diumenge, 22 de gener del 2017

500 ANYS DE LA REFORMA DE LUTER

(Abraçada del Papa amb l’arquebisbessa primada de l’església luterana de Suècia)


Aquest any la Setmana de Pregària per la unitat dels Cristians té una significació especial, ja que se celebra el Vè Centenari de la Reforma protestant, iniciada quan l’aleshores monjo catòlic agustí Martí Luter va fer públiques a Wittenberg (Alemanya) les seves 95 tesis contra la venda d’indulgències i la corrupció a la Roma papal. Era l’any 1517, enmig d’un segle XVI on es vivia un règim basat en la unitat entre el papat i l’imperi. Luter va reaccionar oposant-se a la “compra” de la salvació que suposaven les indulgències i va introduir reformes significatives en la litúrgia, la teologia i la disciplina de les comunitats.

Luter defensava la justificació o salvació per la fe i no per les obres, i afirmava que l´únic criteri per a la fe cristiana era la Sagrada Escriptura. Va tenir intuïcions que després la història ecumènica ha anat contrastant, com és la necessària reforma de l’Església com a organització, la importància de l’estudi de la Bíblia per part de tots els cristians, la visió de l’Església com a poble de Déu, posant l’accent sobre el sacerdoci de tots els fidels, la unitat en l’essencial de la fe i la llibertat d’opinió en altres aspectes...

Després de moltes discussions i condemnes, Luter i els seus seguidors van ser excomunicats, alhora que les seves comunitats s’anaven estenent per tot Alemanya i després cap al nord d’Europa. Paral·lelament a Luter, tot i que sense identificar-se totalment amb ell, Zwingli (+1531) i Calví (+ 1564) constitueixen la segona branca de la Reforma. En el si del protestantisme van néixer altres esglésies independents o nacionals, la més important l’anglicana.

Tot plegat va portar a la divisió més important del Cristianisme, després del Cisma d’Orient, que a l’any 1054 havia separat catòlics i ortodoxos. L’Església catòlica va reaccionar a la Reforma luterana amb l’anomenada Contrareforma, que va tenir grans ombres (Inquisició, censura, prejudicis...) i grans llums (santa Teresa de Jesús, nous ordes femenins i masculins). La lluita entre protestants i catòlics, amb les guerres político-religioses, va ser d’una hostilitat mútua extrema, impròpia de dues esglésies considerades seguidores de Jesucrist. 

Des del segle passat, però, amb l’impuls del Concili Vaticà II i de la Federació Luterana Mundial, l’ecumenisme intenta fer passes d’apropament, més de caire ètic i espiritual que doctrinal. Hi ha diferències teològiques importants, com el culte catòlic als sants; el no reconeixement dels protestants a l’autoritat infal·lible del Papa; el concepte luterà de sagrament, restringit a baptisme i eucaristia; el matrimoni dels pastors luterans davant el celibat sacerdotal catòlic, o l’existència de dones pastores, amb accés a rang episcopal.  

En la trobada ecumènica entre luterans i catòlics, que es va celebrar a Lund (Suècia) a finals d’octubre passat, i que iniciava l’any commemoratiu dels 500 anys de la Reforma, el Papa i el president de la Federació Luterana van pregar junts i van signar un document de col·laboració humanitària en defensa dels drets i la dignitat de les persones. “Catòlics i protestants –afirmà Francesc en aquesta trobada- hem de donar junts testimoni de la misericòrdia de Déu en el món d’avui, que la necessita molt”. 

El Papa va reconèixer que “l’experiència espiritual de Martí Luter ens interpel·la a tots i ens recorda que no podem fer res sense Déu”. I va exhortar els fidels d’ambdues esglésies a “mirar amb amor i honestedat el nostre passat i reconèixer l’error i demanar perdó. Només Déu és el jutge”.  

Anem passant del conflicte a la comunió. De la discussió a la pregària en comú. De girar-se la cara a l’abraçada. 

diumenge, 8 de gener del 2017

ADÉU AL BISBE JAUME





El passat 29 de desembre vàrem acomiadar a la Catedral el bisbe Jaume Camprodon (1926-2016). No hi era de cos present, perquè havia donat el seu cos a la ciència. Com va explicar el bisbe Francesc a l’homilia exequial, en les últimes voluntats del bisbe Jaume, havia escrit: “Si a algú li sorprèn la decisió presa sobre el destí de les meves despulles mortals, sapigueu que ho he decidit com a aportació a la societat, de la qual he rebut tant, i com a gest de comunió amb el pa partit i compartit en la taula de l’Eucaristia”. I pel que fa a la missa exequial, escrivia: “Demano als responsables diocesans que sigui senzilla”.
El lema episcopal del bisbe Jaume, que cada bisbe pot triar quan és nomenat, era ”El Senyor ha ressuscitat”. I ell mateix va escollir el recordatori del funeral, una reproducció del quadre  d’Eugène Burnand (del museu d’Orsay de París) que recorda l’evangeli que es va proclamar a la celebració exequial, amb Pere i Joan corrent cap al sepulcre per cercar la veritat, per cercar el Senyor, com després correran per la terra per donar-lo a conèixer. Deia a l’homilia el bisbe actual: “Així també el bisbe Jaume ha corregut per les terres de Vic i de Girona per esdevenir testimoni del Senyor Ressuscitat i oferir-lo amb els seus dons per mitjà dels sagraments. La darrera paraula sobre la vida del bisbe Jaume no l’ha escrita la mort, sinó el Senyor Ressuscitat, a qui ha cercat, en qui ha cregut, a qui ha anunciat, testimoniat, celebrat i ofert”.
En el seu comiat o testament espiritual, el bisbe Jaume manifesta: “La fe és un regal de Déu que confio que m’acompanyarà fins al dia que aquest cos digui prou i em trobi cara a cara amb el Déu amor, en qui ja ara, si bé en el misteri, vivim, ens movem i som”. I acaba demanant perdó “per no haver revelat més clarament el rostre de Déu i de la proposta cristiana amb la paraula i la vida”.
Els laics, religiosos i preveres de la nostra diòcesi hem viscut com un regal del cel la vinguda de Mn. Jaume Camprodon com a bisbe de Girona des de l’any 1973 fins al 2001. Dic un regal del cel perquè en aquella època el nomenament de bisbes es veia més aviat com un afer de la terra, amb interessos estranys a l’Evangeli. I ens arribava un mossèn evangèlic per agafar el timó de la nau gironina! I va ser un do de Déu perquè va coincidir amb els anys decisius de les nostres vides, tant pels que vam ser ordenats capellans per ell com per tota la gent de les parròquies que, en aquell temps d’obertura de l’Església al món, ens vàrem comprometre amb il·lusió en diferents tasques a dins i a fora de l’Església.
L’escrit més recordat del bisbe Jaume és “Tornar a Natzaret”. Era l’any 1976, l’Església començava a deixar privilegis, i ell ja veia el demà dient que com a Església havíem de ressituar-nos al lloc originari, si volíem ser Bona Nova per a la societat que naixia. I aquest lloc originari és Natzaret. Escrivia: “Tornar a Natzaret no vol dir amagar-se. Jesús, a Natzaret, no s’amaga pas. Hi viu com qualsevol altre natzarè (...) Situada a Natzaret, l’Església es rejovenirà, aprendrà a ser del poble i podrà animar-lo a treballar amb una nova esperança”. I afegia: “L’Església tindrà credibilitat, no tant per les veritats que predica com per la vida dels qui hi creuen”.

Bisbe Jaume, ajudeu-nos des de Dalt a avançar per aquest camí.