No som només un cos, som persones

De tant en tant surt alguna entrevista a la Contra de La Vanguàrdia que impacta i que ajuda a pensar. Aquest és el periodisme que necessitem.

El dia 11 de febrer van publicar una conversa amb una metgessa de Califòrnia, la doctora C.Puchalski, de pare polonès, que dirigeix l’Institut de Salut i Espiritualitat de la Universitat George Washington. El programa pilot de l’hospital d’aquesta Universitat integra doctors, psicòlegs, terapeutes, capellans... i els familiars del malalt que ho desitgin i el pacient.

La doctora explica que inclouen l’espiritualitat en les cures pal·liatives: “No som mecànics que arreglem les parts fetes malbé del cos, i la salut no és la simple absència de malaltia: la salut és benestar, i inclou l’esperit. Per això, la compassió forma part del tractament tant com els fàrmacs”. De fet, s’ha demostrat que eliminar factors d’estrès emocional estalvia fàrmacs i temps d’hospitalització.

La doctora Puchalski diu que s’enfada quan sent que algun col·lega diu que revisa “el càncer de pròstata de la 211”, perquè aquest “càncer” té nom i cognoms. És una persona i no només un cos, i els metges “som allà per servir a totes les persones en tot”.

L’equip terapèutic d’aquest hospital posa els mitjans per establir una connexió profunda i duradora amb el malalt, per tal que se senti comprès i acompanyat. I una de les primeres preguntes als seus malalts és si se senten útils en la seva feina més enllà del sou. Perquè una de les grans fonts d’estrès per als pacients, assegura aquesta metgessa,  és sentir-se inútils, ser una nosa. I les raons del dolor emocional, espiritual, acaben manifestant-se també com a dolor físic. “I si els metges volem servir a les persones –afirma decididament la doctora- aquest dolor també ens ha de doldre a nosaltres”.

Un altre factor d’estrès és quan la persona malalta no accepta que s’ha de morir. Aquesta és una font de patiment per a tots, pacients i acompanyants. Però si es resol bé, pot ser una font de molta pau. Posa l’exemple del cas d’una mare que es negava a admetre que es moria per evitar que els seus fills patissin. Amb un diàleg serè, la metgessa li va preguntar com podia ser bona mare ara que ja sabia que viuria molt poc i quina imatge de si mateixa volia deixar als seus fills. Llavors la malalta va parar de plorar i va contestar: “Vull que els meus fills s’adonin que tenen una mare forta que sap morir amb dignitat, perquè la meva fortalesa també els servirà a ells en la seva vida”. Llavors aquella mare va demanar que els fills, adolescents, entressin a l’habitació i els va dir que es moriria. El fill petit va contestar que ja ho sabien, però que no l’hi volien dir per no veure-la patir. I es van abraçar sobre el llit. I ella va tenir així un bon final envoltada dels fills.

En un moment de l’entrevista, el periodista pregunta a la doctora com poden tractar uns tipus de dolor i unes matèries espirituals que no s’estudien a Medicina, i ella respon: “Per això ens hem documentat, a més dels autors canònics sobre el dolor físic i el psíquic, amb d’altres de budistes i cristians que han tractat el dolor. També hem après dels nadius americans. I dels místics. Per cert, el vostre sant Joan de la Creu és esplèndid”.

(Això mateix va comentar el Dalai Lama a una senyora de Barcelona que cada any anava al Tibet a escoltar el líder budista: “Vostè, que ve d’Espanya, ja coneix els grans místics espanyols? No? Doncs miri, faci una cosa. Llegeixi a fons sant Joan de la Creu, santa Teresa d’Àvila, Fray Luis de León, i després potser s’adonarà que ja té a casa allò que pensa que ha de venir a buscar tan lluny...”).

Finalment, la doctora Puchalski fa una crida a no abandonar els malalts i els moribunds al “silenci solitari”. Admet que és cert que naixem i morim sols, però “progressem com a humans quan ens acompanyem els uns als altres en arribar i en deixar aquesta vida”.

Tenim moltes mancances personals i col·lectives, ho sabem prou. Però veure que hi ha persones i professionals d’aquesta qualitat espiritual ens ajuda a reconciliar-nos amb la condició humana. I ens alimenta la confiança en una sanitat humanitzadora, malgrat les retallades...

(S)AVIS

El mes passat vàrem dedicar a la parròquia la Missa familiar de la catequesi a la gent gran i vam poder comprovar l’emoció de sentir-se estimats, tant per part dels avis com dels néts, amb el beneplàcit dels pares, que fan de pont. La bona relació entre les generacions d’una família ajuda molt a enfortir-la. Com recorda sovint el papa Francesc, hem d’atendre molt bé les dues franges de la vida que representen els vells i els petits.

La II Missa sobre l’Empordà va estar dedicada a la infància, i, en lligam amb aquell esperit, estem preparant per aquesta Quaresma una Taula rodona sobre l’educació dels petits i joves, que reclama molts esforços per part de tothom.

Gràcies a Déu, molts avis participen decisivament en la tasca familiar i educativa, aportant el seu temps i la seva estimació als néts, ajudant a resoldre la difícil conciliació d’horaris, i contribuint fins i tot a mantenir les famílies amb les seves pensions.

I pel que fa als cristians, sovint són els avis els qui s’esforcen a mantenir viva la flama de la fe perquè no s’apagui enmig de tantes tramuntanades... I no cal dir que són gent gran els qui, en gran part, mantenen els serveis de l’Església.

Sempre hem volgut que la gent gran o malalta que no pot sortir de casa es puguin sentir també integrants de la comunitat. La comunió entre cristians ha de traspassar tota distància física. És bo que els malalts i impossibilitats ho puguin palpar, i per això cal agrair que diversos parroquians van a visitar-los de tant en tant, d’altres els porten el Full Parroquial com a vincle d’unió, i a d’altres els portem la comunió a casa o al centre on resideixen. Només cal que ho demanin.

Hi ha persones grans que han perdut facultats i se’ls va a fer companyia. D’altres pateixen físicament o moralment, i necessiten consol. També n’hi ha que conserven una ment clara, per bé que els anys i les xacres físiques hi siguin. Són gent amb experiència, amb saviesa, són història viva de la parròquia i de la societat.  És el cas d’un home de 95 anys, antic professor d’història d’Institut, amb una gran clarividència sobre les coses. Escoltar aquesta persona quan li portem la comunió és aprendre de la seva llarga perspectiva i profunditat.

Parlant amb ell sobre l’educació dels infants i joves, em deia que, a partir de la seva experiència, hi veu tres motius principals que s’han de tenir en compte:

Primer, la persona del mestre. El més important, deia, no són les lleis d’educació, que canvien cada dos per tres, ni els mètodes d’ensenyar. Si ets un mal professor, ja pots aplicar tecnologies o fer cursets... Hi ha avenços que per si sols no et fan millor persona ni millor professional. O millores com a persona i com a mestre, o no avances ni ajudes a avançar.

Segon, els pares. Abans  -em deia-  sempre teníem els pares al costat dels ensenyants. Avui passa que els nens són massa contemplats i sobre-protegits. Abans, amb menys mitjans i amb famílies més nombroses, els petits no estaven tan mimats, i havien d’aconseguir les coses amb més esforç; per això les valoraven més.

I tercer, els alumnes. Ara, segons el nostre home, hi ha molts més problemes de disciplina que abans. Avui els joves són molt hàbils en segons quins camps tecnològiques i, en canvi, potser els falta capacitat de concentració en d’altres.

Aquest professor amb tants anys de docència reconeix que som fills de la nostra època i que a totes les èpoques hi ha hagut persones de tot, naturalment; no es pot generalitzar. En qualsevol cas, el més decisiu per a una bona educació és la qualitat personal de mestres, alumnes i pares. Les normes i lleis poden ajudar-hi o poden destorbar, però tot depèn finalment de les persones que les apliquin. El nostre home està en la línia del gran pedagog Paulo Freire, que va dir: “L’educació no canvia el món, canvia les persones que canviaran el món”.

I, en honor als avis, la veritable educació d’una persona ja comença unes generacions endarrere i es perpetuarà, com diu el llibre bíblic dels Proverbis:

“Inicia el jove en el camí que ha de seguir;

ni quan sigui vell no se n’apartarà” (Pr 22, 6)