ha de viure tancada en ella mateixa sinó enmig del món. I que hem d’anar molt alerta amb la temptació dels diners. Per això és molt sa que, un cop cobertes les nostres necessitats bàsiques, pensem en els altres, i durant l'any les parròquies fem col·lectes extres que no es queden a la parròquia sinó que van íntegrament a la Campanya contra la Fam, a Càritas, a les Missions, al Seminari, al Fons Comú...

Hi ha un adagi que diu que el diner és com l’adob per la terra; només és útil si se l’espargeix. Dit d’una altra manera: Els diners són com els fems; només són fecunds quan se’ls escampa. El Fons Comú Diocesà és la caixa de compensació de la campanya de Germanor, que procura que hi hagi vasos comunicants entre les diferents necessitats bàsiques de les parròquies i que els diners s’escampin entre els diversos serveis eclesials. Això és l’autèntica Germanor, fer el bé a una altra comunitat o a un altre servei d’Església que podrà funcionar gràcies a la generositat dels creients que han entès que és una qüestió de principis.

Inventar-se i reinventar-se

Una vegada estàvem a l’església, en una celebració de Catequesi Familiar, amb els infants de 8 anys i els seus pares. Havíem demanat als nens i nenes que fessin pregàries espontànies d’acció de gràcies a Déu. Ells anaven aixecant la mà i donaven gràcies a Déu per moltes coses, com “gràcies per la vida, per l’amor, per la família, per la terra, pels animals, per l’aigua, etc.”.

Tot d’una, una nena demana la paraula i diu: “Gràcies, Senyor, per haver-nos inventat”. En aquell moment recordo que se’m van il·luminar els ulls i el cor, perquè d’aquella criatura petita havia sortit, ben expressada, aquella grandesa que els “grans” no encertem a formular. Vaig mirar els pares, buscant la seva complicitat, i vam somriure amb gestos d’admiració.

“Gràcies, Senyor, per haver-nos inventat”. En una societat on cada dia s’inventen coses més sofisticades, on hi ha tants i tants inventors, una nena de 8 anys ens recorda que Déu ha inventat els inventors. I que si tenim enginy i creativitat, si investiguem, si podem estimar, riure i plorar, i gaudir de la natura i de totes les coses que els altres infants deien, és perquè Déu, al principi dels temps, va tenir la bona pensada d’inventar-nos.

Aquella nena, des de la simplicitat d’un cor espontani, va formular una pregària d’agraïment tan bella i encertada com aquell prefaci que diu que Déu ens va crear “per omplir-nos de benediccions i alegrar-nos amb l’esplendor de la seva llum”.

I en aquest cap de setmana en què hem commemorat tots els difunts, podríem expressar, des de la fe, aquesta pregunta:

Aquell que ens ha inventat amb tant d’amor, ¿com no serà capaç d’inventar-nos una vida nova i bella després de la mort? ¿Com deixaria de beneir-nos després de la mort?

Per tant, confiança, agraïment i humilitat. El dramaturg i poeta Bertolt Brecht deia: “No li tinguis tanta por a la mort, sinó més aviat a la vida inadequada”.

No podem oblidar, tanmateix, que el dol existeix i s’ha de mirar d’elaborar-lo de manera que a la llarga es converteixi en una experiència de creixement personal. Quan la persona, a través de la pèrdua d’un ésser estimat, ha anat afrontant els reptes emocionals, ha assumit nous rols, ha après noves habilitats, ha reorganitzat els seus valors, el resultat final pot ser que hagi madurat gràcies a l’aprenentatge a través de la pèrdua, com diuen els entesos. En definitiva, podem dir que al final som capaços de reinventar-nos a nosaltres mateixos.

Fins i tot en l’adversitat, doncs, procurem gestionar positivament aquest “invent” de la vida que Déu ha posat a les nostres mans. Reinventem-la, reconduïm-la, com diu el conegut poema “Solstici” de Miquel Martí i Pol:

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,

a poc a poc i amb molta confiança,

no pas pels vells topants ni per dreceres

grandiloqüents, sinó pel discretíssim

camí del fer i desfer de cada dia.

Reconduïm-la amb dubtes i projectes,

i amb turpituds, anhels i defallences,

humanament, entre brogit i angoixes,

pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,

reconduïm la vida amb la certesa

que cap esforç no cau en terra eixorca.

Dia vindrà que algú beurà a mans plenes

l’aigua de llum que brolli de les pedres

d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

10 punts per la gent gran

Amb motiu de la III Missa sobre l’Empordà, dedicada a la gent gran, reflexionem sobre els múltiples valors que ens aporten, en general, les persones grans a les famílies, a les parròquies i a la societat.

1. Mantenen les arrels. Són història viva, memòria viva, anelles d’una cadena que aguanta fort les altres anelles que es van afegint. “Un poble que no respecta els avis no té futur perquè no té memòria”, diu el papa Francesc.
2. Mantenen les famílies. Encarnen la fidelitat, la perseverança, l’amor gratuït, aporten la seva ajuda acompanyant els néts, i en aquest temps de crisi sovint allarguen les seves pensions perquè a ningú de la família no li falti l’essencial.
3. Mantenen la fe. Sovint són els primers catequistes dels seus néts, ensenyant-los a pregar. Han tingut un rol heroic en la transmissió de la fe en temps de persecucions. Se sent molt a dir que a l’església només s’hi veuen vells. Doncs cal dir, tanmateix, que ells són els que aguanten les parròquies amb les seves aportacions; i gràcies a la gent gran la parròquia pot dur a terme les seves activitats.
4. Mantenen la fermesa i les tradicions. Són el tronc de l’arbre genealògic, d’on van sorgint i creixent les branques. Fan de pont entre el passat i el futur, essent ben presents. Són la veu de l’experiència, un referent que ajuda a anar endavant i estimula la creativitat dels més joves.
5. Mantenen la saviesa. Una cosa són els coneixements i l’altra és la saviesa. Com diu el papa Francesc, els avis són custodis de saviesa, valors i bondat. I afegeix: “Són el tresor de la nostra societat, i sovint no compten, es descarten. Una societat que no atengui bé els nens i els vells s’ho ha de fer mirar!”. I en una altra ocasió el Papa ha dit: “La saviesa que tenen els avis és l’herència que hem de rebre”.
6. Mantenen la salut. Amb l’edat es perden facultats però ells lluiten per estar actius i en forma, i ens recorden que la vida passa per tothom. I quan estan malalts o impossibilitats, és el moment que rebin de veritat tota l’atenció que mereixen. La soledat és una de les grans pobreses i sofriments de la gent gran.
7. Mantenen el bon humor i l’alegria. Quan amb els anys una persona n’ha viscut tantes, és capaç de relativitzar-ho tot i prendre’s els problemes amb filosofia, amor i humor. “En la joventut aprenem; en la vellesa comprenem”. I tots ens beneficiem d’aquest exemple de vida.
8. Mantenen l’esperança. En la lluita diària d’una família, sovint els avis hi posen el punt de calma i de serenor necessàries, i fan molt de bé als petits i joves amb la seva sola presència.
9. Mantenen la tendresa. És molta la tendresa que els avis aporten amb la il·lusió de veure créixer els fills i els néts, d’ajudar-los i animar-los. Quina llàstima que sovint, quan més ho necessiten, no es vegin correspostos en aquesta tendresa.

10.  Mantenen la qualitat de vida familiar. La relació entre generacions s’ha de preservar i alimentar, perquè suposa un enriquiment mutu, tal com assenyalen tots els estudis sobre l’envelliment i les seves possibilitats. “Envellir és com pujar una gran muntanya; mentre es puja les forces disminueixen, però la mirada és més lliure, la vista més àmplia i serena” (Ingmar Bergman).

Portar roba a Càritas

Està molt bé donar, i donar roba usada, però s’ha de fer amb educació i dignitat. Amb classe.

Es fa necessari recordar que el rober de Càritas no és cap abocador ni cap deixalleria. És un toc d’alerta perquè sovint fa la impressió que força gent fa servir el rober de Càritas com un desembarràs, una solució per alliberar els armaris de casa quan ja són massa plens i desempallegar-se de la roba que sobra i que fa nosa. 

Les persones voluntàries que es dediquen a destriar la roba que la gent dóna al rober, es queixen que molt sovint es troben amb peces o objectes impresentables. Aquesta tria ja s’hauria d’haver fet a casa per part de la persona que dóna la roba.

El rober és un dels serveis tradicionals de Càritas que s’ha anat posant al dia. S’ha procurat renovar el servei, ja que també els pobres tenen la seva dignitat. A la nostra diòcesi els robers més importants han esdevingut una mena de botigues, on es proporciona roba a canvi d’un import simbòlic, fet que normalitza i dignifica el lliurament de la roba de segona mà. Al mateix temps, la persona que adquireix aquella peça, si li ha costat uns diners, encara que siguin pocs, valora més aquella peça i en té més cura. Un dels objectius dels robers és que els usuaris que vagin a adquirir roba no l’usin i la llencin, sinó que s’aposta per la cultura de la reutilització, el reciclatge i el consum responsable. L’ideal seria que la gent sabés i volgués cosir una peça quan calgui, rentar-la, planxar-la i fins reconvertir-la per una altra utilitat com davantals, bosses, draps, etc. quan s’hagi desgastat.

No es demana que la gent porti la roba a Càritas com si fos un regal embolicat amb un llaç, però sí que la porti amb esperit de solidaritat i de germanor, com si la portés a algú estimat de la família, amb les peces ben posades i endreçades, no pas com qui buida l’armari de cop sense cap mirament.

Sabem que hi ha casos, sobretot en persones que han quedat viudes, en què és dur desprendre’s de tants records i el que volen és fer-ne via, agafar-ho tot de cop i no haver de rememorar peça per peça. És comprensible, i en aquests casos és bo deixar-se ajudar, ja sigui per familiars i amistats de confiança, a l’hora de fer la tria i l’oferiment de la roba.

Hi ha un criteri recurrent a l’hora de ficar roba a la bossa per anar a Càritas, i és la gent que diu: “Abans que llençar-la, algú l’aprofitarà” o “abans que no es faci malbé del tot...”. Seria bo, però, que s’hi afegís un altre criteri: Allò que tu no et posaries mai ni ho posaries als teus fills o néts, potser més val que no ho presentis. Preguntem-nos abans si aquella peça pot anar al rober-botiga per a ser exposada al públic, un públic que mereix un respecte, encara que siguin gent amb poc poder adquisitiu. Són persones que segurament no han tingut les mateixes oportunitats que nosaltres, per les raons que sigui. No els neguem l’oportunitat de vestir decentment i de refer-se socialment.

El papa Francesc ens recorda un aspecte que Càritas fa temps que procura aplicar. Es tracta d’anar més enllà d’una tasca purament assistencial o caritativa, i apostar pel creixement humà de molts éssers que es troben exclosos o en risc d’exclusió social com a conseqüència de la “cultura dels diners” imperant amb una competitivitat tan brutal que deixa molta gent a la cuneta. “Us animo –diu el Papa- a multiplicar els esforços en l’àmbit de la promoció humana, de manera que tot home i tota dona arribi a conèixer l’alegria que ve de guanyar el pa de cada dia i de sostenir la seva pròpia família”.

I una altra raó encara per anar en compte amb les donacions de roba és el respecte que es mereixen també les persones voluntàries que es dediquen a aquest servei. No cremem els nostres voluntaris. Que no se’ns cansin. Ajudem-los, fem-nos càrrec dels munts de roba inservible que han de descartar. Seria molt més agradable per a ells que els facilitéssim la feina, procurant que els paquets de roba que presentem siguin... presentables.

Collites del Marroc a prop de la diada

Us comparteixo algunes vivències de l’anada al Marroc, que, en vigílies de la Diada catalana, ens poden eixamplar horitzons.

*Per la visita a la ciutat de Fès ens va acompanyar un guia professional, un noi nascut allà mateix, practicant de la fe musulmana, i amb una cultura molt àmplia (a Fès hi ha la universitat més antiga i important del país). Es diu Yunes, derivat del nom bíblic Jonàs. En saber que nosaltres érem capellans catòlics, ens va anar explicant els monuments i els costums fent analogies i semblances amb la fe monoteista que ens agermana. A l’hora de dinar, ens va voler deixar sols i ens va dir: “Vostès parlin de les seves coses i dinin tranquils;  jo necessito una estona per fer les meves oracions; després menjaré alguna cosa i ens retrobem tot seguit per continuar la visita”.

El respecte, el reconeixement de la diversitat i la llibertat ens enriqueixen a tots.

*El mateix Yunes ens va explicar què recomana la fe islàmica als nois que busquen parella per casar-se. Normalment –ens deia- hi ha quatre criteris a l’hora d’escollir una dona: la bellesa (que sigui atraient i maca), la família (que formi part d’una bona família o nissaga), el patrimoni (que tingui diners i recursos per viure) i la religiositat (entesa com a creient i també com a bona persona, amb valors humans).

Feu-ne via, diu la fe alcorànica, de procurar que aquest quart criteri passi a ser el primer, perquè els altres tres tenen naturalesa caduca:  la bellesa s’anirà acabant amb l’edat, la família de la noia també passarà per llei de vida, els diners van i vénen i són volàtils, mentre que la qualitat de la persona és el més important per al matrimoni.

I ens va il·lustrar la lliçó amb números. La bellesa al final de la vida, quin valor tindrà? Se li posa un 0. La família, quan ja no hi sigui? Un altre 0. Els diners? Un altre 0. I a la religiositat i valors personals? Se li posa un 1. Aquest número 1, si el tenim col·locat al darrere dels tres 0, quin valor té? Insignificant: 0001. Si el posem, en canvi, al davant dels diners? Ens surt un 10 de valoració. Si el posem una mica més endavant, al davant de la família? Aleshores tenim un 100, hem augmentat valor. I què passa si el posem, al davant de tot, abans de la bellesa? Ens surt un 1.000, màxima valoració.

En la vida social i política també caldria posar les coses importants al davant de tot, les que tenen a veure amb la qualitat humana i la netedat ètica i democràtica.

*Una altra anècdota va passar en un restaurant del port de Casablanca. A mig dinar, quan teníem el segon plat de peix a taula, el meu company de viatge es va trobar malament, probablement a causa de les calors i del trasbals que suposa sempre per al cos un canvi sobtat d’hàbits. Tenia molt de malestar i no sabíem ben bé d’on podia venir. Va començar a suar amb gestos de dolor, i no teníem a mà cap medicament que pogués prendre ni ningú que ens digués si era el remei adequat. L’escena no va passar desapercebuda pel cambrer que ens servia, un home marroquí ja adult, que va venir a la nostra taula amb una rudimentària bossa de plàstic amb glaçons de gel, i va aconsellar al company que se la passés per la nuca, pel front... Al cap de poc de fer-ho, el company es va sentir alleujat i, agraït al cambrer, li va dir que no es veia amb cor de menjar el segon plat, que se l’emportés i en tot cas li servís una infusió.

Quan va venir el moment de demanar el compte, el cambrer va dir que ell s’havia menjat aquell segon plat de peix a la nostra salut i que no ens el cobrava. I ens va fer aquell gest propi del país, de posar-se la mà al cor fent una lleugera inclinació de reconeixement. I nosaltres li vam correspondre, emocionats.

Més enllà de posicions particulars de cadascú, hem d’aprendre a conviure amb naturalitat, sense prejudicis, ajudant-nos com a persones en tot que puguem. La bondat natural de les persones és el que donarà qualitat a la convivència d’una família, d’una comunitat, d’un país, del món.

Insha’Allah, que diuen allà... i que vol dir “si Déu vol”.

Nous diaques

Dues persones ben conegudes de fa anys a l’Empordà ens conviden a la seva ordenació diaconal diumenge vinent, dia 13, a les 6 de la tarda, a la Catedral de Girona.

Ja fa temps que en Jordi Pla i en Carles Sànchez són Laics en Missió Pastoral, servint els pobles que tenen encomanats amb dedicació, constància, eficiència i estimació.

Han decidit fer el pas cap al diaconat. No pas per figurar; si no t’hi crida l’Església no et pots pas ordenar tu mateix. És clar que ja tenien una bona base de llarga formació i vivència cristiana, amb el seu tarannà propi cadascú, posem-hi benedictí l’un i franciscà l’altre. Ara han estat cridats pel bisbe, i abans havien estat convidats a plantejar-s’ho per algun capellà o religiós o cristià amic. I a base de pensar-hi, de pregar-hi, d’estudiar i de contrastar-ho, per fi arriba el dia de l’ordenació. Una festa d’Església, no només d’ells. Aquí està la gràcia del sagrament de l’orde. No t’ordenes per tu, sinó pels altres.

El diaconat vol dir servei. “Els diaques són ministres ordenats per a les tasques de servei a l’Església. L’ordenació els confereix funcions importants en el ministeri de la Paraula, del culte diví, del govern pastoral i del servei de la caritat” (Catecisme E.C.).

Per això van néixer els diaques, per servir. I per fer-ho en comunió amb la comunitat cristiana i en nom del Crist, que va rentar els peus dels seus deixebles per donar-nos una lliçó inequívoca.

Amb la falta de capellans a casa nostra es podria pensar que l’única tasca dels diaques és ajudar a fer celebracions litúrgiques per suplir les misses. Aquesta és una funció important, però n’hi ha moltes més. La presència eclesial dels diaques no és només pels actes litúrgics (podran batejar, beneir casaments, fer exèquies, presidir la Celebració de la Paraula) sinó que també seran presents com a diaques en el món de la cultura, dels mitjans de comunicació, de l’educació, de la salut, acompanyant les persones en la seva espiritualitat, els seus problemes familiars, socials, etc. Precisament el papa Francesc clama sempre per una Església que no es tanqui en ella mateixa, sinó que surti a les perifèries, que sigui ferment en la societat.

L’ordenació d’aquests nous diaques representa una riquesa i un goig per la nostra Església, perquè amb aquesta doble ordenació fem un pas endavant en la línia de lacorresponsabilitat del poble de Déu i de maduració de trajectòries seglars significatives.

Alhora que cal valorar i agrair la presència i disponibilitat de molts laics i laiques que estan mantenint la vida de les comunitats, no em puc estar tampoc de destacar l’exemple i l’agraïment que mereixen mossens grans que segueixen al peu del canó. Qui no coneix Mn. Miquel de La Salut de Terrades, que ja ha complert 90 anys i continua amb una perseverança increïble? O Mn. Florentí, de Bàscara, que mai no es queixa i que fa més del que pot? Qui no valora la tasca imprescindible a Figueres dels Pares Paüls, malgrat haver quedat reduïda la seva comunitat i carregada d’anys, de feina i de servei?  

A més d’aquests preveres d’edat avançada, n’hi ha d’altres que en el món civil ja faria anys que estarien jubilats i segueixen al servei d’una bona colla de parròquies cada un d’ells. Hem de tenir en compte que la mitjana d’edat dels capellans del nostre bisbat supera els 73 anys. Aquests companys preveres van fent la seva tasca com poden, sovint patint xacres i havent d’anar al metge, perquè a una certa edat, ja se sap, qui no té un all té una ceba... Imagineu-vos com acollim el “fitxatge” dels nous diaques!

Perdoneu el símil futbolístic. Hem fet dos grans “fitxatges” d’estiu. Tots dos fitxen amb contracte permanent, per sempre, o sigui, per totes les temporades que Déu vulgui. El sou és el mateix que els altres diaques dels altres “equips”, no hi ha diferències, o sigui, el mínim per viure. No hi ha clàusula de rescissió, perquè no hi ha volta enrere, senzillament. No hi ha incentius per guanyar títols, perquè no pretenen guanyar res sinó servir a tothom. No tindran espònsors ni patrocinadors comercials al darrere perquè no volen altre negoci que el Regne de Déu. No es farà presentació ni roda de premsa oficial, simplement seguiran fent la seva feina i hi afegiran les funcions pròpies dels diaques. No caldrà que vagin tot el dia amb la camiseta de l’equip, perquè cada parròquia té la seva “camiseta” i l’amor als colors el porten a dintre i a tota hora. No jugaran contra ningú sinó a favor de tothom, especialment dels més mal classificats en el campionat de la vida.

Felicitats i per molts anys, cracks!

Missatge als joves cristians

Animats per la família i ajudats per la parròquia i potser pel col·legi, heu conegut el camí de Jesús i el procureu seguir. Alguns us heu confirmat i tot. L’enhorabona! Deixeu que l’Esperit Sant actuï en vosaltres com ho va fer amb els Apòstols.

Trobar Déu? Ui, som tan petits...! Més aviat es tracta de deixar-nos trobar per Ell. Sovint anem esvalotats i distrets. Hem d’aprendre a fer silenci de tant en tant, i redescobrir, com en les aigües quietes, el reflex de la nostra imatge. Qui som realment. I és que som fets a imatge i semblança de Déu!

Estàs creixent en un món que segurament no t’agrada gaire. Tanmateix tu ets una persona més enmig d’aquest món, i vas adquirint responsabilitats. Jesús alimenta el teu somni d’un món diferent, sense tantes diferències i injustícies, on la gent es respecti i s’ajudi. Tingues present que Jesús compta amb tu per fer realitat aquest somni.

Moltes coses són negatives en la nostra societat, però en tens moltes de positives al teu abast que pots potenciar. I, per damunt de tot, les persones. Res no et donarà tanta consistència com la mirada d’aquells que t’estimen: família i amics, i una comunitat cristiana, amb uns catequistes que t’acullen i volen que maduris la teva fe. Tindràs dubtes, la fe sovint serà feble com una candela vacil·lant, però si l’afegeixes a la llum dels altres, junts fem una gran claror. Deixa’t ajudar per Jesús i per les persones que volen el teu bé i que t’ho estan demostrant.

Tens una vida per endavant. Descobreix i perfila la teva vocació. És important que decideixis el que vols fer però sobretot el que vols ser. No ho tindràs fàcil, ja que res d’important no s’obté pel camí fàcil.

Apassiona’t per la vida i pel servei a la vida. La humanitat, i la teva comunitat, necessita la teva aportació. No t’estranyi. Déu t’ha posat en aquest món per alguna cosa. Allò que no facis tu no ho farà ningú. Ets irrepetible, no hi ha ningú més al món com tu. Ets un instrument particular en la gran simfonia de l’univers. Mira d’afinar i no desafinar. Per tu i pel conjunt. Ets un exemplar únic sortit de l’artesania de Déu i de la natura. Ets un original. No et resignis a convertir-te en una còpia. No t’inclinis davant dels interessos dels qui volen dominar el món a base de poder i de diners mal guanyats i pitjor administrats. No et deixis seduir pels cants de sirena de gent que et voldrà manipular, dels qui es voldran aprofitar de tu, dels qui et convidaran a passar de tot i a deixar-te anar.

No prenguis model de les frivolitats mundanes: No vulguis aparentar el que no ets, mira de ser tu mateix/a. No vulguis ser algú conegut, sinó intenta ser algú a qui valgui la pena de conèixer. No dediquis la teva joventut a buscar qui et faci feliç sinó a portar felicitat als que t’envolten. La resta et vindrà de més a més.

Posa’t al costat dels qui volen aprofundir la vida, dels qui lluiten per la dignitat de les persones i dels pobles, dels qui surten de la comoditat per defensar les causes justes. Fes de la teva vida un servei, un do, no pas un projecte egoista. Com deia la mare Teresa de Calcuta, el que no viu per servir no serveix per viure.

És molt important que no deixis de pregar. Si pregues, faràs lloc en tu a l’Amor de Déu. Com aquella bella cançó de Taizé que diu: “Fes que en mi tan sols parli l’Amor”. Pregar no és difícil, el que costa és saber desconnectar dels aparells i connectar amb Déu, present i vivent en tu, i que sempre té cobertura, per cert. Ell no et fallarà mai, és l’Amic a qui pots dirigir-te sempre amb confiança. Et mantindrà el cor obert, atent a la vida i a les necessitats dels altres. “Eixampleu els vostres cors!”, va exclamar el papa Francesc dirigint-se als joves.

I recorda aquesta dita: “Déu dóna menjar a les aus, però no el posa als seus nius”.T’hauràs d’espavilar, com els ocells que fan el seu niu buscant tots els elements que tenen a l’abast. Potencia la teva personalitat i les teves capacitats. Has d’aprendre a volar pel teu compte, dibuixant el teu futur, i no sempre els vents et seran favorables. No et deixis endur pel vent que més bufi ni pel corrent que més t’estiri. Als rius, només els peixos vius neden a contracorrent. Als altres, se’ls enduu el corrent... A tu, l’Esperit t’impulsa.

Els cristians no som pas millors que els altres, però mira, l’Esperit ens ha fet conèixer la Font d’aigua viva. I això és molt important en un món on hi ha tants joves i tanta gent assedegada...  Ànims i endavant!

La paràbola del pallasso

Avui a tota l’Església se celebra la Jornada dels Mitjans de Comunicació Social, al servei d’una autèntica cultura de l’encontre entre les persones.  

L’antecessor del papa actual, Benet XVI, Joseph Ratzinger, en una de les seves obres més importants de teologia, “Introducció al cristianisme”, de l’any 1968, va citar la paràbola del pallasso que el pensador luterà danès Kierkegaard (segle XIX), va utilitzar per indicar la necessitat d’una correcta comunicació de la fe cristiana que pugui ser entesa en la societat i la cultura contemporànies.  

La paràbola diu que una vegada a Dinamarca hi havia un circ que va començar a incendiar-se. El director va enviar un pallasso, que ja anava disfressat de clown perquè estava a punt de sortir a actuar, que anés al poble a demanar auxili. El pallasso va córrer cap al poble i va anar reclamant als seus habitants que anessin urgentment al circ per apagar el foc. Però la gent del poble no el van creure perquè van pensar que es tractava d’un truc ideat pel pallasso perquè la gent assistís a la funció de circ. El pallasso, desesperat, va mirar en va de persuadir-los. La gent creia que el pallasso exercia molt bé el seu paper..., fins que van veure el foc. El resultat va ser que el circ i el poble van ser consumits per les flames.  

Aquest relat, per Ratzinger, il·lustra la situació dels teòlegs i de la gent d’Església. Ho explicava així: “El pallasso, incapaç d’aconseguir que la gent escoltin el seu missatge, és la imatge del teòleg a qui ningú no es pren seriosament si va vestit amb robes medievals o d’altres èpoques passades. El pallasso pot dir el que vulgui perquè, per molt bones maneres que mostri, tothom sap d’entrada que és un pallasso que està fent el seu paper, i que els seus discursos i idees no tenen res a veure amb la realitat”. 

I conclou Ratzinger: “Aquesta imatge que conté la paràbola del pallasso de Kierkegaard és la feixuga impossibilitat de trencar els esquemes habituals del pensament i del llenguatge, i la dificultat de mostrar que la teologia és una cosa summament seriosa en la vida humana”.

Així doncs, hi ha unes quantes preguntes que ens fem: Són significatives la fe i la teologia en el món actual? És intel·ligible avui el cristianisme? Com podem millorar la comunicació dels continguts de la fe cristiana? Quines coses hem de canviar? Quines “vestimentes”? Quins llenguatges? I arribem a la pregunta més implicant: Quin testimoni de vida donem?  

També ens preguntem quina ha de ser la presència de l’Església en el món de la comunicació social. És un debat molt estès i encès a tot l’Estat espanyol. Una cosa són els mitjans propis, com el Full que teniu a les mans, mitjans humils que solen arribar només a la gent practicant, i l’altra és la presència institucional en cadenes mediàtiques o generalistes, amb uns continguts i posicionaments ideològics que comporten polèmiques en les quals molts no ens hi reconeixem en absolut i que ens fan molt més mal que bé. Esperem que amb els canvis a la cúpula episcopal aquestes situacions puguin canviar.  

El papa Francesc en el seu missatge per aquesta diada, ens assenyala els desafiaments i també ens anima a fer l’esforç de transmetre amb convenciment i creativitat el missatge evangèlic:  

“La presència de l’Església en el món de la comunicació és important per poder dialogar amb l’home d’avui i portar-lo a l’encontre de Crist: una Església que acompanya en el camí sap posar-se en camí amb tots. La revolució dels mitjans de comunicació i de la informació constitueix un gran i apassionant desafiament que requereix energies renovades i una imaginació nova per a transmetre als altres la bellesa de Déu”.

Passar de llarg del Senyor

Tots ens preguntem alguna vegada on és el Senyor quan passen desgràcies o quan tantes persones han de sofrir injustament.Amb l’ajuda d’un conte potser ens aproparem a una imatge més fidel al Déu de l’Evangeli:

Diu que hi havia un ermità que, contemplant a l’alba el naixement d’un nou dia, va tenir la sensació de rebre una invitació molt especial: trobar-se amb Déu al capvespre d’aquell dia al cim d’una muntanya llunyana.

Ben aviat, el bon home es va posar en camí. Necessitava tota la jornada per arribar al cim de la muntanya. Volia arribar puntual a una cita tan important.

Tot travessant una vall va trobar uns camperols esverats i ocupats a intentar controlar i apagar un incendi que es va declarar a prop de les seves cases i que també amenaçava les seves collites. Aquells pagesos van reclamar l’ajuda de l’ermità perquè no donaven l’abast i tots els braços eren pocs. El caminant va sentir l’angoixa d’aquella situació però no es podia aturar. S’arriscava a arribar tard a la cita o, pitjor encara, a no presentar-s’hi... Així que, amb una pregària perquè el Senyor socorregués aquella gent, va alleugerir el pas, ja que havia de fer una bona giragonsa pel camí a causa de les flames del foc.

Després d’una dura ascensió va arribar al capdamunt de la muntanya, esbufegant per la fatiga i per l’emoció.

El sol ja era a la posta. Arribava puntual. Ple d’ànsia, va esperar mirant en totes direccions. El Senyor no apareixia per enlloc. Finalment, va descobrir ben visible sobre una roca una frase escrita. S’hi va acostar i, atònit, va llegir:“Perdona la molèstia, estic ocupat ajudant els qui intenten sufocar l’incendi”.

El bon home va comprendre aleshores on s’havia de trobar amb Ell...

Aquell ermità, de tornada, va aprendre el camí d’anada... cap a Déu.

Déu, a més dels sagraments que ens ha deixat, és present allà on els homes i dones sofreixen, lluiten, i també allà on les persones s’arremanguen per ajudar els altres i fer el bé a tothom qui ho necessita.

En qualsevol emergència, en qualsevol situació, el Senyor és al costat dels qui lluiten pel bé. En tots els incendis és un bomber excepcional. No provoca ni evita que es cali foc, però ajuda els qui lluiten per apagar-lo. Qui diu incendis, diu qualsevol altra desgràcia. La mateixa paraula “desgràcia” conté la paraula “gràcia”. Com diu D.Bonhoeffer: “No tot el que passa és voluntat de Déu, però en tot el que passa hi ha un camí cap a Déu”.

Un altre cas real, per reblar el clau de la presència de Déu. El bisbe brasiler Helder Càmara relatava als anys 60:

“Uns cristians em van venir a trobar, horroritzats del que acabava de passar. “A la nostra església –deien- han esbotzat la porta del sagrari. Han tirat les sagrades formes per terra i han robat els copons”. Davant de tan gran blasfèmia, aquests cristians em demanaven que hi anés a fer una missa d’expiació a la seva església. Després d’haver-los escoltat, els vaig donar el meu consentiment: “Vindré a fer aquesta missa d’expiació”. Però també vaig afegir de seguida: “Quan trobeu gent aixafada per la misèria, víctimes de la injustícia, no oblidin que Crist hi és igualment present. En aquests pobres, Ell és menyspreat i humiliat. Davant d’aquestes situacions d’injustícia vinguin a veure’m, tan horroritzats, per demanar-me que vingui a fer una missa d’expiació”.

El missatge de Sor Lucía

Sor Lucía Caram, coneguda religiosa dominica, va passar per Figueres com una ventada de l'Esperit i va parlar a l'església de la Immaculada amb la seva habitual contundència i empenta evangèlica.

Molta gent va adquirir el seu darrer llibre "A Dios rogando" i se'l va fer dedicar per l'autora. En aquest llibre hi ha una frase brillant que defineix l'enorme llibertat d'aquesta dona: "No tengo nada que perder porque ya todo está entregado". A la xerrada ens va transmetre el secret d'aquesta donació, la seva joia de creure, i, a partir d'aquí, el compromís decidit a favor d'una nova humanitat, on tothom sigui dignificat com a persona. El seu missatge va ser que, a més de lluitar perquè els pobres siguin atesos dignament, també ens urgeix a tots humanitzar-nos més i implicar-nos a transformar el món.

"La maleïda crisi" -deia Sor Lucía- ha empobrit els més pobres i ha multiplicat la misèria. I són rostres concrets, amb noms i cognoms. Ella no parla d'"usuaris" dels serveis socials o de Càritas, sinó de persones, que són tan dignes com nosaltres i que necessiten estimació. Són víctimes d'una injustícia organitzada que és fruit de la fam insaciable de domini d'uns pocs que no tenen escrúpols. Des de la legalitat, que no pas des de la justícia, ens han portat a aquest sistema pervers.

Va recordar que a Lampedusa, el papa Francesc va utilitzar dues preguntes bíbliques que Déu ens torna a fer avui: "On ets?" i "On és el teu germà?". El somni de voler ser poderosos com Déu, com els nostres primers pares, ens ha dut a intentar construir la nostra vida al marge dels altres. La cultura del benestar ens porta a pensar només en nosaltres mateixos. I això ens condueix al fracàs i a la mort. Ens hem acostumat al sofriment dels altres. És la globalització de la indiferència, com diu el Papa. Hem passat de llarg del germà ferit, com el sacerdot i el levita de la paràbola del bon samarità.

La solució -segons sor Lucía- és la "proximitat", posar-se a la pell de l'altre. Cal introduir en el cor de la crisi la compassió: fer nostre el seu dolor i també la seva esperança, fer que pugui emergir la seva alegria, que el pobre també pot sentir quan se sent estimat. A més de menjar, la gent té altres necessitats. Com responem al dolor de la gent? No podem parlar des de la fe si no som capaços de respondre al dolor de les persones.

Com deia Sant Vicenç de Paül: "Hauríem de demanar perdó als pobres pel pa que els donem, perquè vol dir que la societat ha fracassat".

Estem fent accions pal·liatives, cobrint necessitats que haurien de cobrir els Estats. Però si el sistema no canvia per dalt, no ens podem rentar les mans, hem d'assumir la nostra part de responsabilitat, i això comença per viure d'una altra manera. Ens havíem pensat que la felicitat era tenir més que els altres i ens hem desenganyat. Cal reorientar els hàbits de consum, no són pas tantes les necessitats que tenim. En canvi, hem de ser capaços de crear noves respostes per a les noves necessitats de la gent empobrida. Ens cal viure d'una manera més humana i acabar amb el frau, l'estafa que porta a la majoria de la humanitat a viure en la misèria.

Tots som part del problema. Si no som capaços de dignificar els qui estan al marge, tots haurem fracassat. Ens podem queixar de la banca, dels polítics, de les despeses d'armament i reclamar justícia, però el veritable canvi és el que neix del propi cor. Un cor reconciliat, capaç de desterrar l'odi i de promoure el perdó i la justícia. Res no canvia tant el món com el canvi d'un mateix.

Sor Lucía remarca que va emergint també molta solidaritat i sentit de corresponsabilitat. Hi ha persones que són capaces de fer costat als altres. Persones i entitats que busquen un canvi de sistema, que volen crear oportunitats.

Els reptes són grans, però hem de ser bona notícia. Els miracles existeixen, són la suma del compromís de tots per la humanitat. Sor Lucía cita Pere Casaldàliga quan diu: "Som soldats derrotats d'una causa invencible". Com Jesús, que camina cap a Jerusalem sabent que la seva causa, el Regne de Déu, està per damunt de tot, fins de la pròpia vida. I ens deixa com a testament que ens rentem els peus els uns als altres. L'amor que es fa servei és l'única religió vàlida.

La pregunta, doncs, és: Jo, què puc fer perquè alguna persona visqui millor? On estic? I on és el meu germà?

Sor Lucía insisteix que hem de ser capaços d'escoltar-nos els uns als altres i que el més important és el que hàgim après junts, seguint la paraula de Jesús quan diu: "Aneu a anunciar tot el que heu vist i sentit". El qui té l'experiència de l'amor compartit ("mireu com s'estimen") no parla només, sinó que irradia la fe. I segueix una petita consigna: Cada dia puc fer més i ser millor.

El gran canvi és el del cor, i llavors ens hi deixarem la pell, ens farà inquiets i incòmodes, però això ens donarà força i també alegria, perquè donar-se omple el cor i repartir el que és de tots dóna alegria. Cal prendre consciència que tots estem convidats al banquet de la vida.

I va acabar dient que les paraules no commouen; ens han mentit massa. És el compromís allò que arrossega i convenç. Un savi va dir que el més gran viatge de la vida té 30 centímetres: són els que van del cap al cor. Pensar bé el que podem fer, i fer-ho amb entusiasme i dedicació. Basats en la gratuïtat, serem transparents, obrirem les portes del cor, i encomanarem als altres el desig de canviar el seu cor. Només així el món serà millor.

Pregària de les famílies

Senyor Jesús,

Tu que vas néixer en una família, 

t'encomanem les nostres famílies, perquè retrobin sempre el goig de la concórdia i l'escalf de la fe.

Que a cap infant no li falti la tendresa d'uns pares que l'estimin.

Que els nens i nenes puguin créixer sentint-se atesos i ben acompanyats.

Que sapiguem protegir-los del mal però no sobreprotegint-los davant els reptes de la vida que han d'afrontar. Que puguin rebre la llum de la fe com a guia del seu camí.

El món els ensenyarà a competir, que nosaltres els ensenyem també a compartir.

Que puguin travessar les proves de la pubertat i de l'adolescència sense més trencadisses que les pròpies de l'edat.

Que els nostres joves tinguin l'ocasió de descobrir el tresor amagat de l'Evangeli i s'alliberin de la vergonya de ser cristians davant dels altres companys.

Que els esposos perseverin en l'amor i en la relació de confiança i fidelitat.

Que els pares i mares donin exemple als seus fills per la dignitat d'una vida honrada, per la satisfacció de la feina ben feta i pel compromís de formar part de la comunitat cívica i també eclesial.

Que els avis i ancians no siguin arraconats quan vagin perdent les facultats.

Que rebin comprensió i puguin aportar a la família la seva saviesa i experiència, i coronar bellament la darrera etapa de la seva vida.

I que, en qualsevol circumstància, siguis Tu el cap de taula de les nostres llars i ens donis la teva benedicció.