AL JARDÍ DE LA SEGONA CREACIÓ

El bisbe Jaume Camprodon (Torelló 1926 – Girona 2016), a qui hem acomiadat fa uns mesos, va escriure el seu Testament espiritual la Setmana Santa de 2008, tornant de la Vetlla Pasqual. Un comiat magnífic que comença amb aquestes paraules:

“Els dies de Setmana Santa conviden a reflexionar sobre el propi traspàs: ho faig avui amb molta pau perquè tinc plena confiança en la Pasqua del Senyor Jesús. Per altra banda, a la meva edat, la llum del sol ponent esdevé més plàcida per contemplar la panoràmica del passat”.

I més avall, descriu aquesta “panoràmica” amb un text que és ben adient i actual per avui, dia de Pasqua, però que no perdrà rellevància, ja que són paraules d’un home profund i sant, dels que guanyen la batalla del temps. Diu:

“Contemplant el meu recorregut, em vénen a la memòria les paraules de l’àngel a les dones que anaven al sepulcre aquell matí de Pasqua: “Busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat: no és aquí, ha ressuscitat. Aneu a dir als deixebles i a Pere: Ell va davant vostre a Galilea: allà el veureu com us va dir” (Mc 16.69).

Amb els anys he anat prenent consciència de l’abast d’aquest anunci. He anat descobrint “galilea”, el poble, on el Senyor es fa present enmig del dolor i a través de tantes persones que malden per fer costat i cobrir les necessitats dels altres a costa d’elles mateixes. Busqueu el crucificat? Baixeu a Galilea i allà el veureu. Déu és entre els crucificats i entre els altruistes d’avui. No el busqueu en el cercle dels aposentats i les parafernàlies, encara que es vesteixin amb orles de religiositat. També hi és, però amb les mans lligades”.

En efecte, una Església que es miri massa a si mateixa, que no ajudi la gent en tota necessitat, física o espiritual, com pot ser fidel a Jesucrist?

Aquests dies sants, contemplant Jesús, ens hem fet preguntes fondes sobre el sofriment i la mort, colpits per la seva creu i per les creus pesades del món. Entre altres, els atacs terroristes contra els cristians a Egipte i la persecució dels cristians a tants països.

On hem de buscar el Crist en aquests i en tants d’altres drames? Rellegim el bisbe Jaume: “Déu és entre els crucificats i entre els altruistes d’avui”.

El sacrifici de la creu continua, la Passió de Crist segueix a través de tants crucificats injustament. I Crist és present en tantes persones que saben reconèixer el rostre de Crist en el germà necessitat. Aquí hi ha els Cirineu, Verònica, Maria, Maria Magdalena d’avui, que fan créixer el món nou que Déu vol.

Mn.Armand Puig, autor del llibre Jesús, un perfil biogràfic, acaba la seva obra parlant de la resurrecció, i diu:

“La resurrecció de Jesús és l’inici d’una nova creació traspassada per la bellesa”. I després troba una feliç relació entre dos jardins:

“El sepulcre de Jesús estava situat en un hort, en un jardí, en el qual Jesús es va donar a conèixer cridant una deixebla pel seu nom: “Maria!”.

També la humanitat va començar en un jardí, el jardí de l’Edèn, en el qual Déu conversava amb l’home i la dona, que eren amics seus.

Hi ha una relació fecunda entre el jardí de la primera creació –el del paradís– i el jardí de la segona creació –el de la nova humanitat– que es plasma en el cos gloriós de Jesús. Per això, és convenient i necessari recuperar la memòria del paradís, fer créixer jardins de fraternitat en un món cridat a ser nou”.

Oh, si treballéssim amb cura aquest jardí de la segona creació, que bonic tornaria a ser tot plegat...! Com deia Mn.Ballarín, portem sempre amb nosaltres l’enyorança del primer paradís.

BONA PASQUA!

“SÓC EL TEU FUTUR I HE VINGUT PER ESTIMAR-TE”

El drama dels refugiats ve de lluny, i l’hem tingut ben a prop. Josefina Piquet (1934-2013), va ser l’ànima de les “Dones del 36”, agrupació formada per explicar la lluita realitzada per les dones durant els anys de la Segona República.

La Ima Sanchis la va entrevistar per la Contra de La Vanguàrdia del 2 de setembre del 2003.

La Josefina, quan tenia 5 anys, el 1939, va haver d’exiliar-se a França amb els seus pares a causa de la guerra civil. El pare va haver d’anar al front i va deixar la dona i la filla a Figueres, on van patir molts bombardeigs, un dels quals va provocar l’ensorrament de la casa on estaven refugiades. La Josefina confessà després: “Vaig quedar atrapada sota les runes. Vaig veure els primers ferits i morts de la guerra i només tenia cinc anys. El xoc emocional va ser tan gran que vaig quedar traumatitzada i vaig iniciar el meu particular vot de silenci durant més de 50 anys”.

La Josefina explica que després van travessar la frontera “a peu, sense roba ni menjar. Jo plorava de gana i un soldat va anar a buscar-me menjar. El van matar per culpa meva. No ho he pogut oblidar; jo callava, per no fer patir la mare, però de nit les imatges em tornaven i em seguien bombardejant per dintre”.

Sense saber res del seu pare, la seva mare va trobar una feina a un restaurant. La propietària li va aconsellar que la petita Josefina romangués tancada a una cambra per no estar en perill. La nena s’hi va estar tancada uns mesos, fins que va anar a l’escola, patint el rebuig dels nens francesos. Declarava: “Em va fer il·lusió anar a escola, però els refugiats estàvem molt mal vistos. Al pati em tiraven pedres i m’escopien. Li preguntava obsessivament a la mare: per què no em volen els altres nens? Només una nena, la Françoise, em defensava, ella va ser la meva única amiga”. Mare i filla van viure les carències materials i l’aïllament dels refugiats. Posteriorment, van localitzar el seu pare a un camp de refugiats i a finals del 1941 van reunir-se amb ell. Allà varen passar molta gana i més rebuig. I allà van viure la invasió dels alemanys. “Quan tenia 10 anys havia patit dues guerres”, diu la Josefina.

El 1950 van tornar a Barcelona, després d’onze anys d’exili. Una seva tia li va pagar els estudis, es va casar i va tenir dos fills. Fins que als 55 anys va dir prou d’autocompadir-se per la seva infància i va pensar que podia fer alguna cosa per tants infants que sofreixen el dolor immens de les guerres, i contar la història oblidada de moltes dones. Ho explica així: “Em vaig armar de valor i vaig obrir la porta del meu passat. Els fantasmes van aparèixer. Allà, en un racó, vaig veure una nena. Estava plorant amargament per tants anys d’abandó. Vaig comprendre que aquella nena era jo. M’hi vaig acostar, la vaig abraçar i li vaig dir: “No ploris, jo sóc el teu futur i he vingut per estimar-te”.

La Josefina afegia: “No puc canviar els fets, però sí mirar-los d’una altra forma. A mi mai no em van explicar cap conte; per això vaig pels hospitals a explicar contes als nens malalts de càncer i, de pas, els explico a la nena que vaig ser. M’alegra comprovar que, a pesar d’haver tingut una infància i adolescència tan dura i trista, la vida m’ha fet forta però no m’ha endurit i encara sóc capaç d’emocionar-me en veure arribar les primeres orenetes cada primavera”.

“He estat una nena vençuda, però he guanyat la batalla del silenci. Dono gràcies per haver tingut una vida difícil que m’ha donat imaginació, sensibilitat i tendresa. Tinc cicatrius, però ja no tinc ferides. Faig una festa cada primavera amb els meus néts per celebrar l’arribada de les orenetes”.

I deia com a conclusió: “Estic transformant els fets traumàtics que vaig viure en experiències positives. He recuperat la Françoise, la meva amiga de la infància!

Mira, saps què?: Si la vida et dóna llimones, agafa-les, obre-les, esprem-les, i converteix-les en dolça llimonada”.